Afortunadament, aquests darrers dies he pogut tornar a gaudir de l’indret que més m’agrada del món. Menorca —cada vegada més malmesa i més massificada— continua tenint aquesta capacitat estranya de resistir-se a si mateixa.
Des de ben petit m’hi han portat. Hi he tornat sempre que he pogut, i sempre passa el mateix: sorprèn, enamora i converteix els dies en una mena de lentitud intensa, plena de petites descobertes.
A vegades hi vaig sol —cosa que recomano molt—, altres vegades en bona companyia, però sempre amb esperit aventurer. Caminant tot el dia, entre pedrotes (jo en dic així dels vestigis de civilitzacions antigues), platges i cales magnífiques, cada vegada més convertides en icones saturades de temporada alta.
Agraeixo, com els darrers vint-i-tants anys, la hospitalitat dels bons amics i amigues que tenen el privilegi d’habitar aquesta pedra del Mediterrani. I a ritme d’illa, aniré publicant el material d’aquest penúltim viatge en analògic.
Poc a poc, pic a pic.
De moment, un petit resum fet amb el telèfon —sobretot útil per geolocalitzar els indrets per on he passat.
