La bellesa inquietant d’El petó de la mort

Ahir vaig tenir el plaer de gaudir d’una visita guiada pel Cementiri del Poblenou, gràcies al meu amic Pedro Clic, membre de l’Associació fotogràfica Fotoclub Poble Nou. Entre les moltes meravelles que amaga aquest recinte, una escultura em va captivar especialment: “El petó de la mort”.

El petó de la mort, obra atribuïda a Jaume Barba i creada el 1930, és una peça de marbre que representa la mort, en forma d’esquelet alat, besant un jove. La seva bellesa rau en la combinació paradoxal d’elements: l’erotisme del petó contrastat amb la imatge terrorífica de la mort. L’escultura aconsegueix ser alhora romàntica i inquietant, provocant en l’espectador una barreja d’atracció i rebuig.

Com sempre, portava una càmera a la bossa, tot i que lamentava haver deixat el meu 50 mm a casa. Vaig haver d’adaptar-me amb l’òptica Lomography Minitar 1, de 32 mm. La llum era molt dura, però això va resultar en un contrast intens i ombres profundes que van realçar la dramatització de les estàtues.

Per a la pel·lícula, vaig optar per la meva combinació cada cop més preferida: Fomapan 100 revelada amb el clàssic Rodinal a una dissolució 1+50. Els resultats han estat sorprenentment satisfactoris, capturant l’essència d’aquesta obra mestra del cementiri.

Sens dubte, penso tornar-hi amb un 50 mm i a l’hora del capvespre per jugar més amb les ombres i capturar noves perspectives d’aquesta fascinant escultura. “El petó de la mort” no només és una obra d’art excepcional, sinó també un recordatori poètic de la nostra pròpia mortalitat. 

Com a curiositat es comenta que aquesta escultura va inspirar la pel·lícula “El setè segell” d’Ingmar Bergman.

2024-08-07 – Pasai Donibane

No sé massa bé quantes vegades he trepitjat Euskadi. Bé  per feina o per plaer moltes voltes la vida m’ha portat a aquest racó del nord de la península. En aquestes plujoses valls muntanyoses, també a la seva dura costa, la gent xerra euskera i destil·len un caràcter noble, dur i orgullós, res a veure amb altres indrets de la península. 

Sempre que hi he anat, a més de cercar llocs on degustar la seva rica gastronomia, havia cercat sense massa sort racons com el que m’he ensopegat aquest estiu; un poblet de pescadors amb les seves traineres. Els grans llops de mar que anaven, ja a l’edat mitjana, a Terranova a cercar balenes i bacallà.

Es tracta de Paisa Donibane, entre Donosti i Lezo, una mena de ria que sembla molt industrial si vas des de Lezo, però, explorant vàrem trobar aquest pintoresc racó. 

Allà, un barquer, amb la seva petita embarcació, t’acosta des de la riba de Sant Pedro, fins a l’altre, Sant Juan. Pel que varen aplicar-nos els aborígens, hi ha una gran tradició trainera i es disputen, les dues ribes, des de fa molts d’anys ser els guanyadors de les curses que se celebren regularment entre ells. El poblet de Sant Juan és preciós, però s’endevina que poc durarà. Els turistes, com nosaltres mateixos si, estan fent un desembarcament insostenible, encara que, de moment, als restauradors i venedors de souvenirs els deu semblar prou rendible, ben segur s’acabarà turistificant massa. Nosaltres vàrem optar per passejar-hi, fer un cafè i tornar a la nostra ruta per dinar a Hondarribia.

Per cert, emociona que el exmariner del bar on vàrem fer el cafè, respongui amb un perfecte i clar “Moltes gràcies” al meu Egun On de l’inici de la petita conversa.

  • Alguna foto és amb el telèfon 😉

22è Festival de Blues disparat amb fotografia tradicional

Doncs sí, cada any faig el gruix de fotografies del Festival de Blues de Barcelona, de tots els dies del festival, amb fotografia química, la de tota la vida. Carrego la bossa amb un munt de rodets i a disparar a tort i dret. També, no us vull enganyar, porto una petita càmera digital per tenir-ne resultats molt més immediats i així poder posar-ne a les xarxes socials una petita mostra de cada concert.

Enguany, per donar-hi més emoció, per un problema tècnic amb la meva càmera, vaig haver de prescindir totalment del fotòmetre. Per sort la càmera de recolzament digital, va poder-me orientar aproximadament, de la quantitat de llum i més o menys vaig poder complir amb el meu objectiu.

Però bé, el més destacat va ser la música, els músics i tot el bon ambient del festival. 

Us deixo aquí un enllaç amb TOT el festival en ordre cronològic. Les actuacions de divendres amb Joan Pau Comelles acompanyat del guitarrista Joan Escudero . El trio d’harmòniques Harmonica Showdown format pels grans Knock Out GregSteve Weston. i la “nostre” Sweet Marta i per finalitzar, un beterà de l’harmònica a l’estil de Chicago. Des dels EUA en Billy Branch acompanyat de la seva gran banda repleta de figures. Dissabte amb  Noa & The Hell Drinkers, la increïble veu de Tia Carrol (amb la seva banda) i finalment el gran John Nemeth & The Blue Dreamers. Tot un luxe 

2024-06-15- Nova etapa a Lomo Barcelona

Sembla que encetem una nova etapa a Lomography Barcelona. Ara no sé quin nom tindrà, però un nou equip el governarà, esperem, de forma ben exitosa. De moment la botiga ja té un nou aire, menys atapeït d’andròmines i en principi seguirà oferint càmeres analògiques, pel·lícula variada, servei de reparació de càmeres i tallers per aprendre i experimentar al màxim amb la fotografia química. A l’àlbum unes poquetes fotografies que no vaig poder evitar fer a la bonica Aïda, una de les mecàniques que fan reviure tota mena de càmeres fotogràfiques. Aviat més notícies!

2024-06-15- Matsuri

El meu segon any al Matsuri! I sembla que fa ja 10 anys que el munten al Moll de la Fusta de Barcelona. És una mena de festa major (algú va dir-me que n’és la traducció de Matsuri) que es celebra amb el bon temps aquí a Barcelona. És perfecte per tots els amants de la cultura nipona i segur que hi gaudeixen al màxim amb mostres de menjar (i beure), mercadet de roba i altres andròmines, tallers de tota mena, demostracions de valls, lloguer de quimonos o molt més. La veritat és que és prou freak per passar una bona estona el cap de setmana.

2024-06-11- LM6 – Jupiter50 – RPX100 – Chino

Ahir vàrem fer una petita sessió amb en Chino, virtuós de la guitarra Resophonica amb els estils de Blues, Swing, Jazz, Tango, Flamenc, i tot el que li posis per davant, ben segur.
A més de disparar amb digital per nodrir les seves xarxes socials a mi, manies que un té, prefereixo disparar amb munició de tota la vida, amb un rodet blanc i negre. Per a l’ocasió vaig carregar un RPX100, dels pocs que encara tinc (a veure quan m’animo a comprar-ne més) a la Leica M6. Com darrerament, vaig optar per al Júpiter-8 50 mm f/2, una òptica de l’antiga URSS (penso que ara seria Ucraïnesa), ja que li dona un contrast que m’encanta, fixeu-vos també en les zones fora de focus.

Què en penseu? Mola més les fotografies a l’antiga o, al contrari, les preferiu ben saturades de colors i amb la immediatesa de la tecnologia digital?

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Ver Política de cookies
Privacidad