Aquest passat 11 de setembre, Diada de Catalunya, el vàrem celebrar d’una manera alternativa: fugint del centre de Barcelona i gaudint de poblacions i barris propers, sovint massa desconeguts.

Així que, de bon matí i després d’esmorzar tranquil·lament, vàrem agafar la línia vermella del Metro fins a Sant Andreu i, des d’allà, ens vam dirigir cap a Santa Coloma (Santako per als amics). Allà vam poder conviure amb la comunitat d’origen xinès i la seva riquesa en comerços i bars. Un cafè i la compra d’un paraigua en un basar xinès van ser la clau per continuar el camí sense quedar xops.

El mar, la mar salada

Teníem com a objectiu mullar-nos els peus a la platja i, per això, calia “baixar” fins al mar creuant Badalona. La sorpresa va ser majúscula quan, en lloc de baixar, primer vam haver de coronar un turó que impedeix veure directament el mar des de Santako.

Uns trams d’escales mecàniques ajuden a assolir el repte i, un cop al cim, les vistes tant del mar com dels turons del nord de Santa Coloma són privilegiades.

Fotos! Per descomptat, durant el trajecte vaig fer fotografies amb el telèfon (quina relació d’amor-odi que hi tinc), però també duia una de les meves càmeres preferides: la divertida Lomography Sprocket Rocket, carregada amb una Fomapan 100. Vaig disparar molt a ull i forçant-la a ISO 800 per la variabilitat de la llum en un dia plujós i canviant.

Badalona m’enamora

Ja de baixada, fent ziga-zagues segons ens guiava l’instint, ens vam topar amb un horrible centre comercial (ho sento, odio aquests temples del consumisme) i segurament amb el pavelló del Joventut de Badalona; aquell gran estadi on els badalonins celebren els seus triomfs amb la cistella i la pilota. Jo ni idea, mai m’han interessat gaire els esports de masses. Per sort —això sí— no vam tenir la fortuna de veure la cara del senyor Albiol, un tros de fatxa que regenta aquelles terres; sembla el Xèrif de Badalona.

Platja

En arribar finalment a la platja —hi ha un bon tros—, la pluja va tornar amb més força. En una terrassa a tocar de l’aigua vàrem poder fer un got i planificar on celebraríem la Diada tot fent un àpat tan digne com poguéssim.

A primera línia de mar, les terrasses eren ben plenes, amb molt rebombori, i això no és mai massa del nostre gust. Però, tot baixant, ens havia cridat l’atenció un curiós local anomenat Malparits, amb una pissarra on s’hi llegia: “Arròs melós de galeres, 15,50 €”.

Un encert

El local va resultar molt tranquil i alhora acollidor. Una cambrera molt simpàtica i atenta ens va servir i ens va sorprendre amb un detall: només tenien vins catalans, i a més naturals. Cosa que és el més lògic del món, oi? Massa sovint encara només trobem Riojas i Riberes del Duero com si fossin vins de proximitat, quan la realitat és que a casa fem uns vins que no tenen res a envejar a aquestes DO tan celebrades. El menjar va ser exquisit i a l’alçada de la celebració. El vàrem gaudir molt.

Per cert, el ví escollit va ser un esplèndid Vividors de vi, preneu-ne tota.

Remullada de peus al mar.

Tot anava sobre rodes i, en sortir del Malparits, el sol ja havia tornat a lluir i el dia es presentava meravellós. Vàrem seguir caminant cap a les Tres Xemeneies per veure-les de prop i, pel camí, ens vam remullar els peus al mar i vam fer-nos la foto inevitable amb el mico de l’Anís del Mono, símbol de Badalona.

Les xemeneies, de tan a prop, són del tot imponents, però ja teníem ganes d’un altre cafè i, allà mateix, no hi ha gaire res més. Així que vam continuar, creuant el cabalós Besòs, fins al barri de la Mina. Podíem haver-lo fet a Diagonal Mar i aquella nova zona, però vam preferir un bar popular de la Mina per sentir el caliu humà del barri. I així va ser!

Ja un xic masegats de tanta caminada i aventures —15 km aproximadament—, vam enfilar cap a la Prosper, aquest cop amb una combinació de Tram i el bus D50; no teníem massa ganes d’amagar-nos sota terra per acabar la jornada.

Per variar, si feu clic a la fotografia de portada, podreu veure unes quantes imatges fetes amb aquesta petita meravella de càmera que tant estimo.