Talment com una missió impossible —o, si més no, ben complicada— semblava poder fer res amb rodet el dia que vaig tenir el plaer de visitar el Tablao de Carmen.​

Ja havia publicat els resultats que vaig obtenir en digital, que podeu veure en aquesta entrada prèvia sobre la sessió: 2026-02-04 – Tablao de Carmen.​

Però, tossut que és un, la meva intenció era —i continua sent— disparar amb rodet. Aquesta dèria meva em permet expressar-me una mica més, jugar amb la textura de la pel·lícula que, pobra, forçada a esdevenir molt més sensible del que va ser dissenyada, es contrasta, s’enbruta, accentua el gra i li dona aquest aire terrible que tant aprecio.

Tinc la sensació que cada vegada aconsegueixo resultats més coherents, sigui quina sigui l’andròmina amb què disparo però, sens dubte, m’ho passo molt més bé veient com apareixen les imatges mentre revelo la pel·lícula al laboratori.

Les pel·lícules protagonistes d’aquestes fotografies són les teòricament modestes Fomapan 400 i 100, ambdues disparades a 1600 ISO i revelades amb Rodinal. Una manera força extrema d’extreure suc de la foscor.

Aquí us deixo un petit clip on podeu veure’n una selecció de les fotografies.

Artistes de la nit al Tablao de Carmen

• Bailaores: Alba Rubio, Jennifer García “Jenny”
• Bailaores: “El Chino” Sebastián Fernández, Joni Cortés
• Cantaores: Antonio Fernández, Antonio Cotés
• Guitarrista: Falete Perona

L'entrada 2026-02-04 – Flamenc amb química al Tablao de Carmen ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Aquest inici d’any el destí em va portar a passar un parell de dies a la plana de Vic. Ja n’havia escrit quatre línies i us havia ensenyat algunes fotografies fetes amb el telèfon — tan pràctic per a aquestes escapades en què no treballo.

Però acostumo a portar sempre a la butxaca alguna andròmina que, degudament carregada amb pel·lícula fotosensible, faig servir per disparar allò amb què em topo. Aquesta vegada només van caure un parell de rodets: un Foma 400 lleugerament forçat un pas més per la poca llum d’aquests dies grisos a la plana.

Amb aquest primer rodet vaig poder fer un grapat de fotografies de turista, però la zona del Sucre i el seu art urbà va ser el que més em va agradar. Veieu-ne algunes clicant a la imatge següent:

Diumenge, vigília de la cavalcada dels Reis d’Orient, el destí va tornar a fer de les seves i em va dur fins a la Jazz Cava —un tuguri jazzístic de primera— on, a més, hi havia programada una big band i, per si no n’hi hagués prou, una jam session per tancar la nit.

No vaig poder resistir-me a fer-ne algunes fotografies —això sí, amb el mateix Foma 400 disparat a 3200 ISO— tot un atreviment. A més, anava cansat i amb el 28 mm no em va venir de gust aixecar-me per acostar-me a l’escenari i fer alguna cosa més decent. De fet, anava a gaudir, no a treballar: vaig prioritzar la bona companyia, un bon got i, sobretot, la música. Els resultats? Només serveixen de record i per recordar-me que he de buscar quelcom millor per disparar en condicions tan dures de llum!

Cal dir que la Jazz Cava mola molt. Hi ha un ambient pur de bar amb música en viu i una cova —com mana el nom— llarga, estreta i a vessar de gent. Només vaig reconèixer en Pol Padrós, un virtuós de la canya osonenc, però tots els músics van tocar a un nivell altíssim. Em va sorprendre la joventut d’alguns membres de la big band i de la boja i genial jam session final.

M’encanta comprovar que la bona música no és patrimoni exclusiu de la capital: a comarques hi ha gent molt ben parida i projectes musicals excel·lents. Sembla que tenim un planter de luxe!

L'entrada 2026-01-04 · Vic amb rodet i a ritme de jazz ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

M’encanta respondre “de la zona alta” quan em pregunten d’on visc dins el monstre que és la ciutat de Barcelona.

Aquesta afirmació acostuma a descol·locar una mica, perquè fa que els barris més benestants —els de sempre— perdin l’exclusiva de ser considerats “alts”. Les Roquetes, el barri més elevat de Nou Barris, no té cap mena de complex. Jo, en canvi, sí que en reivindico la vellesa i, sobretot, les seves espectaculars vistes sobre la ciutat.

Cap al 2019 va tancar El Cordero, un restaurant situat molt a prop del mirador de Torre Baró que tenia un menjador envidrat amb unes vistes que m’encantaven. Però, malgrat això, sempre queda la possibilitat de recórrer el barri de Les Roquetes i anar gaudint, pas a pas, de panoràmiques privilegiades. En dies clars hi ha qui jura que s’hi pot arribar a distingir la serra de Tramuntana de Mallorca. Sigui cert o no, el que és indiscutible és el plaer de badar: observar els vaixells fent cua per entrar a port, el trànsit constant d’avions amunt i avall camí del Prat —o de ves a saber quina destinació—, la silueta urbana de Barcelona i el joc inevitable de situar edificis, barris i racons d’una ciutat que trepitgem des de fa tants anys, però que, des d’aquí dalt, sembla alhora propera i llunyana.

L’excusa va ser un parell de diumenges enrere: treure a passejar una càmera de rodet, fer-ne unes quantes instantànies i, mentrestant, anar fent temps per complir amb la sana i dominical costum de vermutejar amb bons amics a —com no podia ser d’altra manera— Nou Barris.

Fent clic a la imatge que il·lustra aquesta entrada podreu veure algunes fotografies més d’aquestes vistes tan guapes que vaig poder capturar.

L'entrada 2025-12-17 – Les Roquetes ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Aquest passat dijous vaig tenir ocasió d’assistir a la mítica Setmana de Jazz de Barcelona, organitzada pel Taller de Músics. I sí, ho admeto: gairebé se m’escapa, si no fos perquè el meu germà va avisar-me a temps que aquest festival —que es celebra des dels anys vuitanta— tornava amb una edició especialment prometedora.

La veritat és que només llegir que, a més de bona música, hi actuava la bailaora Violeta Barrio, vaig fer mans i mànigues per escapar-m’hi. Darrerament gaudeixo molt fotografiant moviment, i el flamenc —si es dona el cas— sempre és una invitació irresistible.

Un cop allà, sorpresa agradable: coneixia més d’un dels músics d’Oleandole, alguns d’ells veïns de la Prosperitat. Què podia sortir malament? Doncs res: va ser una vetllada magnífica, amb un públic entregat i un flamencojazz que brillava especialment en el diàleg entre saxo i trompeta, que a mi personalment encara em sorprèn dins aquest gènere. L’únic punt feble? Que em va semblar massa curt. Quan t’ho passes tan bé, el temps vola.

I per acabar-ho d’arrodonir, vaig tenir el plaer de conèixer Joan Tomàs, un dels grans fotògrafs del país. Vam compartir conversa i camí fins al metro. Un paio ben guapo, i encara millor persona.

Oleandole son:

• Violeta Barrio – baile
• David Sánchez – cante
• Frederico Vannini – guitarra flamenca
• Jordi Gaspar – baix
• Martí Serra – saxo
• Guillermo Calliero – trompeta
• Ramon Olivares – percussió
• I la convidada Sara Lilu.

Aquesta vegada us mostro les fotografies corrent en un petit vídeo, perquè no hàgiu ni de fer clic amb el ratolí.

L'entrada 2025-11-27- ‘Oleandole’ dins la Setmana de Jazz de Barcelona ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Finalment he trobat el temps —i l’esma— per revelar, escanejar, editar i seleccionar les fotografies que conformen aquesta versió analògica de l’escapada al coll de Bracons del passat dimarts.

M’agrada variar i experimentar en la meva fotografia; per això, en les darreres sortides de tardor he anat canviant d’equip. Enguany estic apostant per la pràctica Leica D-Lux 6, que permet captar fidelment els colors i, essent digital, em deixa disparar molt més sense preocupar-me massa.

Pel que fa al blanc i negre —que tant m’apassiona— he optat per la Leica M6, amb el recentment adquirit Brightin Star 28 mm f/2.8, que es comporta sorprenentment bé en paisatge. I, com a convidada especial, vaig voler posar-me una mica oníric: hi vaig fer també un rodet amb la curiosa Holga CFN.

Adox HR-50

La diferència d’aquesta sortida ha estat, però, la pel·lícula utilitzada. Vaig recordar que encara tinc estoc de la deliciosa Adox HR-50, sens dubte la meva preferida per als retrats d’estudi.

Per desgràcia, només està disponible en pas universal; no existeix ni en format 120 ni en plaques —una autèntica llàstima senyors d’ADOX.

Aquesta pel·lícula és molt especial: parteix d’un film tècnic d’alta resolució, originalment concebut per a aplicacions científiques. Les seves característiques més destacades són una resolució i nitidesa extremes. L’empresa alemanya ADOX la va adaptar per a ús fotogràfic, aplicant-hi un tractament molt específic, anomenat Speed Boost Technology, que incrementa la sensibilitat nominal fins a ISO 50, suavitza la corba de contrast (ampliant-ne la gamma tonal) i millora la resposta espectral, aconseguint tons més naturals tant en pells com en paisatges.

Revelador específic

Sóc un gran defensor del revelador més universal, el Rodinal —a 1 + 50, si pot ser—, però reconec que per a algunes pel·lícules no és l’opció més adequada, per bo que sigui.

Cada fabricant acostuma a desenvolupar també el seu propi revelador, pensat per treure el màxim rendiment de les seves emulsions. En el cas de l’ADOX HR-50, l’ús del revelador ADOX HR-DEV és especialment recomanat per mantenir totes les seves qualitats tècniques.

Així que, si us decidiu a provar aquesta pel·lícula, no sigueu garrepes i feu servir el seu revelador específic —el trobareu fàcilment al mateix comerç on compreu el film.

Rumors

Fa ben poc Leica ha presentat una nova pel·lícula sota la seva marca: la MONOPAN 50.

Tots sabem que aquesta històrica firma fa moltes coses, però fabricar pel·lícula no és, de moment, una d’elles.

Així que, tan bon punt es va anunciar el producte, van començar a circular —sobretot a la xarxa— les especulacions sobre quina pel·lícula s’amagava realment darrere del nom.

Leica només especifica que està produïda a Alemanya, però les característiques són pràcticament idèntiques a les de l’ADOX HR-50.

Tot apunta que es tracta de la mateixa emulsió, o d’una variant basada en ella. Sigui com sigui, el resultat serà similar… encara que el preu, sota el segell Leica, segurament no.

A tota pantalla

Us recomano que, per gaudir plenament d’aquestes fotografies —com hauria de ser sempre—, fugiu de la minúscula pantalla del telèfon. Activeu l’opció de pantalla completa en un bon monitor o, millor encara, al vostre televisor domèstic.

L'entrada 2025-11-11 – El coll de Bracons amb tota la sensibilitat ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Sí, la passada setmana vaig gaudir d’una escapada fotogràfica de tardor amb l’amic Manel Sala «Ulls». Ja en vaig escriure llargament sobre les aventures viscudes i el recorregut que, més o menys, vam fer.

Per no perdre els bons costums, també vaig portar una càmera analògica —sí, aquesta vegada només una— amb la qual vaig poder disparar un parell de rodets en blanc i negre, com a mi m’agrada.

El primer va ser un Fomapan 100, que vaig forçar un pas, ja que revelant-lo en Rodinal 1+50 obtinc un resultat que, personalment, m’encanta; contrast i mitjos tons tot a la vegada.

Els escollits varen ser un Fomapan 100 que vaig forçar un pas ja que, revelant-ne els resultats en Rodinal 1+50, obtinc un resultat que, a mi, m’encanta.

En podeu veure els resultats fent clic sobre la fotografia

Després vaig canviar a un Rollei RPX 100, que també vaig disparar i revelar exactament igual.

En podeu veure els resultats fent clic sobre la fotografia

Penso que, potser, el Rollei RPX 100 té un gra una mica més fi, però, preu per preu, amb Fomapan estic més que satisfet. Això sí: al no comptar amb la numeració del rodet a les bobines, és un detall que no m’agrada gaire, perquè un cop revelat tot costa mantenir l’ordre exacte de les fotografies.

Ah! També era una nova prova amb el Brightin Star 28 mm f/2.8, un objectiu que m’encanta, tot i que soc conscient que no és una òptica premium: especialment pel focus a les cantonades. Tot i això, té poca distorsió i una bona qualitat al centre, així que segueix essent una opció molt interessant per sortir lleuger a fer fotografia de natura i paisatges.

L'entrada 2025-10-27 – Les Guilleries amb 28 mm ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Amb l’amic Manel “Ulls” —també malalt de fotografia— compartim aquesta afició, i cada tardorada intentem fer alguna escapada per fotografiar la natura.

Aquesta setmana vam fer una excursió al Parc Natural del Montseny, concretament una ruta que va del pàrquing del Turó de l’Home fins a les Agudes, a 1.706 metres d’altitud.

La darrera vegada que hi havíem estat no la vam poder completar per culpa del temps, i teníem aquesta espineta clavada. Aquest cop hi vaig anar amb un parell de càmeres estenopeiques i amb l’estimada Leica M6 equipada amb un angular.

Un inici accidentat

El dia no va començar gaire bé. Havia deixat la bossa al maleter del cotxe d’en Manel i, en arribar a destí, vaig comprovar que tota l’aigua de la cantimplora s’havia vessat dins la bossa. Em sabia greu pel cotxe, i també per quedar-me sense aigua, però per sort no es va fer malbé res.

Feia un vent d’aquells emprenyadors, però alhora ens regalava unes vistes clares i netes: un bon avantatge per fer fotos.

Després d’una breu parada per “drogar-nos” amb cafeïna, vam iniciar la pujada des de l’aparcament de Passavets, al camí d’accés al Turó de l’Home. Abans d’arribar al cim, vam agafar la ruta GR 5-2, que recorre la carena de l’esquerra. Les vistes ja eren espectaculars: podíem veure mitja Catalunya!

Era el moment de treure les estenopeiques: la nova Zero Camera 2000 i la més voluminosa, però preciosa, Noon Pinhole 6×12. Carregar rodets, muntar trípode i seguir caminant.

Afortunadament, en canviar de vall, el vent va afluixar i vaig poder fer les fotos amb més calma.

Fotografia, natura i curiosos

La travessa va ser molt agradable, amb sol, calma i parades freqüents per fotografiar. Tot i ser un dimarts al matí, la ruta era força concorreguda: “Kilians Jornets” amunt i avall, excursionistes i un nombrós grup de nois i noies amb mapes plastificats penjats al coll. Dona gust veure a la jovenalla aprenent a moure’s per la muntanya i molt educats ells.

Portar una càmera de fusta d’un cert volum enganxada a un trípode fa que molta gent et miri i comenti la jugada. La pregunta més habitual: “Quants anys té aquesta càmera?”. Sempre els sorprèn saber que no és antiga —no deu tenir més de 15 o 20 anys—, però serveix per fer una mica de pedagogia sobre la fotografia estenopeica.

Vent i recompensa

En arribar al Coll de Sacarbassa, just abans de les Agudes, el vent va tornar amb força. Tot i això, no pensàvem girar cua. Amb paciència i una mica de grimpada, vam assolir el cim.

Fet el cim —i aquí deixo constància de com em molesta la mania de plantar creus i draps arreu—, la gent que hi havia anava baixant, suposo que empesa pel vent. Així que vam gaudir del cim gairebé sols.

Les vistes eren espectaculars, la llum preciosa i el vent, com per art de màgia, va parar. Després de fer fotos a tort i a dret, vam seure a fer un mos tot observant uns enormes corbs que planaven a pocs metres, esperant si els deixàvem alguna engruna.

Tornada i reflexions

De tornada també vam seguir fent fotografies —no tenim remei!—. Sempre resulta interessant veure com canvia el camí ja fet quan la llum es transforma quan el desfem.

A l’aparcament, vam carregar el cotxe i cap a casa. Ja havíem fet el jornal! A vegades trobo a faltar tenir cotxe propi, però quan torno a viure les cues per entrar o sortir de Barcelona… em passen les ganes.

Els resultats

Amb les estenopeiques

Com ja he comentat, no era el meu millor dia. L’endemà vaig portar els rodets a Llumàtics per revelar-los, i de seguida vaig veure que hi havia un parell de “cosetes” que no havien anat del tot bé.

Soc un gran fan de la pel·lícula Rollei. He fet servir molt les versions RPX 100, RPX 400 —excel·lent per forçar— i la més fina RPX 25. Doncs bé, tres rodets d’aquest maleït RPX 25 estaven en mal estat. Ho havia detectat feia temps i els tenia guardats a part, però vaig pensar que encara servirien per aquesta sortida al Montseny. Error.

A la galeria podeu veure el resultat: una mena d’aigües al fons de les imatges i un magacontrast marcià. No era la càmera, perquè passava amb les dues. Tampoc el revelat: al mateix procés hi havia Fomapan 100 i va sortir perfecta.

La bona notícia? Que ja no em queda més pel·lícula d’aquesta remesa. Moral de la història: no feu grans estocs de pel·lícula. Amb el temps poden passar coses rares i, quan ho descobreixes, ja no hi ha a qui reclamar.

No obstant això, tenen un aire oníric curiós, no?

Queda clar que culpa de la càmera no és, els resultats amb la Zeroimage 2000 ho confirmen.

També hi va haver un altre problema: els reflexos dins la Noon 6×16. He d’estudiar la manera d’evitar-ho, però si el sol no queda totalment darrere de la càmera —amb l’estenop a l’ombra— sovint apareixen aquestes “aures” tan característiques del problema.

Pas universal

El dia estava pensat per fer sobretot fotografia estenopeica —m’encanta per paisatges de muntanya—, però sempre porto alguna càmera de 35 mm per tenir un altre punt de vista. En aquest cas, hi vaig posar un rodet de Fomapan 100 i el vaig revelar després forçant-lo un pas. El resultat, just el que esperava: contrastat i amb caràcter.

El bon amic Manel amb cara de feliç al cim de les Agudes. Feu clic a aquesta fotografia per accedir a tot l’àlbum.

* La fotografia destacada (que es veu des del blog, està feta amb la LC-A original (de l’antiga URSS) i és en el viatge de tornada a casa.

Per un forat i a tot color

Espero trobar aviat un moment per baixar al centre a revelar els tres rodets que vaig fer també amb la Noon 6×16 durant aquesta escapada. A veure com hauran sortit!

L'entrada 2025-10-21 – Disparant a les Agudes ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Petit experiment amb una doble exposició realitzada amb la petita LC-A+

La gustera de gaudir de les coses ben fetes

Amb un grup d’amics que també estimen apassionadament la fotografia, vaig tenir l’oportunitat de conèixer aquest festival fotogràfic que ja celebra la seva 11a edició. I jo, ja em val, sense haver-hi assistit encara.

Rubí, tan a prop i tan lluny

La jornada va començar a Barcelona, on els bons companys Judith i Manel, acompanyats pel sempre enigmàtic Òscar, em varen suggerir d’unir-me a ells en aquesta visita guiada al festival. Ells ja el coneixien i sabien del cert que ho passaríem molt bé tots plegats. Només arribar, ens vàrem reunir amb la resta de la trupe —la genial i estimada parella de #sábadolove— per fer un cafè i agafar forces per a la caminada expositiva.

Sempre m’agrada sortir de la ciutat. I si a més la sortida és amb bona companyia i per veure bones fotografies, doncs ni m’ho penso: cap a Rubí. Aquesta ciutat, propera a Barcelona, acull aquest petit i alhora fascinant festival internacional de fotografia La Nuu. Capitanejat per Carles Mercader i el seu equip —un milió de gràcies!—, m’ha sorprès molt gratament per la seva capacitat d’apropar la fotografia més avantguardista, sense estretor de mires, tant al públic general com a l’especialitzat.

A més, serveix d’excusa perfecta per descobrir Rubí, una ciutat amb un fort teixit cultural i inquietuds artístiques.

El format

Lluny d’amagar les fotografies del gran públic, aquest festival omple els carrers de lones gegants on s’hi reprodueixen les obres de cada artista participant. No cal tancar-se en una sala d’exposicions: només cal gaudir de la ciutat i, tot passejant, admirar les diferents i variades propostes d’enguany. Així, a més de cultivar l’esperit, fem una mica d’exercici i coneixem l’entorn.

Visita guiada, molt recomanable

Aquests companys, sempre a l’aguait del que passa en el món de la fotografia, varen fer alinear els astres per aprofitar la visita guiada que ofereix l’organització.

Així, davant l’estació dels ferrocates, puntualment a les 11 h del matí, el director Carles Mercader va iniciar la passejada per les diferents exposicions que conformen el festival.

Es nota que en Carles és també fotògraf i que s’ha documentat a fons sobre els artistes i les obres. No faré aquí cap spoiler, però em va agradar molt la varietat i l’originalitat de cada exposició: des de la primera parada amb l’Arxiu de l’FSA fins a l’espectacularitat de les imatges generades amb programari i milers d’imatges d’ocells de Xavi Bou, per acabar amb el conegut i original Joan Teixidor i les seves fotografies fetes sense càmera.

Cloenda

En acabar la visita guiada —de prop de dues hores— vàrem fer un got tots junts en una terrassa, i així vam poder-nos conèixer una mica més. A la fotografia de portada d’aquesta breu crònica, dues joves promeses de la fotografia en una doble exposició, la Paula i Laura.

I per rematar el dia, dinar comunal en un bar local on vàrem menjar molt dignament.

Encara sou a temps d’anar a Rubí i gaudir de totes les exposicions fins al 25 d’octubre.

Mentrestant, si us ve de gust, he deixat un petit reportatge fotogràfic de la passejada que vàrem fer en aquesta visita guiada, en molt bona companyia: vells i nous amics de la fotografia.

L'entrada Visita guiada al Festival Internacional de fotografia ‘La Nuu’ a Rubí ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Aquest passat setembre, de l’11 al 14, es va celebrar la quarta edició del Calella Harmonica Festival. Afortunadament hi vaig poder assistir com a convidat amb l’exposició “Preses Falses. 40 anys de Blues a Barcelona”. Yheah!

L’organització havia contactat amb mi dies abans i vam organitzar-ho tot perquè l’exposició pogués estar present durant el festival i, de passada, gaudir-ne plenament.

És curiós que un festival es dediqui a aquest aparentment petit instrument, però un cop hi assisteixes confirmes que pot ser petit, sí, però té molt de poder. I no només en el terreny que jo coneixia més —el Blues— sinó també en una gran varietat d’estils musicals: del Jazz al Bluegrass, passant per gairebé qualsevol estil que tingui algun bufador disposat a explorar-lo.

Si t’agrada l’harmònica, no et perdis aquesta cita anual a la bonica i propera població de Calella, ben comunicada amb el tren (quan la Renfe funciona) i amb platja i tot el que hom pot necessitar.

El festival no aposta només pels concerts d’harmònica amb una programació variada i magnífica, no! L’oferta cultural s’obre a més disciplines: masterclasses amb grans professionals (per a tots els públics, des d’infants fins a músics consolidats), fotografia (enguany la meva expo!) i fins i tot gastronomia, amb una paella marinera espectacular que diumenge ens va fer llepar els dits després d’una actuació col·lectiva amb la majoria de músics que havien passat pel festival. Què més es pot demanar?

Jo hi vaig ser el vespre de dissabte i el diumenge fins a acabar amb la paella, així que us deixo unes poques fotografies de l’actuació de l’Ariel Bart, una jove harmonicista que em va deixar flipat amb el seu estil propi, que jo classificaria com a jazz contemporani, molt ben acompanyada de teclat i contrabaix. Estigueu atents: està a punt de treure disc nou!

Després, el més conegut per residir a Barcelona, Cece Giannotti, que amb la seva banda —Joan Comaposada al baix, Francesc Chaparro a la bateria i en Bernat Casares a les tecles— va comptar amb Joan Pau Cumellas, que a més de ser un dels harmonicistes més potents d’aquí (i d’allà) és un dels culpables que puguem gaudir d’aquest petit gran festival, ja que n’és el director artístic.

Per acabar la gran nit de dissabte, es va fer una jam session convidant alumnes de les masterclasses, músics participants i coneguts a sumar-se a la festa de la música en viu.

Diumenge, havent dormit una mica i després d’una agradable passejada per la platja, vaig poder assistir també al concert de cloenda, amb un exèrcit d’harmonicistes d’arreu sumant-se a l’escenari amb la base musical del festival, CeCe and company. Una manera fantàstica d’acabar l’edició i d’agafar gana —tot bufant!— per atacar la paella que tant va agradar a tothom.

Un plaer haver conegut aquest festival, que ja sembla ben consolidat i amb corda per arribar, com a mínim, a la vintena edició. Ànims i endavant!

L'entrada 2025-09-13 i 14 – Calella Harmònica Festival ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Les agudes al Parc Nacional d’Aigüestortes

Aquest final d’estiu he tingut la sort de poder passar uns dies a Espot. Allà, fent de camp base, hem encarat alguns reptes muntanyencs que ja havíem assolit fa anys, molts anys, i que volíem repetir amb ganes renovades, i sí, fins i tot millorar-los.

Ja he publicat recentment una versió feta amb la càmera del telèfon: prou pràctica, perfecta per fer servir, compartir i punt. Però deu ser la cultura catòlica que ens fa gaudir amb el patiment i la culpa. Cadascú carrega amb el seu masoquisme, jo també. Per això m’entesto amb la fotografia analògica, la que em fa sentir que val la pena complicar-se la vida i que cada imatge viscuda tingui pes real.

En tot cas, la fotografia que m’emociona és la que demana pausa; la que transforma l’instant en un trosset d’eternitat imprès en alurs de plata. Un ritual que comença triant la pel·lícula i culmina amb la còpia a l’ampliadora. No enumeraré totes les passes —si algú en té curiositat, sempre podem fer una entrada específica!—

És per això que normalment m’agrada portar com a mínim una andròmina que permeti captar imatges en pel·lícula, sense la complaença de la immediatesa i el resultat colorit que fa que la imaginació se’ns minvi cada dia més. M’agradaria ser més valent i portar, com el gran mestre Ansel Adams, un ruc carregat amb la meva càmera de gran format (8×10”) i un munt de xassís, però ja que de valent en tinc poc, vaig conformar-me amb la meva estimada Leica M6, un parell d’òptiques —la més nova Brightin Star 28 mm f/2.8 i una velleta Júpiter 50 mm f/2— i uns rodets de Rollei RPX 100, pel·lícula de resultats exquisits. Aquest equip té un pes contingut, no en podem dir lleuger, però sí perfectament portable a la muntanya pujant com les cabres als cims. Una òptica de 28 mm també em permet una mirada més àmplia i poder contemplar així la grandesa dels paisatges del Parc Natural d’Aigüestortes. A més és força resistent —res de plàstics!— i de fiabilitat contrastada.

El més fonamental però, és el resultat. El forma en que les imatges queden impregnades de les boires del matí, que juntament amb un gra fi, però visible, donen una atmosfera que m’encanta i ni sé ni vull aconseguir amb l’edició d’una imatge captada amb un sensor digital.

Us deixo aquí una selecció d’aquestes imatges; n’hi ha moltes més, però la tria ja parla per si sola. I sí, també porto altres equips, com la Holga WPC (estenopeica, panoràmica — promet fer un article dedicat només a ella, perquè s’ho mereix).

Nota:

Si t’interessa la fotografia de muntanya, cada any tens la possibilitat de participar al concurs de fotografia del Parc Nacional — bases obertes fins a finals d’octubre, amb exposició col·lectiva i premis per als millors treballs.

L'entrada 2025-08-26/28 – Aigüestortes amb fotografia analògica ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.