Balleu maleïts, balleu i no pareu!
o els aclariments previs
Primerament, mil i una disculpes per les fotografies que he fet al Districte Flamenco. Sé que no seran del gust de tothom, però són el resultat de la manera com m’agrada jugar amb la fotografia quan gaudeixo de la dansa. No totes, només en aquells muntatges que em commouen, que em transmeten emoció o aquella energia poderosa que ho envaeix tot i deixa el públic bocabadat, absent, totalment abduït per la combinació de moviment, ritme, música i ambient.
Així que no espereu trobar-hi la millor nitidesa, colors llampants ni exquisidesa en la composició. Les fotografies estan fetes expressament així, intentant —a la meva manera, i com deia aquell— mostrar com interpreto l’energia que rebo en contemplar aquestes peces. Cadascuna diferent, única i, sobretot, recomanable i plaent de veure.
Insisteixo, com en quasi tot, no sé gaire de dansa —sigui aquesta la més purament flamenca o la més maldestrament barrejada amb ritmes del dimoni. Si m’atrapa, en gaudeixo profundament. No sempre m’agrada tot el conjunt; a voltes penso que la música no és la més indicada. D’altres vegades, la persona que ens ofereix el seu ritual en forma de dansa no sintonitza amb mi. I algun cop, l’escenografia, la seva absència o una pèssima il·luminació fan que la resta quedi deslluïda. El so, un element que també cal tenir ben cuidat, pot fer que una actuació d’aquestes característiques no llueixi com mereix.
Què és Districte Flamenco?
Cal saber que el Districte Flamenco és la manera com el festival Ciutat Flamenco Barcelona busca apropar al públic quatre creadores de l’escena flamenca contemporània. D’aquesta manera poden mostrar-nos les seves darreres peces en format breu.
Compartir és bonic. Per això, a més de gaudir dels espectacles de ball, en acabar les actuacions les responsables de cada projecte pugen a l’escenari, ja relaxades i assegudes a una cadira. La directora, Marta Piñol, els formula unes preguntes que ajuden el públic a conèixer millor com s’han gestat els projectes i tots els seus detalls. M’ha encantat la idea que les protagonistes també fessin preguntes a les altres creadores i balladores; ho he trobat molt interessant. També els assistents han pogut interrogar-les, com no podria ser d’altra manera.
Aquesta estupenda mostra de ball contemporani d’arrel flamenca també aposta per descentralitzar la cultura del centre de Barcelona, i per això l’hem pogut gaudir a l’Espai Josep Bota —nom que recorda qui va ser el director de la fàbrica Fabra i Coats, Fàbrica de Creació on, no per casualitat, s’emplaça aquest recinte cultural.
Quatre creadores de l’escena flamenca contemporània es troben per mostrar les seves darreres peces, breus però intenses, i per compartir amb el públic el procés creatiu que les ha donat vida.
Les propostes
Patrticipatiu d’Aina Núñez – P’alante
Aina Núñez —ballarina, pedagoga i realitzadora — és la responsable d’un taller que es va realitzar al Centre Cívic Zona Nord. Aquest és un espai participatiu en què el cos esdevé una eina expressiva, i el flamenco —en qualsevol de les seves cares—, esdevé el canal per explorar diferents narratives col·lectives i individuals. Des d’aquest taller s’ha forjat P’alante, reflex d’un procés compartit en què l’art es manifesta com a espai d’escolta, creació i empoderament.
- Aina Núñez | coreògrafa
- Grup de participants del Centre Cívic Zona Nord | baile
Amb una mirada que traspassa formats, el treball de Núñez —fundadora de la companyia LaboratoriA i col·laboradora en projectes amb artistes com Rosalía, Las Migas o Andrés Marín— es caracteritza per investigar les possibilitats del flamenco des d’una perspectiva escènica, comunitària i audiovisual. Aquesta acció s’emmarca dins la seva línia de creació, on els cossos, els territoris i la memòria dialoguen a través del moviment.
Miranda Alfonso – Willi
Bestial! Així m’ha semblat Willi, la peça interpretada i dirigida per la barcelonina Miranda Alfonso. Com ella ha comentat a la xerrada final, quan balla sent que es desborda, que l’energia la fa bullir i es desparrama d’ella. Com un equí desbocat és com ha ballat, i espero que en aquest clip —que no és altra cosa que la consecució de fotografies fetes, la majoria, a velocitat lenta— l’obturador pinti el moviment en la fotografia per revelar l’energia que la balladora reparteix en l’execució dels seus moviments sincopats al ritme de la música.
- Miranda Alfonso | baile
- Direcció i coreografia: Miranda Alfonso
- Música: Víctor Franco y VVAA
- Disseny i confecció de vestuari: María Cuéllar y María Dolores Sánchez Robles
- Fotografia: David Lázaro
Nascuda a Barcelona, la creadora Miranda Alfonso s’ha format en dansa espanyola i flamenco a l’Institut del Teatre. La seva trajectòria destaca per premis nacionals i col·laboracions amb companyies com La Fura dels Baus, Ballet Flamenco de Andalucía i DDCDanza, així com per la seva participació en creacions d’artistes com Israel Galván, Carlos Saura i Andrés Marín. La seva investigació personal continua a través de residències i projectes que aprofundeixen en els límits expressius del cos.
Marta Nogal – Expectativa Zero
Expectativa Zero és la peça que sorgeix a partir de l’espectacle Expectativas —una obra on explora les transformacions que travessa la maternitat.
La proposta és també ben enèrgica, encara que a estones més continguda i amb més modulacions tant en el ritme com en el moviment. Molt plàstica, i m’ha agradat molt el vestuari, elegant i amb el joc del ball amb el vestit que, curiosament, no s’ha posat en cap moment.
- Marta Nogal | baile
- Idea, direcció i coreografia: Marta Nogal
- Assistència artística: Lorena Nogal
- Mirada externa i dramatúrgia: Canco Rodríguez
- Disseny de vestuari i confecció: Paloma del Alba
- Il·luminació: José Espigares
- Composició i edició musical: Cristina López i Juan Manuel de las Herasd
Nascuda a Barcelona i formada entre aquesta ciutat, Còrdova i Madrid, Marta Nogal compta amb una sòlida trajectòria que travessa els grans escenaris del flamenco, la dansa contemporània i el cinema, col·laborant amb figures com Miguel Narros, Marcos Morau o Carlos Saura. Guardonada amb diversos premis per les seves creacions coreogràfiques, ha desenvolupat una obra artística marcada per l’experimentació, l’arrel i la necessitat de dir des del cos.
Naya Binghi – ‘While’
Segons la creadora de l’espectacle, Naya Binghi, a While explora la tensió entre l’esperança i la violència. La proposta és molt rítmica i física, fent que les tres ballarines estiguin en el paper de víctima i atacant, tot evolucionant de més a menys senzill en el seu conjunt. Un ritme que s’inicia prou tranquil per acabar ben trepidant. Intens i directe.
- Naya Binghi | baile
- Marina Walpercin | baile
- Miranda Alfonso | baile
- Comissionat: Théâtre de la Ville – Paris
- Residències: Théâtre de la Ville – París, Chaillot – Théâtre National de la Danse, Estudi d’Israel Galván, Sevilla
- Agraïments: Programa 1l2l3, Centre Suzanne Dellal de Dansa i Teatre
Naya Binghi desenvolupa una pràctica artística que fusiona flamenco i dansa contemporània des d’una arrel tradicional, abordant temes personals i sociopolítics. La seva obra investiga els límits, la memòria col·lectiva i la tensió entre el silenci i el ritme. Ha estat reconeguda com a «intèrpret destacada» i «coreògrafa destacada» en el programa 123 del Centre Suzanne Dellal, i ha presentat les seves creacions en festivals i centres culturals d’Europa, Israel-Palestina i l’Índia. Ha realitzat residències en teatres de referència com Chaillot – Théâtre National de la Danse i Théâtre de la Ville de París, i ha estat seleccionada per al programa Fabrique Chaillot per a la temporada 2025–2026. A més del seu treball independent, col·labora amb artistes de diverses disciplines, com en l’espectacle Tzotzelet, al costat de Sigalit Landau i Shushan.
Més que quatre espectacles
La proposta de Districte Flamenco ha finalitzat després d’una sonora i aplaudida cloenda, amb el col·loqui que ja hem esmentat. Aquí us deixo unes quantes fotografies amb les protagonistes i responsables de l’esdeveniment.
Cada vegada veig més clar que la combinació de disciplina artística m’encanta. En concret la plasticitat i la força de les danses més contemporànies donen molt de joc. Ben segur és una forma poc ortodoxa de tractar la fotografia, pels més preocupats pel focus perfecte, però jo penso que es pot reinterpretar cada espectacle amb el punt de vista de la càmera. Però bé, per gustos els colors, visca el blanc i negre!
