Així de malalts estàn els boix als voltants de Tavertet.

‘Boix is dead’, fent una clucada d’ull a Bach is dead —una gran banda indie de principis dels noranta—. Ahir vaig entristir molt en veure la desolació del boix (Buxus sempervirens) tot fent un recorregut fotogràfic amb el company d’aventures Manel Sala “Ulls”.

Ja m’havien explicat que fliparia en colors en veure l’estat lamentable del boix a les Guilleries, però no m’esperava un espectacle tan desoladorament dantesc. La malaltia que afecta aquests arbustos a la zona és principalment causada pel fong Cylindrocladium buxicola, també conegut com a càldida del boix o box blight.

Com ens agrada fer a la tardor, vàrem escapar-nos de la gran ciutat comptal cercant fotografia de natura, aprofitant que l’oratge prometia bon temps. Aquesta vegada, l’objectiu era l’entorn de les Guilleries, amb punt de partida a Tavertet, on tants records tinc de la meva infància.

A les 10 del matí ja estàvem arribant a Tavertet; vàrem sortir aviat per aprofitar al màxim la llum, curta ja després del canvi d’hora. Allà —sempre tinc mala sort per aconseguir la meva dosi de cafeïna—, en ser dilluns tot estava aparentment tancat. Tot cercant algun lloc on poder “cafeïnar-nos”, vàrem aprofitar per fer un vol pels carrerons empedrats d’aquest bonic poble que tant havia recorregut a la meva llunyana infància. Ara, en canvi, m’entristeix veure com s’ha transformat en un poble amb massa gent, massa cases i massa de tot, menys cafè. Però he d’acceptar que la vida passa i tot canvia, encara que no sempre com a hom li agrada.

Després de fer una mica el turista i ensenyar els millors racons que encara perduren d’aquest poble a l’amic Manel, vàrem descobrir que Can Nogué estava obert. Allà, per sort, vàrem resoldre el problema amb la cafeïna, gràcies!! Llàstima, però, que no tinguessin massa res per empassar a aquelles hores.

Els cingles de Tavertet

L’objectiu de l’escapada era trobar-nos amplitud de mires, paisatges oberts on poguéssim veure, des d’un altre punt, les Agudes, que vàrem coronar la passada setmana. Així que vàrem enfilar amb el cotxe fins al primer mirador que hi ha anant al nord, Cingles de l’Avenc, tot passant per Can Feló, casa que havia acollit el gran Salvador Pàniker i Alemany. Allà, en companyia d’un ramat de vaques —amb el seu semental i algun vedell— vàrem obtenir les primeres fotografies de paisatge, on podíem veure, a més del pantà de Sau amb el seu famós campanar de Sant Romà traient el cap per sobre l’aigua, aquest munt de cims i serralades:

Cap al nord i nord-oest

• Pedraforca (2.506 m): icònic pel seu perfil amb dues forques, al Prepirineu.
• Serralada del Cadí (2.648 m al Pic de la Tossa, el més alt visible): línia llarga de cims, més enllà del Pedraforca, part del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
• Rasos de Peguera: més a prop, cims arrodonits del Berguedà.
• Serra de Bellmunt: cims més baixos i arrodonits, al nord de Tavertet.

Cap al nord

• Serra del Moixeró: a la part més allunyada del Parc Cadí-Moixeró.
• Serra de Catllaràs: lleugera línia de cims entre la Plana de Vic i el Berguedà.
• Serra de Sant Corneli: molt propera, als voltants del pantà de Sau.

Cap al Nord-est i est

• Serra del Montseny (Turó de l’Home 1.706 m, Les Agudes 1.703 m): clarament visible al fons, amb els cims nevats en dies clars d’hivern.
• Serra de la Cabrera: línia de cims suaus més al sud-est, entre Moià i Sant Feliu de Codines.
• Serra de Granera i Sant Llorenç del Munt (moderatament visible, depenent de l’angle).

Sud

• Collsacabra pròpiament dit: els penya-segats immediats sobre el pantà de Sau, incloent el Castell de Tavertet a prop.
• Serra de l’Obaga de Sau: cims baixos que envolten el pantà.
• Plana de Vic i voltants: no són muntanyes, però sí referències clares com els turons de Seva, Sant Julià de Vilatorta.

Sud-oest

• Rasos de Peguera i turons prepirinencs més baixos: extensió del Berguedà cap a Collsacabra.
• Serra de Bellmunt (versant sud): forma part de l’horitzó proper.

Mentre disparàvem amb una llum una mica massa dura i amb el Sol en una posició no del tot ideal, vàrem flipar amb la forma en què jugaven un parell de negres còrvids. A més de delectar-nos amb un espectacular vol acrobàtic, semblava que jugaven amb uns voltors que, aprofitant els corrents tèrmics, planejaven sobre els nostres caps.

Després de fotografiar també les vaques —eren d’una mena que no coneixia—, vàrem continuar la ruta amb el cotxe.

Mirador del Silenci

Seguint el camí iniciat —camí que condueix a la carretera que uneix Can Tonigròs amb el turístic Rupit—, vàrem fer parada a un paratge increïble, el Mirador del Silenci. A més dels penya-segats i cingleres amb vistes a Rupit i Sant Joan de Fàbregues, es pot veure un paisatge més orientat al nord i també el Pantà de Susqueda, que també havíem visitat recentment.

Allà vàrem iniciar un itinerari vorejant els penya-segats, fent fotografies a una àmplia varietat de vegetació: roures, faigs, pins, arces blancs i negres, aladerns i brucs, lligabosc, farlals i falgueres. També va ser el punt on vaig poder veure, tristament, el boix més malmès.

L’arbre caigut

Al mig de la ruta, un gran arbre abatut donava un punt diferent al paisatge. Jo, àgilment, vaig enfilar-me al seu tronc per tenir una visió privilegiada dels penya-segats. Afortunadament, vaig poder baixar, també, sense massa problemes.

Parada i… Pícnic!

No sé si per l’hora o pel fet de veure alguns petits Pets de llop, la gana va començar a manifestar-se. Vàrem tornar per una nova ruta cap al cotxe, on teníem les viandes per recuperar forces i seguir el dia. A falta de fonda —ser fotògraf avui dia és força precari—, vàrem gaudir de carmanyola i fruita. Res a envejar a un bon restaurant: sabem cuidar-nos, i les vistes que vàrem gaudir no es troben ni en els millors establiments nomenats a la guia Michelin. Conversa fotogràfica i observació de l’horitzó. Anar amb el Manel sempre és un gust; aficionat de ben jove a la muntanya, anava descrivint cada un dels pocs que podríem veure. N’eren molts, teníem molt bona sort d’esquivar els núvols mal pentinats pel vent, ideal per a les fotografies!

Veneno, deme veneno!

Com deia l’amic Camarón —es nota que he estat uns quants dies fent fotografies al Festival “Ciutat Flamenco Barcelona”!— bé, havent dinat vàrem fer cap a Rupit. La intenció era baixar a Sant Joan de Fàbregues des de la carretera que baixa al pantà de Sau des de Rupit.

De camí, una senda preciosa plena de faigs, vàrem trobar un gran camió que recollia llenya del bosc, però realment és una ruta preciosa i amb molt poca llum. El camió va donar-nos pas en pocs minuts, moltes gràcies!

En la ruta, vàrem parar a Rupit per una dosi més de cafè. També, ho sento, no vaig poder resistir-me: vaig fer-me amb unes secallones, un fuet —la llonganissa que quedava era massa dura— i un formatge mig tendre de llet de vaca.

Seguint, tot sortint de Rupit, un senyal avisava que la carretera que volíem agafar estava tallada per obres. Batua l’olla! Vàrem haver d’improvisar. Vàrem desfer el camí fet i, travessant Tavertet, vàrem anar directament al mirador de Pla Castell, un enclavament que ens brindava unes excepcionals vistes al pantà de Sau i també, al Pedraforca a la llunyania. De nou, els corbs i els voltors sobrevolaven les nostres crismes, totalment despreocupats del seu entorn, quina enveja fan…

Després d’una passejada fotogràfica, ara amb una llum molt més bona per l’hora, vàrem enfilar de tornada, a poc a poc, cap a la Prosperitat, el nostre estimat barri.

Com m’agrada escapar de la ciutat: cada cop que surto sento que les piles es recarreguen, i l’ànim i l’humor ho noten. Ara toca afrontar una nova setmana, encarant ja les activitats de la Castanyada i maleint el puto Halloween!

---

• Podeu accedir a l’àlbum de fotografies en color fent clic a la primera imatge; la resta són del telèfon, a mode il·lustratiu de l’aventura.