Aquest Sant Joan, aprofitant el pont, vaig decidir fugir de Barcelona i tornar a perdre’m pel Delta de l’Ebre, un paratge al qual sempre torno i mai m’acabo. Normalment defujo l’estiu per allà —els mosquits no perdonen—, però enguany m’ha cridat la curiositat de veure el Delta en plena canícula, travessant camps d’arròs verds i esplendorosos, encara sense espigues però ja amb alçada i moviment.

No vaig anar-hi sol: també vam passar per La Sénia i ens vam aturar a admirar oliveres mil·lenàries, però el Delta i les platges s’emporten tot el protagonisme quan la calor pica fort. Són dies d’aire, immensitat i paisatges canviants.

A banda de la colorista crònica que podeu llegir aquí, aquesta vegada vaig gaudir moltíssim jugant amb la Sprocket Rocket, una càmera que m’encanta perquè converteix cada fotografia en un experiment panoràmic ple de forats del rodet, textures i imprecisions que capturen l’esperit desenfadat dels dies d’estiu al Delta.

Aquí us deixo una petita galeria amb les imatges que, per mi, millor transmeten la sorpresa i la màgia del lloc. Totes les fotos estan disparades amb pel·lícula Fomapan 100, exposades a l’aventura —sense fotòmetre i a la intuïció—, com cal en aquests escenaris feréstecs.

El Delta segueix mutant, però cada vegada que hi torno trobo nous motius per fotografiar, caminar i —sobretot— desconnectar.