Hi ha un moment molt concret que marca l’inici real de la Festa Major de la Prosperitat: quan el Diari surt del forn i les primeres mans impacients comencen a fullejar-lo com si fos un mapa del tresor. La resta —pregons, concerts, cercaviles— ja vindrà després.

Les 48es Festes ja són aquí, i amb elles aquest petit objecte de culte de paper que concentra dues setmanes de vida intensa. No és només programació: és memòria, és identitat, és la suma de moltes hores de gent que s’ho curra perquè tot plegat tingui sentit. I sí, també és aquell moment en què tothom busca “quan toca el seu” i calcula fins a quin punt el cos aguantarà el ritme.

A la Prosperitat, això funciona així: autogestió, orgull de barri i una manera molt concreta d’entendre la festa. L’Ajuntament hi posa una part —la justa— però el múscul real surt d’aquí, de les penyes, de la comissió, de la gent que no surt als cartells però ho fa possible.

Aquest any, com sempre, el Diari corre pel Casal de Barri de Prosperitat i passa de mà en mà amb aquella barreja d’urgència i ritual. També el podeu consultar en línia, per als qui prefereixen planificar amb calma (o fer veure que ho faran):


Les fotos d’avui van d’això: del moment exacte en què la festa encara és promesa. Gent llegint, comentant, assenyalant pàgines. I, per acabar d’engegar la maquinària, l’actuació de La Risa del Pepe, banda prosperiteca, que posa banda sonora a aquest punt de sortida.

A partir d’aquí, que cadascú administri forces.