Aquestes festes de solstici d’hivern han estat, com a mínim, accidentades. Els plans que havia fet es van torçar per culpa de la climatologia —gràcies, onada de fred àrtic!— però, com tan bé sabem fer els autònoms, al mal temps, bona cara.
Un cop complertes les obligades festes tradicionals amb la família, aquests dies estranys que hi ha entre Cap d’Any i Reis vam decidir fer una escapada a Vic. Vic la conec bé: l’he visitat sovint, hi tinc família i no és ni la primera ni serà l’última vegada que hi vaig. A més, sense cotxe i amb la possibilitat d’arribar-hi en poc més d’una hora des de Barcelona, és una ciutat ideal per a escapades curtes. Aquest cop, però, vam optar per quedar-nos-hi un parell de nits i fer una inversió conscient a la capital d’Osona.
Sabíem que calia anar-hi molt ben abrigats. Anunciaven fred intens i fins i tot la possibilitat de neu. Però vaja, res que no es pugui suportar amb ganes de gaudir.
El dia 4 volíem agafar el tren cap a Vic, però sorprenentment —o no tant— hi havia obres a la R3 i el trajecte es feia amb autobús des de Fabra i Puig fins a l’estació de Vic. És francament vergonyós el servei ferroviari de l’Estat a Catalunya: la desinversió crònica fa que gairebé mai funcioni sense incidències, retards o abandonaments improvisats enmig del no-res.
Superada sorprenentment bé la primera fase amb la RENFE (deu ser perquè la vàrem fer amb el bus llançadora substitutori), vam anar a l’hotel a deixar els trastos i, sense perdre temps, vam començar l’exploració de la ciutat. Ben equipats contra el fred, vam recórrer de manera força aleatòria el centre, la seva famosa plaça, el nucli antic, el pont de Queralt i les mil i una esglésies i temples de la ciutat dels bisbes, sense entrar-hi per si de cas!. Abans de dinar, parada obligada per fer un vermut espectacular, ben acompanyat de la típica barreja d’olives, escopinyes, cloïsses i altres meravelles, per anar fent gana. A l’hora de dinar —era diumenge— vam badar: els llocs recomanables estaven a vessar i vam acabar menjant “regulín”. No cal dir-ne el nom.
Després de dinar, vam tornar a l’hotel a recuperar forces i escalfor, per sortir a mitja tarda i seguir gaudint de l’ambient nadalenc de Vic. La meva companya, que és una crac, va descobrir que a la Jazz Cava hi havia concert. I dels bons. Una big band —o més d’una, perquè no paraven de desfilar músics— va omplir una Jazz Cava on no hi cabia ni una agulla. Després, amb una mica menys de gent, jam session amb músics molt joves que apunten un relleu espectacular a Osona. Yeah!
Esgotats de tant caminar i del fred persistent, vam fer un mos ràpid i cap al llit. El dia havia estat rodó, però el fred no convidava a gaire més que a gaudir de la calefacció a tot drap.
El dilluns ens vam llevar amb una sorpresa: nevava. No va arribar a quallar, però és preciós veure com cauen els flocs lentament, com si fossin cotó fluix. Ben esmorzats, el primer que vam fer va ser encarregar dinar al clàssic Casino de Vic, una aposta segura. Després vam passar per l’oficina de turisme, on ens van suggerir fer la ruta turística que, plànol en mà, permet recórrer els punts més destacats de la ciutat. Ja l’havíem feta anys enrere, però la veritat és que és prou interessant, així que vam repetir.
Passejant amunt i avall, vam ensopegar amb el Barmutet, un altre bon cau per fer l’aperitiu, que ja m’havia recomanat l’amic Francesc —gràcies, camarada!—. Tot ben sincronitzat, vam arribar al Casino de Vic, on vam confirmar que la cuina clàssica no falla: cuina de tota la vida, excel·lentment elaborada i gaudida amb calma.
Al vespre, després d’un breu descans imposat pel clima, vam anar a veure la cavalcada de Reis. No és una cosa que em desperti especial entusiasme, però cal reconèixer que la de Vic és de les més grans i tradicionals de Catalunya. Hi havia moltíssima gent —diria que tota la comarca— i l’esdeveniment és realment impressionant i molt ben organitzat. Les torxes, probablement, el més espectacular. Molta gent, molt fred i tothom ben content. En acabar, sopar ràpid i a refugiar-nos de nou.
I així, ben menjats i ben calents, vam donar per finalitzada aquesta escapada que recomano sense reserves. S’hi pot anar perfectament amb transport públic i, en poc més d’una hora, et plantes de Barcelona a Vic, amb l’estació a cinc minuts a peu del centre. La ciutat té molts atractius; llàstima que fossin dies festius i que els dilluns els museus estiguessin tancats. Però Vic mai decepciona: bona cuina, bona cultura —sobta gratament la quantitat de llibreries— i una multiculturalitat ben viva. Hi tornarem, segur.
Aviat espero tenir alguna foto feta amb rodet; per al moment, si feu clic a la foto principal podreu accedir a les imatges fetes amb el telèfon.
