Seguim amb la tardor, aquesta estació de transició entre la calor estiuenca i el fred hivernal. A ciutat només la notem per l’escurçament dels dies i perquè cal abrigar-se més, però si tenim la sort d’escapar-nos fora vila, descobrim un altre món. En aquestes zones rurals, on el soroll i l’estrès són desconeguts, el silenci i la magnificència de la natura —si se saben mirar— es converteixen en una autèntica obra d’art en constant transformació. Els elements naturals descomponen la matèria orgànica i ens regalen una paleta de colors càlida i rica en matisos.
Aquesta setmana, amb el mestre i company d’aventures Manel Sala, hem fet cap a la Grevolosa, un dels boscos més mítics i espectaculars de Catalunya.
El bosc
La fageda de la Grevolosa és coneguda per ser una de les més antigues i majestuoses del país. Alguns dels faigs superen els 300 anys i arriben als 40 metres d’alçada. El nom prové dels grèvols (Ilex aquifolium) que creixen al sotabosc i donen al conjunt un aire màgic i gairebé sobrenatural.
Interès fotogràfic
En aquesta època de l’any, la fageda és un autèntic espectacle de tons groguencs, ocres i vermellosos que filtren la llum d’un sol que ja escalfa ben poc. En alguns punts s’obren clarianes des d’on es pot veure la plana de Vic, sovint emboirada, amb una bellesa que costa descriure.
Però, com sol passar, les coses no sempre surten com un vol. Ens vam acabar perdent pels marges del camí, fent gairebé macrofotografia: un bolet minúscul aquí, una fulla en descomposició allà, mil tonalitats de marró i textures infinites. Ens vam deixar endur per l’univers que s’amaga en cada petit racó del bosc, tot jugant amb l’opció macro de la càmera.
Si alcem la mirada, la recompensa és majúscula: el Puigsacalm (1.514 m), el Puig dels Llops (1.486 m), just al seu costat amb forma més punxeguda, i la serra de Curull, a l’oest, sobre els boscos de Vidrà i les valls del Ges i el Bisaura.
Parada i fonda
Vam sortir aviat, ja que el viatge era més llarg del que és habitual, però cap a quarts de dues la gana començava a fer-se notar. Vam tornar al cotxe, on uns entrepans ens van servir de combustible… i també al cotxe li’n calia. De camí cap a la “civilització” vam repostar benzina i, evidentment, també ens vam cafeïnar una mica per espavilar-nos.
De tornada, fent una volta interessant
En Manel va suggerir passar per Sant Martí del Corb. Érem a prop i ens feia gràcia conèixer l’entorn. La zona, una mena de plana conreada i esquitxada de cavalls i xais, convidava a explorar-la amb calma. Però també vam comprovar que els seus habitants volen mantenir la tranquil·litat: no es permet ni aparcar ni circular massa prop, i cal deixar el vehicle a uns tres quilòmetres. S’hi ha d’arribar a peu, com hauria de ser. És trist que calgui posar-hi límits, però entenedor: només així es pot viure amb serenor en zones rurals cada cop més pressionades. Sense temps per a més, vam girar cua, anotant la zona per a una futura escapada. Promet.
Estany de Banyoles
Ni en Manel ni jo som gaire amics de la carretera curta —la de Vic a Barcelona—, així que vam decidir fer via cap a Girona per enllaçar amb l’autopista. La llum de la tarda encara ens va acompanyar prou com per fer les darreres preses a la vora del màgic estany de Banyoles, tan proper i alhora tan poc conegut.
Com de costum, aquestes quatre ratlles serveixen per recordar, en un futur, on vaig fer les fotografies.
Les podeu veure —si us ve de gust— fent clic a la imatge que acompanya la publicació.
Aviat escanejaré també la versió analògica del reportatge amb alguna sorpresa quant a equipament utilitzat.
