Poblat talaiòtic de Trepucó
Sempre que viatjo em trobo amb el mateix dilema: quina càmera porto? Per sort, no tinc cotxe privat i em moc amb transport públic; només quan no hi ha més remei llogo un cotxe, una furgoneta o una moto per desplaçar-me pel destí que visito.
Un cop arribo, sempre que puc camino, camino molt. És la manera que més m’agrada per conèixer l’entorn, la gent, les olors, la flora i la fauna. Si només ens movem en cotxe, tot això sovint ens passa per alt, en més o menys mesura.
Així doncs, una de les tasques més feixugues —i alhora apassionants i determinants— és decidir quin material fotogràfic porto a cada viatge. Normalment, a més del telèfon (que no faig servir per fer fotos, sinó com a eina, com explico a “Menorca amb telèfon”), sempre m’acompanya la meva estimada Leica M6 com a càmera de format universal, amb un 35 mm, i també el nou 28 mm. Depenent del tipus de viatge, potser afegeixo un 50 mm i/o un 21 mm.
Mai, absolutament mai, viatjo amb una sola càmera. M’agrada fer versions diferents d’un mateix viatge, i el format condiciona molt el resultat. M’encantaria, per exemple, portar la Hasselblad 500 CM, però ai, estimada, pesa massa, i si hi afegeixo òptiques i trípode, ja cal viatjar amb cotxe. Si no és una decisió molt meditada, no ho acostumo a fer. Si vull fer mig format, la Rolleiflex DRP-DRGM és perfecta per viatjar, pel seu pes i mida. O, per ciutat, la Lomography LC-A en format 120 i la seva òptica Minitar equivalent a un 21 mm.
Quan viatjo amb l’objectiu de fer retrat antropològic —cosa que fa massa temps que no faig i que m’apassiona— m’agrada portar gran format. Aquí la Graflex Speed Graphic amb pel·lícula 4×5” és una opció interessant i “portable”. Si puc disposar d’espai i pressupost —cosa poc freqüent— fins i tot m’atreveixo amb la Cambo 5×7” o la fantàstica Horseman 8×10”, però no és gens pràctic viatjar amb elles i costa molt alimentar-les amb pel·lícula.
Formats diferents
Una càmera que m’estimo especialment, per la seva peculiaritat de fotografiar fins i tot els marges del rodet —on els forats del negatiu normalment queden amagats— és la Lomography Sprocket Rocket. Una càmera més que senzilla (velocitat Bulb i 1/100, diafragmes f/8 i f/16) i, a més, panoràmica. Sempre la faig servir sense fotòmetre, deixant que l’instint i el pols decideixin el resultat, que no m’importa que sigui un xic imperfecte i barruer.
Fotografiant per un forat
Si viatjo sol, com en aquest darrer viatge, em puc permetre el luxe de portar alguna andròmina per fer fotografia sense presses, o slow photo, com diuen els anglesos. Tinc força —o massa— càmeres i andròmines per fer fotografia estenopeica (o pinhole, pels moderns), però la que m’encanta portar de viatge, pel poc que pesa, ocupa i per ser panoràmica i molt angular, és l’Holga WPC. Una meravella de plàstic que permet disparar amb pel·lícula de 120 en format 6×7 o 6×9. La porto en una bossa de tela, amb un petit trípode amb imant a les tres potes, que es pot enganxar a qualsevol lloc, i uns rodets d’Agfa Copex Rapid (com en les fotos que acompanyen aquest text) o, en altres ocasions, Ilford PanF.
Aquesta combinació permet fer fotografies d’una manera crua i primitiva, on el temps d’exposició i la pel·lícula ho són tot: no hi ha òptiques ni mecanismes que distreguin el procés de fer fotos. Només us recomano utilitzar pel·lícula poc sensible (de ISO baix) per tenir exposicions més llargues i que el marge d’error sigui menys crític.
Podeu veure unes quantes fotografies estenopeiques més si feu clic a la imatge que il·lustra aquesta empanada mental.
