Normalment treballo en analògic a l’estudi. És el meu terreny natural: fotografia química tant en pas universal, mig format o gran format… cadascun amb el seu encant i la seva manera de fer. L’analògic m’acompanya des de sempre i continua essent la meva forma preferida de retratar models i construir sessions on tot passa més lent i més conscient.

Ara bé: hi ha moments en què les circumstàncies manen. Immediatesa, pressupost, terminis curts… i aleshores toca agafar l’equip digital. Treballar amb digital no vol dir deixar l’analògic, ni de bon tros; simplement són eines diferents per necessitats diferents.

Per què l’analògic continua sent el meu punt de partida

La pel·lícula, per mi, segueix oferint una qualitat superior. Les propietats físiques i químiques d’una bona emulsió —i la durabilitat del suport— encara no han estat superades per cap sensor. A més, els equips analògics són assequibles i no queden obsolets al cap de dos anys. Jo mateix treballo amb càmeres tan veteranes com jo, o quasi, i encara donen resultats impecables.

També hi ha el procés: bobinar el rodet, revelar-lo (vosaltres mateixos si voleu —a Llumàtics us ensenyo com fer-ho), escanejar, netejar imperfeccions, seleccionar o fins i tot ampliar una còpia amb l’ampliadora. Tot aquest ritual fa que les fotografies, encara que en siguin menys, tinguin més valor i més memòria associada.

Per què de vegades no queda més remei que el digital

En un estudi, amb temps i calma, prefereixo l’analògic. Però si l’encàrrec exigeix rapidesa, si cal entregar proves immediates o si el pressupost no permet gastar rodets com si fossin confeti, aleshores el digital és imprescindible.

Aquí no hi ha debat: el digital és ràpid, eficient i resol amb immediatesa. Descarregues, selecciones, edites i entregues. Punt. En una societat que demana velocitat, és l’opció pràctica.

Però no ens enganyem: aquesta pressa també fa que les imatges es consumeixin i s’oblidin igual de ràpid. És el “usar i llençar” aplicat a la fotografia.

El dilema real: convivència, no substitució

Així que la qüestió no és analògic o digital. És quan i per què faig servir cada cosa.

A l’estudi i amb models: analògic, sempre que es pugui.

En esdeveniments o encàrrecs urgents: digital, inevitablement.

I aquesta convivència és la que em porta a reflexionar cada cop que canvio de sistema, segons el que demani la sessió.

La sessió amb la Berta Cots

Tot aquest rotllo —sí, m’enrotllo— és per presentar-vos un resum de la darrera sessió que he hagut de fer en digital. Quan tens una model tan professional com la Berta Cots, i tot flueix, costa deixar de disparar mentre la targeta aguanti.

El retorn al digital té el seu què: et plantes davant unes 500 fotos i toca reduir-les a una selecció estricta. Que compleixin l’encàrrec, que no deixin ningú malament, que estiguin ben enquadrades… i ser fred per descartar-ne moltes, sempre masses.

En resum: el digital és més econòmic de produir —si no contem amortitzacions, impostos i altres alegries— però jo continuo sent més àgil i més feliç amb la pel·lícula.

Aquí us deixo el vídeo, que val la pena veure a pantalla completa i amb el so activat.

Gràcies a la Berta per la col·laboració i la professionalitat!

Al final de la sessió —que va ser llarga— la vaig convidar a passar-se al costat químic de la fotografia amb la preciosa Hasselblad, i en va sortir aquesta altra sèrie que m’estimo especialment.