Amb l’amic Manel “Ulls” —també malalt de fotografia— compartim aquesta afició, i cada tardorada intentem fer alguna escapada per fotografiar la natura.
Aquesta setmana vam fer una excursió al Parc Natural del Montseny, concretament una ruta que va del pàrquing del Turó de l’Home fins a les Agudes, a 1.706 metres d’altitud.
La darrera vegada que hi havíem estat no la vam poder completar per culpa del temps, i teníem aquesta espineta clavada. Aquest cop hi vaig anar amb un parell de càmeres estenopeiques i amb l’estimada Leica M6 equipada amb un angular.
Un inici accidentat
El dia no va començar gaire bé. Havia deixat la bossa al maleter del cotxe d’en Manel i, en arribar a destí, vaig comprovar que tota l’aigua de la cantimplora s’havia vessat dins la bossa. Em sabia greu pel cotxe, i també per quedar-me sense aigua, però per sort no es va fer malbé res.
Feia un vent d’aquells emprenyadors, però alhora ens regalava unes vistes clares i netes: un bon avantatge per fer fotos.
Després d’una breu parada per “drogar-nos” amb cafeïna, vam iniciar la pujada des de l’aparcament de Passavets, al camí d’accés al Turó de l’Home. Abans d’arribar al cim, vam agafar la ruta GR 5-2, que recorre la carena de l’esquerra. Les vistes ja eren espectaculars: podíem veure mitja Catalunya!
Era el moment de treure les estenopeiques: la nova Zero Camera 2000 i la més voluminosa, però preciosa, Noon Pinhole 6×12. Carregar rodets, muntar trípode i seguir caminant.
Afortunadament, en canviar de vall, el vent va afluixar i vaig poder fer les fotos amb més calma.
Fotografia, natura i curiosos
La travessa va ser molt agradable, amb sol, calma i parades freqüents per fotografiar. Tot i ser un dimarts al matí, la ruta era força concorreguda: “Kilians Jornets” amunt i avall, excursionistes i un nombrós grup de nois i noies amb mapes plastificats penjats al coll. Dona gust veure a la jovenalla aprenent a moure’s per la muntanya i molt educats ells.
Portar una càmera de fusta d’un cert volum enganxada a un trípode fa que molta gent et miri i comenti la jugada. La pregunta més habitual: “Quants anys té aquesta càmera?”. Sempre els sorprèn saber que no és antiga —no deu tenir més de 15 o 20 anys—, però serveix per fer una mica de pedagogia sobre la fotografia estenopeica.
Vent i recompensa
En arribar al Coll de Sacarbassa, just abans de les Agudes, el vent va tornar amb força. Tot i això, no pensàvem girar cua. Amb paciència i una mica de grimpada, vam assolir el cim.
Fet el cim —i aquí deixo constància de com em molesta la mania de plantar creus i draps arreu—, la gent que hi havia anava baixant, suposo que empesa pel vent. Així que vam gaudir del cim gairebé sols.
Les vistes eren espectaculars, la llum preciosa i el vent, com per art de màgia, va parar. Després de fer fotos a tort i a dret, vam seure a fer un mos tot observant uns enormes corbs que planaven a pocs metres, esperant si els deixàvem alguna engruna.
Tornada i reflexions
De tornada també vam seguir fent fotografies —no tenim remei!—. Sempre resulta interessant veure com canvia el camí ja fet quan la llum es transforma quan el desfem.
A l’aparcament, vam carregar el cotxe i cap a casa. Ja havíem fet el jornal! A vegades trobo a faltar tenir cotxe propi, però quan torno a viure les cues per entrar o sortir de Barcelona… em passen les ganes.
Els resultats
Amb les estenopeiques
Com ja he comentat, no era el meu millor dia. L’endemà vaig portar els rodets a Llumàtics per revelar-los, i de seguida vaig veure que hi havia un parell de “cosetes” que no havien anat del tot bé.
Soc un gran fan de la pel·lícula Rollei. He fet servir molt les versions RPX 100, RPX 400 —excel·lent per forçar— i la més fina RPX 25. Doncs bé, tres rodets d’aquest maleït RPX 25 estaven en mal estat. Ho havia detectat feia temps i els tenia guardats a part, però vaig pensar que encara servirien per aquesta sortida al Montseny. Error.
A la galeria podeu veure el resultat: una mena d’aigües al fons de les imatges i un magacontrast marcià. No era la càmera, perquè passava amb les dues. Tampoc el revelat: al mateix procés hi havia Fomapan 100 i va sortir perfecta.
La bona notícia? Que ja no em queda més pel·lícula d’aquesta remesa. Moral de la història: no feu grans estocs de pel·lícula. Amb el temps poden passar coses rares i, quan ho descobreixes, ja no hi ha a qui reclamar.
No obstant això, tenen un aire oníric curiós, no?
Queda clar que culpa de la càmera no és, els resultats amb la Zeroimage 2000 ho confirmen.
També hi va haver un altre problema: els reflexos dins la Noon 6×16. He d’estudiar la manera d’evitar-ho, però si el sol no queda totalment darrere de la càmera —amb l’estenop a l’ombra— sovint apareixen aquestes “aures” tan característiques del problema.
Pas universal
El dia estava pensat per fer sobretot fotografia estenopeica —m’encanta per paisatges de muntanya—, però sempre porto alguna càmera de 35 mm per tenir un altre punt de vista. En aquest cas, hi vaig posar un rodet de Fomapan 100 i el vaig revelar després forçant-lo un pas. El resultat, just el que esperava: contrastat i amb caràcter.
El bon amic Manel amb cara de feliç al cim de les Agudes. Feu clic a aquesta fotografia per accedir a tot l’àlbum.
* La fotografia destacada (que es veu des del blog, està feta amb la LC-A original (de l’antiga URSS) i és en el viatge de tornada a casa.
Per un forat i a tot color
Espero trobar aviat un moment per baixar al centre a revelar els tres rodets que vaig fer també amb la Noon 6×16 durant aquesta escapada. A veure com hauran sortit!
