Finalment he trobat el temps —i l’esma— per revelar, escanejar, editar i seleccionar les fotografies que conformen aquesta versió analògica de l’escapada al coll de Bracons del passat dimarts.

M’agrada variar i experimentar en la meva fotografia; per això, en les darreres sortides de tardor he anat canviant d’equip. Enguany estic apostant per la pràctica Leica D-Lux 6, que permet captar fidelment els colors i, essent digital, em deixa disparar molt més sense preocupar-me massa.

Pel que fa al blanc i negre —que tant m’apassiona— he optat per la Leica M6, amb el recentment adquirit Brightin Star 28 mm f/2.8, que es comporta sorprenentment bé en paisatge. I, com a convidada especial, vaig voler posar-me una mica oníric: hi vaig fer també un rodet amb la curiosa Holga CFN.

Adox HR-50

La diferència d’aquesta sortida ha estat, però, la pel·lícula utilitzada. Vaig recordar que encara tinc estoc de la deliciosa Adox HR-50, sens dubte la meva preferida per als retrats d’estudi.

Per desgràcia, només està disponible en pas universal; no existeix ni en format 120 ni en plaques —una autèntica llàstima senyors d’ADOX.

Aquesta pel·lícula és molt especial: parteix d’un film tècnic d’alta resolució, originalment concebut per a aplicacions científiques. Les seves característiques més destacades són una resolució i nitidesa extremes. L’empresa alemanya ADOX la va adaptar per a ús fotogràfic, aplicant-hi un tractament molt específic, anomenat Speed Boost Technology, que incrementa la sensibilitat nominal fins a ISO 50, suavitza la corba de contrast (ampliant-ne la gamma tonal) i millora la resposta espectral, aconseguint tons més naturals tant en pells com en paisatges.

Revelador específic

Sóc un gran defensor del revelador més universal, el Rodinal —a 1 + 50, si pot ser—, però reconec que per a algunes pel·lícules no és l’opció més adequada, per bo que sigui.

Cada fabricant acostuma a desenvolupar també el seu propi revelador, pensat per treure el màxim rendiment de les seves emulsions. En el cas de l’ADOX HR-50, l’ús del revelador ADOX HR-DEV és especialment recomanat per mantenir totes les seves qualitats tècniques.

Així que, si us decidiu a provar aquesta pel·lícula, no sigueu garrepes i feu servir el seu revelador específic —el trobareu fàcilment al mateix comerç on compreu el film.

Rumors

Fa ben poc Leica ha presentat una nova pel·lícula sota la seva marca: la MONOPAN 50.

Tots sabem que aquesta històrica firma fa moltes coses, però fabricar pel·lícula no és, de moment, una d’elles.

Així que, tan bon punt es va anunciar el producte, van començar a circular —sobretot a la xarxa— les especulacions sobre quina pel·lícula s’amagava realment darrere del nom.

Leica només especifica que està produïda a Alemanya, però les característiques són pràcticament idèntiques a les de l’ADOX HR-50.

Tot apunta que es tracta de la mateixa emulsió, o d’una variant basada en ella. Sigui com sigui, el resultat serà similar… encara que el preu, sota el segell Leica, segurament no.

A tota pantalla

Us recomano que, per gaudir plenament d’aquestes fotografies —com hauria de ser sempre—, fugiu de la minúscula pantalla del telèfon. Activeu l’opció de pantalla completa en un bon monitor o, millor encara, al vostre televisor domèstic.

L'entrada 2025-11-11 – El coll de Bracons amb tota la sensibilitat ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Com es pot comprovar en aquest blog, soc un boig de les càmeres fotogràfiques. La meva col·lecció és, penso jo, molt heterogènia, amb càmeres de tot tipus i èpoques. Totes elles m’agrada treure-les a passejar, i aquest cop li ha tocat a una de les versions més mítiques de la històrica Holga, un clàssic dins el segment de les Toy Cameras —les conegudes càmeres de joguina.

Lomography i fotografia Lo-Fi

He fet de “profe” a la Lomography Embassy Store de Barcelona durant els darrers 20 anys (o més; ja no ho recordo). Allà, la càmera que amb diferència més utilitzava era la popular Lomography Diana F+ —molt similar en prestacions a la que destaquem avui—, però la Holga honkonesa, amb els foradets del seu obturador, fa que cada fotografia adquireixi un caràcter únic i irrepetible, un caràcter que a mi m’apassiona bojament.

Al contrari del que alguns youtubers resabiats opinen sense ruboritzar-se, la Holga no depenia de Lomography. És cert que aquesta coneguda empresa, especialitzada en càmeres de plàstic i fotografia analògica experimental, va distribuir una versió de la Holga dins una caixa amb corretja, un parell de rodets de 120, un fantàstic llibre i, curiosament, una cinta aïllant per assegurar que el rodet no s’obrís durant l’ús.

Però la veritat és que la Holga va ser fabricada per Lee Ting-mo als anys 80 a Hong Kong, amb la finalitat de nodrir el mercat xinès amb una càmera assequible en format 120.

Característiques i icona artística

A causa de les seves limitacions tècniques —només dos diafragmes (f/8 i f/11) i una velocitat d’obturació de 1/100 s— juntament amb la seva qualitat “de batalla” —aberracions, fugues de llum, vinyetatge, etc.— va acabar convertint-se accidentalment en una icona artística molt apreciada pels fotògrafs.

A mi, des del principi, em va captivar. Tinc diferents models: des de la primera i original Holga S, passant per la versió digital, la WPC estenopeica, fins a la més coneguda CFN, que és la protagonista d’avui.

Variants més conegudes

• Holga 120S — Model inicial, la més senzilla
• Holga 120N — la clàssica de format 120, amb muntura per flash.
• Holga 120 CFN — amb flash de colors integrat.
• Holga 135 BC — versió per a pel·lícula de 35 mm.
• Holga Pinhole (WPC) — versió estenopeica panoràmica.
• Holga Digital (2015) — intent de ressuscitar la marca en format digital; molt més anecdòtica.

M’encantaria tenir el model en rosa xiclet, m’encanta i la trobo súper guapa, si algú la te i no la utilitza ….

Holga i natura

A mi particularment aquesta càmera m’interessa molt per retrat. Penso que li imprimeix un caràcter misteriós i al·legòric a qualsevol retrat. No sempre, però m’encanta.

Ahir, a més de la clàssica Leica M6, vaig decidir portar-la a l’escapada al coll de Bracons per, de tant en tant, disparar per veure com interpreta amb el seu contrastat blanc i negre la natura de l’excursió. Feu un clic a la fotografia principal, allà en podreu veure els resultats de l’únic rodet que vaig disparar, 12 instants on veureu natura i un retrat de propina.

Aquí podeu veure la meva Holga CFN penjant del coll amb cinta de pintor per evitar que d’una estrebada s’obri i es veli tot el rodet. Fotografia cortesia de l’amic Manel Sala.

L'entrada 2025-11-11 – Natura a vista d’Holga CFN ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Seguim amb la tardor, aquesta estació de transició entre la calor estiuenca i el fred hivernal. A ciutat només la notem per l’escurçament dels dies i perquè cal abrigar-se més, però si tenim la sort d’escapar-nos fora vila, descobrim un altre món. En aquestes zones rurals, on el soroll i l’estrès són desconeguts, el silenci i la magnificència de la natura —si se saben mirar— es converteixen en una autèntica obra d’art en constant transformació. Els elements naturals descomponen la matèria orgànica i ens regalen una paleta de colors càlida i rica en matisos.

Aquesta setmana, amb el mestre i company d’aventures Manel Sala, hem fet cap a la Grevolosa, un dels boscos més mítics i espectaculars de Catalunya.

El bosc

La fageda de la Grevolosa és coneguda per ser una de les més antigues i majestuoses del país. Alguns dels faigs superen els 300 anys i arriben als 40 metres d’alçada. El nom prové dels grèvols (Ilex aquifolium) que creixen al sotabosc i donen al conjunt un aire màgic i gairebé sobrenatural.

Interès fotogràfic

En aquesta època de l’any, la fageda és un autèntic espectacle de tons groguencs, ocres i vermellosos que filtren la llum d’un sol que ja escalfa ben poc. En alguns punts s’obren clarianes des d’on es pot veure la plana de Vic, sovint emboirada, amb una bellesa que costa descriure.

Però, com sol passar, les coses no sempre surten com un vol. Ens vam acabar perdent pels marges del camí, fent gairebé macrofotografia: un bolet minúscul aquí, una fulla en descomposició allà, mil tonalitats de marró i textures infinites. Ens vam deixar endur per l’univers que s’amaga en cada petit racó del bosc, tot jugant amb l’opció macro de la càmera.

Si alcem la mirada, la recompensa és majúscula: el Puigsacalm (1.514 m), el Puig dels Llops (1.486 m), just al seu costat amb forma més punxeguda, i la serra de Curull, a l’oest, sobre els boscos de Vidrà i les valls del Ges i el Bisaura.

Parada i fonda

Vam sortir aviat, ja que el viatge era més llarg del que és habitual, però cap a quarts de dues la gana començava a fer-se notar. Vam tornar al cotxe, on uns entrepans ens van servir de combustible… i també al cotxe li’n calia. De camí cap a la “civilització” vam repostar benzina i, evidentment, també ens vam cafeïnar una mica per espavilar-nos.

De tornada, fent una volta interessant

En Manel va suggerir passar per Sant Martí del Corb. Érem a prop i ens feia gràcia conèixer l’entorn. La zona, una mena de plana conreada i esquitxada de cavalls i xais, convidava a explorar-la amb calma. Però també vam comprovar que els seus habitants volen mantenir la tranquil·litat: no es permet ni aparcar ni circular massa prop, i cal deixar el vehicle a uns tres quilòmetres. S’hi ha d’arribar a peu, com hauria de ser. És trist que calgui posar-hi límits, però entenedor: només així es pot viure amb serenor en zones rurals cada cop més pressionades. Sense temps per a més, vam girar cua, anotant la zona per a una futura escapada. Promet.

Estany de Banyoles

Ni en Manel ni jo som gaire amics de la carretera curta —la de Vic a Barcelona—, així que vam decidir fer via cap a Girona per enllaçar amb l’autopista. La llum de la tarda encara ens va acompanyar prou com per fer les darreres preses a la vora del màgic estany de Banyoles, tan proper i alhora tan poc conegut.

Com de costum, aquestes quatre ratlles serveixen per recordar, en un futur, on vaig fer les fotografies.

Les podeu veure —si us ve de gust— fent clic a la imatge que acompanya la publicació.

Aviat escanejaré també la versió analògica del reportatge amb alguna sorpresa quant a equipament utilitzat.

L'entrada 2025-11-11 – Escapada al coll de Bracons ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Així de malalts estàn els boix als voltants de Tavertet.

‘Boix is dead’, fent una clucada d’ull a Bach is dead —una gran banda indie de principis dels noranta—. Ahir vaig entristir molt en veure la desolació del boix (Buxus sempervirens) tot fent un recorregut fotogràfic amb el company d’aventures Manel Sala “Ulls”.

Ja m’havien explicat que fliparia en colors en veure l’estat lamentable del boix a les Guilleries, però no m’esperava un espectacle tan desoladorament dantesc. La malaltia que afecta aquests arbustos a la zona és principalment causada pel fong Cylindrocladium buxicola, també conegut com a càldida del boix o box blight.

Com ens agrada fer a la tardor, vàrem escapar-nos de la gran ciutat comptal cercant fotografia de natura, aprofitant que l’oratge prometia bon temps. Aquesta vegada, l’objectiu era l’entorn de les Guilleries, amb punt de partida a Tavertet, on tants records tinc de la meva infància.

A les 10 del matí ja estàvem arribant a Tavertet; vàrem sortir aviat per aprofitar al màxim la llum, curta ja després del canvi d’hora. Allà —sempre tinc mala sort per aconseguir la meva dosi de cafeïna—, en ser dilluns tot estava aparentment tancat. Tot cercant algun lloc on poder “cafeïnar-nos”, vàrem aprofitar per fer un vol pels carrerons empedrats d’aquest bonic poble que tant havia recorregut a la meva llunyana infància. Ara, en canvi, m’entristeix veure com s’ha transformat en un poble amb massa gent, massa cases i massa de tot, menys cafè. Però he d’acceptar que la vida passa i tot canvia, encara que no sempre com a hom li agrada.

Després de fer una mica el turista i ensenyar els millors racons que encara perduren d’aquest poble a l’amic Manel, vàrem descobrir que Can Nogué estava obert. Allà, per sort, vàrem resoldre el problema amb la cafeïna, gràcies!! Llàstima, però, que no tinguessin massa res per empassar a aquelles hores.

Els cingles de Tavertet

L’objectiu de l’escapada era trobar-nos amplitud de mires, paisatges oberts on poguéssim veure, des d’un altre punt, les Agudes, que vàrem coronar la passada setmana. Així que vàrem enfilar amb el cotxe fins al primer mirador que hi ha anant al nord, Cingles de l’Avenc, tot passant per Can Feló, casa que havia acollit el gran Salvador Pàniker i Alemany. Allà, en companyia d’un ramat de vaques —amb el seu semental i algun vedell— vàrem obtenir les primeres fotografies de paisatge, on podíem veure, a més del pantà de Sau amb el seu famós campanar de Sant Romà traient el cap per sobre l’aigua, aquest munt de cims i serralades:

Cap al nord i nord-oest

• Pedraforca (2.506 m): icònic pel seu perfil amb dues forques, al Prepirineu.
• Serralada del Cadí (2.648 m al Pic de la Tossa, el més alt visible): línia llarga de cims, més enllà del Pedraforca, part del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
• Rasos de Peguera: més a prop, cims arrodonits del Berguedà.
• Serra de Bellmunt: cims més baixos i arrodonits, al nord de Tavertet.

Cap al nord

• Serra del Moixeró: a la part més allunyada del Parc Cadí-Moixeró.
• Serra de Catllaràs: lleugera línia de cims entre la Plana de Vic i el Berguedà.
• Serra de Sant Corneli: molt propera, als voltants del pantà de Sau.

Cap al Nord-est i est

• Serra del Montseny (Turó de l’Home 1.706 m, Les Agudes 1.703 m): clarament visible al fons, amb els cims nevats en dies clars d’hivern.
• Serra de la Cabrera: línia de cims suaus més al sud-est, entre Moià i Sant Feliu de Codines.
• Serra de Granera i Sant Llorenç del Munt (moderatament visible, depenent de l’angle).

Sud

• Collsacabra pròpiament dit: els penya-segats immediats sobre el pantà de Sau, incloent el Castell de Tavertet a prop.
• Serra de l’Obaga de Sau: cims baixos que envolten el pantà.
• Plana de Vic i voltants: no són muntanyes, però sí referències clares com els turons de Seva, Sant Julià de Vilatorta.

Sud-oest

• Rasos de Peguera i turons prepirinencs més baixos: extensió del Berguedà cap a Collsacabra.
• Serra de Bellmunt (versant sud): forma part de l’horitzó proper.

Mentre disparàvem amb una llum una mica massa dura i amb el Sol en una posició no del tot ideal, vàrem flipar amb la forma en què jugaven un parell de negres còrvids. A més de delectar-nos amb un espectacular vol acrobàtic, semblava que jugaven amb uns voltors que, aprofitant els corrents tèrmics, planejaven sobre els nostres caps.

Després de fotografiar també les vaques —eren d’una mena que no coneixia—, vàrem continuar la ruta amb el cotxe.

Mirador del Silenci

Seguint el camí iniciat —camí que condueix a la carretera que uneix Can Tonigròs amb el turístic Rupit—, vàrem fer parada a un paratge increïble, el Mirador del Silenci. A més dels penya-segats i cingleres amb vistes a Rupit i Sant Joan de Fàbregues, es pot veure un paisatge més orientat al nord i també el Pantà de Susqueda, que també havíem visitat recentment.

Allà vàrem iniciar un itinerari vorejant els penya-segats, fent fotografies a una àmplia varietat de vegetació: roures, faigs, pins, arces blancs i negres, aladerns i brucs, lligabosc, farlals i falgueres. També va ser el punt on vaig poder veure, tristament, el boix més malmès.

L’arbre caigut

Al mig de la ruta, un gran arbre abatut donava un punt diferent al paisatge. Jo, àgilment, vaig enfilar-me al seu tronc per tenir una visió privilegiada dels penya-segats. Afortunadament, vaig poder baixar, també, sense massa problemes.

Parada i… Pícnic!

No sé si per l’hora o pel fet de veure alguns petits Pets de llop, la gana va començar a manifestar-se. Vàrem tornar per una nova ruta cap al cotxe, on teníem les viandes per recuperar forces i seguir el dia. A falta de fonda —ser fotògraf avui dia és força precari—, vàrem gaudir de carmanyola i fruita. Res a envejar a un bon restaurant: sabem cuidar-nos, i les vistes que vàrem gaudir no es troben ni en els millors establiments nomenats a la guia Michelin. Conversa fotogràfica i observació de l’horitzó. Anar amb el Manel sempre és un gust; aficionat de ben jove a la muntanya, anava descrivint cada un dels pocs que podríem veure. N’eren molts, teníem molt bona sort d’esquivar els núvols mal pentinats pel vent, ideal per a les fotografies!

Veneno, deme veneno!

Com deia l’amic Camarón —es nota que he estat uns quants dies fent fotografies al Festival “Ciutat Flamenco Barcelona”!— bé, havent dinat vàrem fer cap a Rupit. La intenció era baixar a Sant Joan de Fàbregues des de la carretera que baixa al pantà de Sau des de Rupit.

De camí, una senda preciosa plena de faigs, vàrem trobar un gran camió que recollia llenya del bosc, però realment és una ruta preciosa i amb molt poca llum. El camió va donar-nos pas en pocs minuts, moltes gràcies!

En la ruta, vàrem parar a Rupit per una dosi més de cafè. També, ho sento, no vaig poder resistir-me: vaig fer-me amb unes secallones, un fuet —la llonganissa que quedava era massa dura— i un formatge mig tendre de llet de vaca.

Seguint, tot sortint de Rupit, un senyal avisava que la carretera que volíem agafar estava tallada per obres. Batua l’olla! Vàrem haver d’improvisar. Vàrem desfer el camí fet i, travessant Tavertet, vàrem anar directament al mirador de Pla Castell, un enclavament que ens brindava unes excepcionals vistes al pantà de Sau i també, al Pedraforca a la llunyania. De nou, els corbs i els voltors sobrevolaven les nostres crismes, totalment despreocupats del seu entorn, quina enveja fan…

Després d’una passejada fotogràfica, ara amb una llum molt més bona per l’hora, vàrem enfilar de tornada, a poc a poc, cap a la Prosperitat, el nostre estimat barri.

Com m’agrada escapar de la ciutat: cada cop que surto sento que les piles es recarreguen, i l’ànim i l’humor ho noten. Ara toca afrontar una nova setmana, encarant ja les activitats de la Castanyada i maleint el puto Halloween!

• Podeu accedir a l’àlbum de fotografies en color fent clic a la primera imatge; la resta són del telèfon, a mode il·lustratiu de l’aventura.

L'entrada 2025-10-27 – ‘Boix is dead’, una escapada fotogràfica a les Guilleries ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Gos que és un, normalment opto per altres càmeres per sortir a copsar la natura, però de tant en tant m’alegro d’haver escollit el mig format i, més concretament, la meva estimada Hasselblad 500CM.

El passat dimecres, l’amic i company d’aventures fotogràfiques Manel “Ulls” em va proposar d’escapar-nos de la gran ciutat per copsar l’arribada de la tardor en plena natura. Amb en Manel sempre ho passo bé, i ja que els dos som uns malalts de disparar a tort i dret, tot flueix perfectament.

A més de la llegendària Hasselblad –acompanyada d’un Carl Zeis Distagon 50mm f/4 i un Carl Zeis Planar 80mm f/2.8–, també vaig estrenar la nova adquisició en fotografia estenopeica, la preciosa Zero 2000, però ja en vaig fer un post específic fa un parell de dies.

Susqueda, un destí totalment desconegut

Penso que conec força bé Catalunya, però m’encanta descobrir, o que m’ensenyin com era el cas, nous paratges; i si són tan interessants com el que vàrem veure, doncs millor encara.

Sempre s’anomena el pantà Sau-Susqueda, i per la meva infantesa a Tavertet, Sau el conec prou bé. També m’hi he escapat a fer-ne fotografies quan l’any passat estava només al 4 % de la seva capacitat, però avui tocava el gran desconegut: el seu germà Susqueda.

Encara que no té el campanar de Sant Romà com a atractiu turístic, el pantà de Susqueda és més gran i també d’un bonic atractiu.

Però pel camí també hi ha molt a veure i gaudir. Vàrem sortir a una hora raonable del barri per evitar la congestió habitual de trànsit a la sortida de Barcelona. El nostre destí no era lluny, i no calia matinar de forma exagerada. La primera parada la vàrem fer al poble d’Anglès, on un cafè ràpid ens va ajudar a despertar abans de continuar fins a Osor, on ja vàrem desenfundar les càmeres.

Osor

Osor, un poblet que no coneixia, era parada obligatòria, ja que es presta a ser fotografiat a tort i dret. Compta amb el riu del mateix nom —afluent del Ter—, poblat de simpàtics ànecs, i amb més d’un pont que enriqueix molt les fotografies. També hi ha una antiga fleca ben pintoresca a la qual vàrem resistir-nos a entrar. Cal conservar el tipet, costi el que costi!

Cal destacar que hi ha una ruta turística senyalitzada per passejar pel poble i no perdre’s cap dels seus encants: els contraforts que subjecten la muntanya, els gorgs, etc., sempre envoltats per alzines, suredes i castanyers.

Santuari de la Mare de Déu del Coll

Després de les fotografies de rigor a Osor, vàrem pujar al cotxe i enfilar una bonica carretereta fins al Santuari de la Mare de Déu del Coll, on vam gaudir d’unes vistes espectaculars. De l’església o ermita o el que sigui vàrem passar, als temples de la secta catòlica no hi deixo ni la caspa.

Tot pujant, vam veure munts de castanyes a terra, trepitjades pels cotxes que pujaven i baixaven, però fins a la baixada no vam parar per recollir-ne unes poquetes i fer la primera torrada de castanyes d’enguany. Feia molt de temps que no veia les castanyes amb la seva punxuda vestimenta, però vaig gaudir com un nen punxant-me recollint-les. Si fèiem silenci, sentíem perfectament la pluja de castanyes caient del bosc, espectacular!

Gana

L’estómac ja començava a demanar teca, així que vam fer cap al nostre destí inicial, el pantà de Susqueda. Vàrem seguir baixant i un desviament porta directament a un pàrquing amb accés al pantà. Allà vam aparcar el cotxe i vam treure els entrepans per calmar la gana.

Caminada vorejant Susqueda

Senta molt bé menjar amb vista a la immensitat de l’aigua del pantà, al 80 % de la seva capacitat. Després de recollir tot com cal, vam iniciar una bona caminada, fotogràfica per descomptat, per un sender que voreja el pantà. Tot caminant, vam observar que no estàvem sols. No en sé el motiu, però em va sorprendre que veïns d’origen xinès, un bon nombre, fossin les úniques persones amb les quals vam coincidir pel camí. Semblava que la seva passió era la pesca, i sembla que en gaudien molt, però la veritat és que encara no acabo d’entendre ni el seu idioma ni com els pot agradar tant els peixos d’aigua dolça. A mi no me n’agrada cap.

Cercàvem els colors —en el meu cas, tons per disparar en blanc i negre— de la tardor, però encara li falta una setmana com a mínim perquè el bosc a les Guilleries agafi aquests càlids tons groguencs i vermellosos, passant per tota la gamma de taronges i ocres.

Quan en vam tenir prou, vam girar cua i desfer el camí per tornar al pàrquing. Els dies ja s’han escurçat i ja notàvem el cansament. Era hora d’enfilar cap a la gran ciutat per tornar a respirar la pol·lució a la qual tant estem acostumats. De tornada, vam fer plans per la nostra pròxima escapada que, com cada tardor, ens agrada fer per Catalunya per descobrir-ne nous racons i gaudir del que més ens agrada: immortalitzar la natura amb fotografies.

Com és habitual, podeu accedir a les fotografies realitzades aquell dia amb la Hasselblad fent clic a la imatge principal d’aquesta petita crònica de l’excursió.

L'entrada 2025-10-15 – Passejant per Susqueda amb la Hasselblad ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

El context

No coneixia aquest fruit. Ni l’arbre que el produeix. Ni les fulles que, recordant un fanalet de paper, embolcallen el petit tresor: un fruit àcid i dolç, de color ataronjat viu.

Més que el sabor —que sorprèn per la seva potent acidesa—, el que em va captivar va ser la bellesa i delicadesa de la Physalis.

Aquest exemplar prové de l’hort d’un bon amic, a Menorca, on la primera quinzena de juny vaig passar uns dies de retir fotogràfic. Me’l van presentar i convidar a tastar. Gràcies, Rita! De forma gairebé automàtica, es va convertir en una mena d’autopremi o senzill caprici que degustava amb golafreria després de regar l’hort a l’horabaixa.

És ben curiós observar com canvia l’embolcall del fruit segons el punt de maduració: al començament d’un verd fresc i viu, fins que va mutant a tons marrons ataronjats, eixugant-se i descomponent-se fins a deixar només les fibres més gruixudes. Finalment, acaba transparent, mostrant un fruit arrugat i fosc que un dia, al principi de juny, havia estat un suculent premi de final de jornada.

Com deia l’àvia: qui poca feina té, el gat pentina.

La fotografia

L’excusa era fer una prova amb la gran, la Horsman 8×10”, disparant una placa per comprovar-ne l’estat d’una vella Fomapan 100. El revelat el vaig fer al laboratori de @Llumàtics, amb Rodinal a 1+50 i un procés totalment artesanal.

Què és una Physalis?

La Physalis, també coneguda com a alquequengi o tomatillo, és un gènere de plantes dins la família de les solanàcies (Solanaceae). El seu tret més característic és que la fruita queda envoltada per un calze inflat que recorda un fanalet de paper.

Algunes dades clau:

• Espècies comunes: la més coneguda és Physalis peruviana (alquequengi o aguaymanto). També destaca la Physalis ixocarpa (tomatillo), molt utilitzada a la cuina mexicana.
• Fruita: petita baya rodona, similar a un tomàquet cherry, sempre embolcallada pel calze.
• Aspecte: plantes herbàcies, anuals o perennes segons clima i espècie.
• Sabor: combina dolçor i acidesa, amb intensitat variable segons la varietat.
• Usos: es consumeix fresca, en melmelades, postres o salses. També és apreciada per la decoració culinària.

Amb aquesta petita descoberta, el fruit de la Physalis s’ha convertit per a mi en molt més que un simple mos: és un record fotogràfic, un gest d’amistat i un símbol de la bellesa efímera de la natura.

L'entrada 2025-09-29- Physalis ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.