Més enllà de la Prosperitat…
i més enllà dels horaris impossibles

Doncs sí. Ahir vàrem tancar l’exposició “Més enllà de la Prosperitat”, una proposta del nostre col·lectiu que ha volgut sortir —encara que sigui puntualment— de la mirada habitual sobre el barri. La idea era precisament aquesta: obrir finestres, desplaçar el focus i mirar una mica més enllà del nostre entorn immediat. Parlar d’altres realitats, altres paisatges i altres maneres d’explicar el món des de la fotografia.

I, per acabar-ho d’arrodonir, vàrem tenir la sort de comptar amb l’amic i gran músic Ricky Gil, en format íntim de cantautor, només amb guitarra i veu.

Per a qui no el conegui —que ja caldria posar-hi remei—, en Ricky és una figura clau de l’escena musical barcelonina. Veu i ànima de Brighton 64, també ha format part de projectes com Top Models, entre d’altres. Una trajectòria llarga, coherent i sempre connectada amb l’ofici de fer cançons amb criteri i personalitat.

I potser això és el més important: hi ha artistes que acumulen discos, i n’hi ha que acumulen història. En Ricky és dels segons.

Ara bé, també cal dir les coses com són.

La cloenda va quedar atrapada en aquella mena de combinació fatal tan pròpia de la vida cultural de barri: dimarts al vespre, horaris complicats, nervis previs a les Festes Majors i una sensació general d’anar fent equilibris amb el calendari. Malauradament, al Casal de Barri de Prosperitat —el nostre quarter general de tantes hores i aventures— actualment només es poden fer presentacions o actes similars en dimarts. I això, siguem honestos, tampoc ajuda gaire.

De fet, aquesta exposició sembla que hagi estat maleïda des del principi. La idea original es va començar a moure fa gairebé dos anys i, entre malentesos, canvis de responsables i canvis de dates, el projecte ha anat encallant una vegada i una altra. La proposta inicial, aprovada a la gestora, era que fos l’acte del col·lectiu 9Barris Imatge dins la programació de les Festes Majors de Prosperitat. Però a última hora es va imposar una mirada més conservadora, evitant els possibles —que no pas probables— problemes de barrejar festa popular i fotografies penjades.

Una llàstima, sincerament.

Però també cal intentar ser constructius. Aprendre’n i mirar de fer-ho millor la propera vegada.

Personalment, el que més em va saber greu va ser haver de fer malabarismes per convèncer en Ricky de venir a tocar i que, finalment, tanta gent ni tan sols s’assabentés de l’acte o no pogués venir per la combinació impossible de dia i hora. Aquí la tasca comunicativa per part del Casal brilla per la seva auséncia, i aquesta fa temps que només funciona —i malament— a Instagram lluny de la majoria de públic de l’equipament.

Perquè el que vàrem viure va ser especial.

Una vetllada íntima, gairebé privada, on uns quants privilegiats vàrem poder gaudir d’un músic enorme en un registre molt diferent de l’habitual: sol, proper, sense artificis, tocant pràcticament a la perifèria de Barcelona i enfrontant-se amb tota naturalitat al quasi anonimat. I precisament aquí hi havia també alguna cosa bonica. Perquè la cultura de barri, quan funciona, té aquestes coses: et permet veure de prop allò que sovint només existeix sobre un escenari.

Tal com comentàvem després amb ell mateix, per a en Ricky també va ser una experiència curiosa i interessant. Però compartíem la mateixa sensació: tanta energia, tanta feinada i tanta estima invertides perquè finalment ho acabéssim compartint tan pocs.

Sigui com sigui, avui i demà encara podeu visitar l’exposició. I per a tots els que no vau poder venir a la cloenda, us deixem una petita mostra en forma de clips i un petit àlbum fotogràfic fent clic a la imatge.

Perquè, malgrat tot, aquestes coses val la pena continuar fent-les.