Gos que és un, normalment opto per altres càmeres per sortir a copsar la natura, però de tant en tant m’alegro d’haver escollit el mig format i, més concretament, la meva estimada Hasselblad 500CM.

El passat dimecres, l’amic i company d’aventures fotogràfiques Manel “Ulls” em va proposar d’escapar-nos de la gran ciutat per copsar l’arribada de la tardor en plena natura. Amb en Manel sempre ho passo bé, i ja que els dos som uns malalts de disparar a tort i dret, tot flueix perfectament.

A més de la llegendària Hasselblad –acompanyada d’un Carl Zeis Distagon 50mm f/4 i un Carl Zeis Planar 80mm f/2.8–, també vaig estrenar la nova adquisició en fotografia estenopeica, la preciosa Zero 2000, però ja en vaig fer un post específic fa un parell de dies.

Susqueda, un destí totalment desconegut

Penso que conec força bé Catalunya, però m’encanta descobrir, o que m’ensenyin com era el cas, nous paratges; i si són tan interessants com el que vàrem veure, doncs millor encara.

Sempre s’anomena el pantà Sau-Susqueda, i per la meva infantesa a Tavertet, Sau el conec prou bé. També m’hi he escapat a fer-ne fotografies quan l’any passat estava només al 4 % de la seva capacitat, però avui tocava el gran desconegut: el seu germà Susqueda.

Encara que no té el campanar de Sant Romà com a atractiu turístic, el pantà de Susqueda és més gran i també d’un bonic atractiu.

Però pel camí també hi ha molt a veure i gaudir. Vàrem sortir a una hora raonable del barri per evitar la congestió habitual de trànsit a la sortida de Barcelona. El nostre destí no era lluny, i no calia matinar de forma exagerada. La primera parada la vàrem fer al poble d’Anglès, on un cafè ràpid ens va ajudar a despertar abans de continuar fins a Osor, on ja vàrem desenfundar les càmeres.

Osor

Osor, un poblet que no coneixia, era parada obligatòria, ja que es presta a ser fotografiat a tort i dret. Compta amb el riu del mateix nom —afluent del Ter—, poblat de simpàtics ànecs, i amb més d’un pont que enriqueix molt les fotografies. També hi ha una antiga fleca ben pintoresca a la qual vàrem resistir-nos a entrar. Cal conservar el tipet, costi el que costi!

Cal destacar que hi ha una ruta turística senyalitzada per passejar pel poble i no perdre’s cap dels seus encants: els contraforts que subjecten la muntanya, els gorgs, etc., sempre envoltats per alzines, suredes i castanyers.

Santuari de la Mare de Déu del Coll

Després de les fotografies de rigor a Osor, vàrem pujar al cotxe i enfilar una bonica carretereta fins al Santuari de la Mare de Déu del Coll, on vam gaudir d’unes vistes espectaculars. De l’església o ermita o el que sigui vàrem passar, als temples de la secta catòlica no hi deixo ni la caspa.

Tot pujant, vam veure munts de castanyes a terra, trepitjades pels cotxes que pujaven i baixaven, però fins a la baixada no vam parar per recollir-ne unes poquetes i fer la primera torrada de castanyes d’enguany. Feia molt de temps que no veia les castanyes amb la seva punxuda vestimenta, però vaig gaudir com un nen punxant-me recollint-les. Si fèiem silenci, sentíem perfectament la pluja de castanyes caient del bosc, espectacular!

Gana

L’estómac ja començava a demanar teca, així que vam fer cap al nostre destí inicial, el pantà de Susqueda. Vàrem seguir baixant i un desviament porta directament a un pàrquing amb accés al pantà. Allà vam aparcar el cotxe i vam treure els entrepans per calmar la gana.

Caminada vorejant Susqueda

Senta molt bé menjar amb vista a la immensitat de l’aigua del pantà, al 80 % de la seva capacitat. Després de recollir tot com cal, vam iniciar una bona caminada, fotogràfica per descomptat, per un sender que voreja el pantà. Tot caminant, vam observar que no estàvem sols. No en sé el motiu, però em va sorprendre que veïns d’origen xinès, un bon nombre, fossin les úniques persones amb les quals vam coincidir pel camí. Semblava que la seva passió era la pesca, i sembla que en gaudien molt, però la veritat és que encara no acabo d’entendre ni el seu idioma ni com els pot agradar tant els peixos d’aigua dolça. A mi no me n’agrada cap.

Cercàvem els colors —en el meu cas, tons per disparar en blanc i negre— de la tardor, però encara li falta una setmana com a mínim perquè el bosc a les Guilleries agafi aquests càlids tons groguencs i vermellosos, passant per tota la gamma de taronges i ocres.

Quan en vam tenir prou, vam girar cua i desfer el camí per tornar al pàrquing. Els dies ja s’han escurçat i ja notàvem el cansament. Era hora d’enfilar cap a la gran ciutat per tornar a respirar la pol·lució a la qual tant estem acostumats. De tornada, vam fer plans per la nostra pròxima escapada que, com cada tardor, ens agrada fer per Catalunya per descobrir-ne nous racons i gaudir del que més ens agrada: immortalitzar la natura amb fotografies.

---

Com és habitual, podeu accedir a les fotografies realitzades aquell dia amb la Hasselblad fent clic a la imatge principal d’aquesta petita crònica de l’excursió.