Ahir mateix, en un d’aquells grups de WhatsApp d’amics aficionats a la fotografia —un dels pocs que no cal silenciar ni abandonar mai— va circular l’enllaç al preprograma de la pròxima edició del Visa pour l’Image. Aquest certamen, centrat en el fotoperiodisme (o el que en queda avui dia), torna a posar el focus en la mirada compromesa del món.
El viatge: ritual i companyia
No sempre hi vaig, només quan algun col·lega de 9BarrisImatge es deixa engrescar i em cedeix un lloc al cotxe. El trajecte ja esdevé part de la festa: parada obligatòria per a un esmorzar de forquilla a prop de França —en Cesc és qui domina l’art de trobar aquests temples del bon menjar— i després, directes cap al centre de Perpinyà a aparcar.
Marató d’exposicions
Una vegada allà, toca entomar el dia amb bon calçat: la idea és veure tantes exposicions com sigui possible. Confesso que costa: la quantitat i la qualitat aclaparen sovint. En alguna edició ens hem quedat a dormir a un hotelet cèntric —una pausa necessària per gaudir, sense presses, de tota l’oferta expositiva i de la contra-oferta “Off”. Aquesta opció brinda encara més temps per assaborir la ciutat, on encara s’hi parla català i es pot menjar la mar de bé.
L’experiència, ho reconec, mai decep.
Festival de consciències
Pujar i baixar per sales i espais del festival Visa pour l’Image no és, almenys per mi, un acte lúdic. Remou la consciència, sovint l’estómac. S’hi presenten els millors fotoreportatges sobre les injustícies i guerres que dessagnen el planeta. Moltes d’aquestes històries ni tan sols arriben als mitjans convencionals: a Perpinyà troben un altaveu, no tant per voluntat dels grans grups de comunicació (sovint aliens o sotmesos a interessos), sinó gràcies a la fermesa de fotògrafs i agències independents.
El fotoperiodisme a la corda fluixa
Recordo una edició no massa llunyana en què el festival es presentava amb el lema “El fotoperiodisme a mort”. Una provocació, sí, però també un diagnòstic descarnat: avui, la feina dels grans reporters ja no la paga ningú —els costos són “inassumibles”, diuen— i queda en mans de freelancers que s’hi juguen la pell per denunciar el que molts prefereixen ignorar. Masses ho fan per una misèria que no paga ni les despeses bàsiques.
El món, cada cop més irreal
Mentrestant, guerres i conflictes es converteixen en espectacle televisiu, negocis d’estat i excuses que costen vides. I, per acabar-ho d’adobar, arriba la IA per oferir una excusa nova: no saber si el que veiem és realitat o un videojoc més venut com a veritat.
No tinc massa esperança en el periodisme, ni gaire en la humanitat. Però almenys, encara puc gaudir d’aquest festival impressionant a pocs quilòmetres de casa i alimentar-me, de tant en tant, del poc que queda d’aquesta dignitat periodística.
Tornada!
A l’hora d’enfilar el camí de tornada us recomano comprar el catàleg de l’exposició en curs —tindreu un resum i podreu recordar-la, i a més la possibilitat de llegir amb molta més calma tota la informació de cada exposició. També, encara que ja no em convé gens, un assortit de bons formatges de la Catalunya Nord sempre són un bon obsequi per compartir amb qui, per assa o per bèstia, no hi ha pogut assistir.
En Català també, s’il vous plaît!
Ara, després d’escriure aquest petit post, torno al web visapourlimage.com i he recordat que ja l’any passat varen prescindir del català. Això penso que és una greu errada, cap nosa fa una llengua que encara s’hi parla i només enriqueix culturalment el festival. Li veig més sentit que l’imperialista —encara que útil, és clar— anglès com a eina comunicativa. Si serveix d’alguna cosa, la meva queixa més enèrgica al menyspreu al meu idioma per part del festival, es posen al nivell de l’estat espanyol i francès.
La fotografia que il·lustra aquest petit post és de l’any passat, quan vàrem anar amb en Pedro i en Cesc en una visita un xic rellamp i on una bona tempesta ens va refrescar la tornada.
