Les agudes al Parc Nacional d’Aigüestortes
Aquest final d’estiu he tingut la sort de poder passar uns dies a Espot. Allà, fent de camp base, hem encarat alguns reptes muntanyencs que ja havíem assolit fa anys, molts anys, i que volíem repetir amb ganes renovades, i sí, fins i tot millorar-los.
Ja he publicat recentment una versió feta amb la càmera del telèfon: prou pràctica, perfecta per fer servir, compartir i punt. Però deu ser la cultura catòlica que ens fa gaudir amb el patiment i la culpa. Cadascú carrega amb el seu masoquisme, jo també. Per això m’entesto amb la fotografia analògica, la que em fa sentir que val la pena complicar-se la vida i que cada imatge viscuda tingui pes real.
En tot cas, la fotografia que m’emociona és la que demana pausa; la que transforma l’instant en un trosset d’eternitat imprès en alurs de plata. Un ritual que comença triant la pel·lícula i culmina amb la còpia a l’ampliadora. No enumeraré totes les passes —si algú en té curiositat, sempre podem fer una entrada específica!—
És per això que normalment m’agrada portar com a mínim una andròmina que permeti captar imatges en pel·lícula, sense la complaença de la immediatesa i el resultat colorit que fa que la imaginació se’ns minvi cada dia més. M’agradaria ser més valent i portar, com el gran mestre Ansel Adams, un ruc carregat amb la meva càmera de gran format (8×10”) i un munt de xassís, però ja que de valent en tinc poc, vaig conformar-me amb la meva estimada Leica M6, un parell d’òptiques —la més nova Brightin Star 28 mm f/2.8 i una velleta Júpiter 50 mm f/2— i uns rodets de Rollei RPX 100, pel·lícula de resultats exquisits. Aquest equip té un pes contingut, no en podem dir lleuger, però sí perfectament portable a la muntanya pujant com les cabres als cims. Una òptica de 28 mm també em permet una mirada més àmplia i poder contemplar així la grandesa dels paisatges del Parc Natural d’Aigüestortes. A més és força resistent —res de plàstics!— i de fiabilitat contrastada.
El més fonamental però, és el resultat. El forma en que les imatges queden impregnades de les boires del matí, que juntament amb un gra fi, però visible, donen una atmosfera que m’encanta i ni sé ni vull aconseguir amb l’edició d’una imatge captada amb un sensor digital.
Us deixo aquí una selecció d’aquestes imatges; n’hi ha moltes més, però la tria ja parla per si sola. I sí, també porto altres equips, com la Holga WPC (estenopeica, panoràmica — promet fer un article dedicat només a ella, perquè s’ho mereix).
Nota:
Si t’interessa la fotografia de muntanya, cada any tens la possibilitat de participar al concurs de fotografia del Parc Nacional — bases obertes fins a finals d’octubre, amb exposició col·lectiva i premis per als millors treballs.
