Aquesta passada Pasqua va ser un no parar d’emocions i descobertes! Prèviament a la visita al Capibola Blues Experience, l’amic Güilli em va portar a conèixer un lloc que em va deixar bocabadat: el balneari abandonat de La Puda, a tocar de Montserrat. Un espai carregat d’història i misteri que segur serà escenari d’alguna sessió fotogràfica que ja ronda pel meu cap.

Em sorprèn que encara existeixin edificacions així, tan deixades, al nostre entorn més proper. Però, alhora, n’agraeixo l’existència, perquè aquests espais ruïnats tenen un encant especial i ofereixen un marc singular per a projectes creatius i artístics.

Un xic d’història

El balneari de La Puda, situat a Esparreguera, a la vora del riu Llobregat, va ser un referent del turisme de salut i benestar durant els segles XIX i XX. Les seves aigües sulfuroses, que brollen a una temperatura constant d’uns 32 °C, ja s’utilitzaven amb fins terapèutics des de principis del segle XIX, quan es va començar a construir la infraestructura que avui encara podem veure, tot i el seu estat ruïnós.

Durant la seva època daurada, La Puda comptava amb fins a 80 habitacions, restaurant, perruqueria, cinema, biblioteca, capella per a 300 persones i fins i tot un saló de reunions i una galeria per a orquestra. Era un lloc on la burgesia catalana i nombrosos visitants il·lustres, incloent-hi la reina Isabel II, venien a gaudir dels seus tractaments i de la tranquil·litat de l’entorn.

Però la història del balneari no ha estat fàcil. Va patir diverses riuades, especialment la de 1971, que va causar danys importants, i la competència del turisme de sol i platja, juntament amb els canvis en els hàbits sanitaris, van portar al seu tancament definitiu el 1958. Des de llavors, ha estat víctima de l’abandonament, espoliacions i el pas inexorable del temps.

Actualment, l’edifici es manté en estat ruïnós, però conserva una atmosfera única, gairebé hipnòtica. Recórrer els seus passadissos soterrats, on encara es poden veure les antigues banyeres i sentir l’eco d’aquelles aigües termals, és una experiència que et transporta a un altre temps, entre la bellesa i la melancolia.

Gràcies a en Güilli, he descobert aquest racó fascinant que combina patrimoni, natura i història, i que sens dubte mereix una segona oportunitat. Mentrestant, jo ja estic pensant en com capturar la seva essència a través de la fotografia, per compartir-la amb vosaltres i mantenir viva la memòria d’un lloc que va ser molt més que un balneari.