Ja fa uns trenta anys que, un cop l’any normalment, viatjo a Griegos, un poblet on la família de la meva parella hi té arrels i una caseta. El viatge en transport públic és horriblement llarg i incòmode —com a la majoria de pobles de l’Espanya buidada, dissortadament. Així doncs, per arribar-hi, acostumo a llogar un cotxe i aprofitar per gaudir dels quasi 500 quilòmetres de conducció per carreteres comarcals, evitant les avorrides autopistes i sempre ben acompanyat de música de jazz i alguna càmera.
Amb els anys he anat provant diverses rutes per descobrir nous paisatges i nous horitzons. Però, sens dubte, l’indret que més m’ha captivat és el tram de la carretera TE-V-1009, que uneix Alfambra amb Santa Eulalia per 25 quilòmetres entre turons i camps conreats.
Després de tant de temps, he arribat a fer una volta de més de 80 quilòmetres per accedir-hi. Fins fa poc, aquesta carretera no apareixia ni als GPS ni als telèfons. Ara, sí, ja sembla gairebé una carretera normal.
Valor paisatgístic
Si doneu una ullada a l’àlbum de fotografies que acompanya aquest text, veureu que la diversitat de paisatges és considerable. La ruta comença a Alfambra, i la carretera serpenteja entre turons conreats. En cada època de l’any —l’he fotografiat a les quatre estacions— els colors varien: gira-sols a punt de ser recollits, camps acabats de llaurar, conreus de gra, neu… Sempre canviant, mai l’he vist igual. Fins i tot, en aquesta darrera visita, a l’anada vaig veure un tractor llaurant i, a la tornada, ja hi havia dos turons de color marró intens, acabats d’esgarrapar.
De vegades he pensat que seria apassionant passar-hi l’hivern per capturar el paisatge ben nevat, però, de moment, el fred intens m’ho ha fet posposar. M’agradaria fer-ho amb gran format, però caldria un vehicle preparat per “surfejar” per la neu i el gel. Qui sap, si tinc el temps i un xic de calers…
Fauna
Habitualment, quan arribo a aquest indret ja estic força cansat del viatge; no m’hi estic prou temps per fer totes les fotografies que voldria. Així i tot, en una o dues hores parant sovint, sempre trobo algun conill i altres bestioles. En aquesta ocasió, em va seguir una mena de Xoriguer que semblava preguntant-se què feia jo allà. Si pogués recórrer la zona tranquil·lament a peu, segur que veuria moltes més bestioles i, amb sort, podria fotografiar-les.
Intersecció i la super-recta final
A mig camí, trobem la intersecció amb el desviament cap a Camañas, on mai he estat. Sempre penso que hauria de descobrir aquests 10 quilòmetres, que semblen tan atractius com la ruta principal, però… massa coses per fer!
A partir d’aquest punt ja es pot percebre la gran vall que uneix Terol i Saragossa —una de les més àmplies que he vist a la Península. La ruta acaba amb una super-recta en baixada cap a l’autovia Mudèjar i al poble de Santa Eulàlia; una recta impressionant, vorejada d’infinits camps de conreu, que també varien a cada canvi de temps.
De fora venim…
Quan, apassionat com soc, he comentat als habitants de la zona la bellesa i excepcionalitat dels paisatges de la carretera TE-V-1009, sempre se sorprenen. Solen informar-me de les alternatives més ràpides i còmodes per arribar a qualsevol destí, evitant com els gats l’aigua aquesta carretera, que sembla reservada en exclusiva als tractors que treballen als enormes camps.
Versió absent ce color del mateix viatge
En altres viatges
Us deixo un llistat d’àlbums d’altres ocasions —no tots ni de bon tros— en què he recorregut aquesta carretera; veureu que sempre és diferent, però sempre amaga paisatges excepcionalment bonics.
