Aquesta edició del Vijazz ha estat, per mi, realment màgica. Més enllà de l’excel·lència dels músics, la zona de degustació de vins i caves —o com s’hagi de dir ara, que mai no sé quin és el nom correcte—, el caliu de la ciutat i fins i tot el clima (si sou dels que us agrada la calor) han anat de la mà amb el swing i el groove d’aquest jazz que ens fa vibrar.
Com a extra, el festival m’ha permès passar uns dies amb la família, que viu al Penedès des de fa dècades i que, per mil motius, visito menys del que voldria. El centre de Vilafranca, arquitectònicament, l’he trobat pràcticament igual, i això m’agrada. Sí que la ciutat ha crescut, però cap als barris perifèrics, que he pogut explorar tot buscant aparcament gratuït.
No em puc queixar, però la veritat és que hi vaig anar sol, sense conèixer gairebé ningú, a una ciutat on havia passat moltes nits de joventut però que feia trenta anys que no trepitjava i menys gaudint de la nit. Ja el primer dia va ser una presa de contacte amb altres fotògrafs, periodistes i aficionats a la bona música. El que em va sorprendre més gratament va ser que, dissabte, ja havia fet noves amistats i, amb elles, vaig compartir la resta del festival. Agraeixo especialment a en Toio i en Jan —nova promesa de la fotografia local— que m’animessin a assistir a la Jam Session que, després del brutal concert d’en Cohen, es va fer al Casino de Vilafranca.
Vaig trigar-hi a arribar perquè la Rachel i en Xavier —noves amistats sorgides durant el festival— em van entretenir, però el destí va voler que arribéssim just quan sonaven les primeres notes al local on, fa molts anys, vaig viure els meus primers concerts de jazz.
L’emoció va ser gran i la nit, llarga. Poques fotos vaig fer, estava esgotat i de vegades cal simplement gaudir. Amb les últimes aigües amb gas de la barra (les vàrem esgotar, ho prometo!), vaig deixar-me portar per l’esperit més pur del jazz —la improvisació— i per converses inesperades amb gent que l’atzar va posar al meu camí.
Vam sortir tocades de tres i mitja de la matinada, però la Rambla de Vilafranca seguia igual com la recordava. El que, segurament, havia canviat era jo.
Sigui com sigui, visca el jazz i la gent que de nit brilla.
Deixo també unes poques fotografies del making of del festival, on apareixen voluntaris, treballadors i noves amistats que han fet possible aquesta experiència.
Gràcies, Vijazz, per tot!
