Tractor llaurant en un dels molts camps que hi ha a la carretera TE-V-1009 que uneix Alfambra amb Santa Eulalia a la província de Terol.
Mai he viatjat al llunyà i cinematogràfic Far West, només en les pel·lícules de Hollywood, i sospito molt que la grandària d’aquelles planures i valls difícilment es pot captar amb una càmera, ni de fotografia ni de cinema.
Una de les àrees que conec que tal vegada se li pot assemblar un xic —sense tenir-ne cap prova— són algunes zones de Terol, a l’Aragó. No és el primer cop que publico fotografies d’aquesta petita alhora que fascinant TE-V-1009 que comunica les poblacions d’Alfambra i Santa Eulalia.
Terra dura
Ganes tinc de passar-hi uns dies a l’hivern. Estic segur que la duresa d’aquestes terres —amb molt de fred, torb i aires gèlids— són les que han donat forma a aquest paisatge.
Els cultius que sempre hi he vist són cereals (blat, ordi, sègol, alguna volta gira-sol, alfals, pipirigall). Tot de secà. Això fa que els seus colors vaguin canviant segons la fase de creixença d’aquests cultius —de més verd a més daurat de la palla seca— o, com a la imatge principal, de tons del marró als rogencs segons el temps que porten llaurats i la composició del sòl de cada camp.
Sigui com sigui, mai em canso de passar-hi i parar una bona estona fent-hi fotografies. Aquest agost hi vaig poder passar de camí al petit poble de Griegos i, a més de la versió en color, també vaig fer un rodet amb la Leica M6 amb un 28mm i la fantàstica pel·lícula Rollei RPX100.
Resultats durs
En tornar d’un viatge es gira feina al laboratori per revelar tots els rodets que acostumo a disparar. Normalment, no tinc massa problemes ni accidents però, sempre hi ha un però: per aquest rodet vaig badar, badar de valent!
Quan anava a carregar la pel·lícula dins el tanc, com de costum ho feia amb els ulls clucs. Alguna cosa vaig intuir que no anava massa bé a mitja càrrega. Vaig obrir els ulls i vaig veure ‘el resplandor’! No era altra cosa que un iPad que estava sense la tapa posada i, capricis d’ell, va il·luminar la pantalla.
Jo, que de mena peco d’optimista, vaig pensar que no podia ser massa greu ja que el meu cos tapava la llum. Un cop revelat vaig veure que es podia salvar, però havia quedat tot com sobreexposat, cosa que sembla prou lògica i encara sort vaig tenir de no haver-ho perdut tot.
Al mal temps bona cara
Un cop escanejades —vaig haver de suar ajustant els valors a mà per treure’n algun resultat— l’edició amb Lightroom i Photoshop va ser clau per treure’n alguna cosa. Vaig pujar a dojo l’exposició i també el contrast. Com si es tractés de l’escola japonesa sorgida de la revista Provoke, “Are (荒れ), Bure (ブレ), Boké (ボケ)” van ser-ne el resultat.
Tal vegada el destí va fer que aquest negatiu, de forma accidental, adquirís el gra, el soroll i la duresa del terreny on es van realitzar les fotografies.
Sigui com sigui, el resultat obtingut finalment és igual que aquest paisatge a la carretera TE-V-1009: dur, misteriós i canviant a cada moment.
* Podeu accedir a la resta de fotografies d’aquesta aventura fent clic a la imatge principal.
