Nou Barris corre contra el racisme
De primeres, això d’anar a córrer un dissabte al matí a mitjans de juny a mi —i sospito que a molta altra gent— no ens acabava de quadrar gaire. Però la causa era més que necessària en uns temps en què el feixisme torna a avançar arreu del món i, malauradament, també al nostre entorn més proper.
A molts ens fa una certa vergonya veure com aquesta vella Europa, venuda als populismes més reaccionaris, va cedint terreny a discursos que busquen culpables fàcils per a problemes complexos. Una de les seves obsessions és assenyalar sistemàticament les persones nouvingudes com a responsables de tots els mals, mentre intenten que no mirem cap amunt, allà on el poder econòmic continua explotant-nos amb una eficàcia admirable.
Sigui per convicció ideològica, per ganes de suar els excessos de les primeres festes estiuenques o simplement per plantar cara a les injustícies, la veritat és que aquesta primera Corredissa Popular 9B ha estat tota una festa. Una festa on, afortunadament, el més important no era arribar primer.
Després de dopar-me lleugerament amb un cafè ben carregat, he agafat l’autobús —ben climatitzat, per sort— fins a la Plaça Roja de Ciutat Meridiana, punt de sortida de la corredissa. Allà ja m’hi he trobat moltes cares conegudes i, per sorpresa meva, força més gent de la que esperava disposada a participar.
Després dels parlaments de rigor, els agraïments i les presentacions, hem pres la sortida sota un sol que semblava decidit a posar-nos a prova. Cadascú al seu ritme, però sense encantar-se, hem anat avançant pel recorregut fent parada als punts d’habituallament, on l’aigua fresca, la fruita i algun refrigeri han ajudat a fer més suportable la gesta. Moltes gràcies!
Els crits reivindicatius, el bon ambient i l’esport popular han estat els autèntics protagonistes de la jornada. Del feixisme i de la intolerància, per sort, no n’hem vist ni rastre. El que sí que es notava era com les veïnes i els veïns s’anaven incorporant a la corredissa a mesura que aquesta travessava els barris. Lluny d’anar-se desgastant, la marxa creixia a cada tram, sumant complicitats i participants fins a convertir-se en una veritable celebració col·lectiva.
El recorregut ha estat: Plaça Roja, C/ Aiguablava – C/ Sa Tuna, Arxiu Històric de Roquetes, Plaça de la República, Plaça de las Madres de Mayo i Can Basté.
L’arribada, a la plaça de Can Basté, ha estat una festa en si mateixa: més refrigeris per als participants, lectura del manifest, felicitacions compartides i moltes ganes de continuar omplint els carrers de vida i reivindicació.
Jo encara tenia una altra cita fotogràfica pendent, així que els he deixat envoltats d’aromes d’arrossada popular, fum de petards i el que semblaven els preparatius per a una bona tarda de circ, activitats culturals i celebració comunitària.
Com mola el barri!
