Afortunadament, aquests darrers dies he pogut tornar a gaudir de l’indret que més m’agrada del món. Menorca —cada vegada més malmesa i més massificada— continua tenint aquesta capacitat estranya de resistir-se a si mateixa.

Des de ben petit m’hi han portat. Hi he tornat sempre que he pogut, i sempre passa el mateix: sorprèn, enamora i converteix els dies en una mena de lentitud intensa, plena de petites descobertes.

A vegades hi vaig sol —cosa que recomano molt—, altres vegades en bona companyia, però sempre amb esperit aventurer. Caminant tot el dia, entre pedrotes (jo en dic així dels vestigis de civilitzacions antigues), platges i cales magnífiques, cada vegada més convertides en icones saturades de temporada alta.

Agraeixo, com els darrers vint-i-tants anys, la hospitalitat dels bons amics i amigues que tenen el privilegi d’habitar aquesta pedra del Mediterrani. I a ritme d’illa, aniré publicant el material d’aquest penúltim viatge en analògic.

Poc a poc, pic a pic.

De moment, un petit resum fet amb el telèfon —sobretot útil per geolocalitzar els indrets per on he passat.

L'entrada 2026-05 Menorca (resum) ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Sí, la passada setmana vaig gaudir d’una escapada fotogràfica de tardor amb l’amic Manel Sala «Ulls». Ja en vaig escriure llargament sobre les aventures viscudes i el recorregut que, més o menys, vam fer.

Per no perdre els bons costums, també vaig portar una càmera analògica —sí, aquesta vegada només una— amb la qual vaig poder disparar un parell de rodets en blanc i negre, com a mi m’agrada.

El primer va ser un Fomapan 100, que vaig forçar un pas, ja que revelant-lo en Rodinal 1+50 obtinc un resultat que, personalment, m’encanta; contrast i mitjos tons tot a la vegada.

Els escollits varen ser un Fomapan 100 que vaig forçar un pas ja que, revelant-ne els resultats en Rodinal 1+50, obtinc un resultat que, a mi, m’encanta.

En podeu veure els resultats fent clic sobre la fotografia

Després vaig canviar a un Rollei RPX 100, que també vaig disparar i revelar exactament igual.

En podeu veure els resultats fent clic sobre la fotografia

Penso que, potser, el Rollei RPX 100 té un gra una mica més fi, però, preu per preu, amb Fomapan estic més que satisfet. Això sí: al no comptar amb la numeració del rodet a les bobines, és un detall que no m’agrada gaire, perquè un cop revelat tot costa mantenir l’ordre exacte de les fotografies.

Ah! També era una nova prova amb el Brightin Star 28 mm f/2.8, un objectiu que m’encanta, tot i que soc conscient que no és una òptica premium: especialment pel focus a les cantonades. Tot i això, té poca distorsió i una bona qualitat al centre, així que segueix essent una opció molt interessant per sortir lleuger a fer fotografia de natura i paisatges.

L'entrada 2025-10-27 – Les Guilleries amb 28 mm ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Amb l’amic Manel “Ulls” —també malalt de fotografia— compartim aquesta afició, i cada tardorada intentem fer alguna escapada per fotografiar la natura.

Aquesta setmana vam fer una excursió al Parc Natural del Montseny, concretament una ruta que va del pàrquing del Turó de l’Home fins a les Agudes, a 1.706 metres d’altitud.

La darrera vegada que hi havíem estat no la vam poder completar per culpa del temps, i teníem aquesta espineta clavada. Aquest cop hi vaig anar amb un parell de càmeres estenopeiques i amb l’estimada Leica M6 equipada amb un angular.

Un inici accidentat

El dia no va començar gaire bé. Havia deixat la bossa al maleter del cotxe d’en Manel i, en arribar a destí, vaig comprovar que tota l’aigua de la cantimplora s’havia vessat dins la bossa. Em sabia greu pel cotxe, i també per quedar-me sense aigua, però per sort no es va fer malbé res.

Feia un vent d’aquells emprenyadors, però alhora ens regalava unes vistes clares i netes: un bon avantatge per fer fotos.

Després d’una breu parada per “drogar-nos” amb cafeïna, vam iniciar la pujada des de l’aparcament de Passavets, al camí d’accés al Turó de l’Home. Abans d’arribar al cim, vam agafar la ruta GR 5-2, que recorre la carena de l’esquerra. Les vistes ja eren espectaculars: podíem veure mitja Catalunya!

Era el moment de treure les estenopeiques: la nova Zero Camera 2000 i la més voluminosa, però preciosa, Noon Pinhole 6×12. Carregar rodets, muntar trípode i seguir caminant.

Afortunadament, en canviar de vall, el vent va afluixar i vaig poder fer les fotos amb més calma.

Fotografia, natura i curiosos

La travessa va ser molt agradable, amb sol, calma i parades freqüents per fotografiar. Tot i ser un dimarts al matí, la ruta era força concorreguda: “Kilians Jornets” amunt i avall, excursionistes i un nombrós grup de nois i noies amb mapes plastificats penjats al coll. Dona gust veure a la jovenalla aprenent a moure’s per la muntanya i molt educats ells.

Portar una càmera de fusta d’un cert volum enganxada a un trípode fa que molta gent et miri i comenti la jugada. La pregunta més habitual: “Quants anys té aquesta càmera?”. Sempre els sorprèn saber que no és antiga —no deu tenir més de 15 o 20 anys—, però serveix per fer una mica de pedagogia sobre la fotografia estenopeica.

Vent i recompensa

En arribar al Coll de Sacarbassa, just abans de les Agudes, el vent va tornar amb força. Tot i això, no pensàvem girar cua. Amb paciència i una mica de grimpada, vam assolir el cim.

Fet el cim —i aquí deixo constància de com em molesta la mania de plantar creus i draps arreu—, la gent que hi havia anava baixant, suposo que empesa pel vent. Així que vam gaudir del cim gairebé sols.

Les vistes eren espectaculars, la llum preciosa i el vent, com per art de màgia, va parar. Després de fer fotos a tort i a dret, vam seure a fer un mos tot observant uns enormes corbs que planaven a pocs metres, esperant si els deixàvem alguna engruna.

Tornada i reflexions

De tornada també vam seguir fent fotografies —no tenim remei!—. Sempre resulta interessant veure com canvia el camí ja fet quan la llum es transforma quan el desfem.

A l’aparcament, vam carregar el cotxe i cap a casa. Ja havíem fet el jornal! A vegades trobo a faltar tenir cotxe propi, però quan torno a viure les cues per entrar o sortir de Barcelona… em passen les ganes.

Els resultats

Amb les estenopeiques

Com ja he comentat, no era el meu millor dia. L’endemà vaig portar els rodets a Llumàtics per revelar-los, i de seguida vaig veure que hi havia un parell de “cosetes” que no havien anat del tot bé.

Soc un gran fan de la pel·lícula Rollei. He fet servir molt les versions RPX 100, RPX 400 —excel·lent per forçar— i la més fina RPX 25. Doncs bé, tres rodets d’aquest maleït RPX 25 estaven en mal estat. Ho havia detectat feia temps i els tenia guardats a part, però vaig pensar que encara servirien per aquesta sortida al Montseny. Error.

A la galeria podeu veure el resultat: una mena d’aigües al fons de les imatges i un magacontrast marcià. No era la càmera, perquè passava amb les dues. Tampoc el revelat: al mateix procés hi havia Fomapan 100 i va sortir perfecta.

La bona notícia? Que ja no em queda més pel·lícula d’aquesta remesa. Moral de la història: no feu grans estocs de pel·lícula. Amb el temps poden passar coses rares i, quan ho descobreixes, ja no hi ha a qui reclamar.

No obstant això, tenen un aire oníric curiós, no?

Queda clar que culpa de la càmera no és, els resultats amb la Zeroimage 2000 ho confirmen.

També hi va haver un altre problema: els reflexos dins la Noon 6×16. He d’estudiar la manera d’evitar-ho, però si el sol no queda totalment darrere de la càmera —amb l’estenop a l’ombra— sovint apareixen aquestes “aures” tan característiques del problema.

Pas universal

El dia estava pensat per fer sobretot fotografia estenopeica —m’encanta per paisatges de muntanya—, però sempre porto alguna càmera de 35 mm per tenir un altre punt de vista. En aquest cas, hi vaig posar un rodet de Fomapan 100 i el vaig revelar després forçant-lo un pas. El resultat, just el que esperava: contrastat i amb caràcter.

El bon amic Manel amb cara de feliç al cim de les Agudes. Feu clic a aquesta fotografia per accedir a tot l’àlbum.

* La fotografia destacada (que es veu des del blog, està feta amb la LC-A original (de l’antiga URSS) i és en el viatge de tornada a casa.

Per un forat i a tot color

Espero trobar aviat un moment per baixar al centre a revelar els tres rodets que vaig fer també amb la Noon 6×16 durant aquesta escapada. A veure com hauran sortit!

L'entrada 2025-10-21 – Disparant a les Agudes ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

L’olivera de camí a la cova dels coloms.

Una visió diferent de Menorca, aquest cop capturada amb pel·lícula perforada i una òptica completament de plàstic. Fa temps que la curiosa càmera panoràmica Lomography Sprocket Rocket m’ha robat el cor. No sé si és pel seu format, que permet aprofitar el 100% del fotograma —incloent-hi la part perforada de la pel·lícula—, per la seva senzillesa o per les poques prestacions tècniques, però sigui com sigui, aporta una personalitat molt especial als resultats finals.

Un dels seus grans atractius és la possibilitat de jugar amb la pel·lícula: amb una roda lateral pots avançar o retrocedir el rodet i fer dobles exposicions o tota classe de bogeries creatives. Al principi em feia una mica de respecte la limitació de només dos diafragmes (f/8 i f/16) i una única velocitat (1/100), però la posició B (bulb) i l’ús de pel·lícules de baixa sensibilitat la converteixen en una màquina molt més versàtil del que sembla.

Personalment, m’agrada calcular l’exposició a ull i tendeixo a sobreexposar una mica, seguint la màxima “foto cremada, foto salvada”. Això fa que els resultats siguin tan especials com els que podeu veure a l’àlbum que acompanya aquesta entrada.

A més dels avantatges que per a mi té, la Sprocket Rocket és especialment interessant per captar paisatges. El seu format panoràmic (aproximadament 72 x 35 mm) cobreix un angle de visió de 106°, i la seva distància focal de 30 mm la converteix en un gran angular perfecte per a escenes àmplies.

Si voleu gaudir d’una visió de l’illa de Menorca “ben perforada” i disparada amb pel·lícula ADOX HR-50 —tan de moda aquests dies gràcies a Leica—, a l’àlbum d’avui hi trobareu paisatges de platges, construccions talaiòtiques, escenes rurals i alguna extravagància extra.

Per tot això, us la recomano molt! A més, té un preu assequible i, per la seva simplicitat, és difícil de fer-la malbé.

L'entrada 2025-06-01 a 10 – Menorca perforada amb Sprocket Rocket ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Poblat talaiòtic de Trepucó

Sempre que viatjo em trobo amb el mateix dilema: quina càmera porto? Per sort, no tinc cotxe privat i em moc amb transport públic; només quan no hi ha més remei llogo un cotxe, una furgoneta o una moto per desplaçar-me pel destí que visito.

Un cop arribo, sempre que puc camino, camino molt. És la manera que més m’agrada per conèixer l’entorn, la gent, les olors, la flora i la fauna. Si només ens movem en cotxe, tot això sovint ens passa per alt, en més o menys mesura.

Així doncs, una de les tasques més feixugues —i alhora apassionants i determinants— és decidir quin material fotogràfic porto a cada viatge. Normalment, a més del telèfon (que no faig servir per fer fotos, sinó com a eina, com explico a “Menorca amb telèfon”), sempre m’acompanya la meva estimada Leica M6 com a càmera de format universal, amb un 35 mm, i també el nou 28 mm. Depenent del tipus de viatge, potser afegeixo un 50 mm i/o un 21 mm.

Mai, absolutament mai, viatjo amb una sola càmera. M’agrada fer versions diferents d’un mateix viatge, i el format condiciona molt el resultat. M’encantaria, per exemple, portar la Hasselblad 500 CM, però ai, estimada, pesa massa, i si hi afegeixo òptiques i trípode, ja cal viatjar amb cotxe. Si no és una decisió molt meditada, no ho acostumo a fer. Si vull fer mig format, la Rolleiflex DRP-DRGM és perfecta per viatjar, pel seu pes i mida. O, per ciutat, la Lomography LC-A en format 120 i la seva òptica Minitar equivalent a un 21 mm.

Quan viatjo amb l’objectiu de fer retrat antropològic —cosa que fa massa temps que no faig i que m’apassiona— m’agrada portar gran format. Aquí la Graflex Speed Graphic amb pel·lícula 4×5” és una opció interessant i “portable”. Si puc disposar d’espai i pressupost —cosa poc freqüent— fins i tot m’atreveixo amb la Cambo 5×7” o la fantàstica Horseman 8×10”, però no és gens pràctic viatjar amb elles i costa molt alimentar-les amb pel·lícula.

Formats diferents

Una càmera que m’estimo especialment, per la seva peculiaritat de fotografiar fins i tot els marges del rodet —on els forats del negatiu normalment queden amagats— és la Lomography Sprocket Rocket. Una càmera més que senzilla (velocitat Bulb i 1/100, diafragmes f/8 i f/16) i, a més, panoràmica. Sempre la faig servir sense fotòmetre, deixant que l’instint i el pols decideixin el resultat, que no m’importa que sigui un xic imperfecte i barruer.

Fotografiant per un forat

Si viatjo sol, com en aquest darrer viatge, em puc permetre el luxe de portar alguna andròmina per fer fotografia sense presses, o slow photo, com diuen els anglesos. Tinc força —o massa— càmeres i andròmines per fer fotografia estenopeica (o pinhole, pels moderns), però la que m’encanta portar de viatge, pel poc que pesa, ocupa i per ser panoràmica i molt angular, és l’Holga WPC. Una meravella de plàstic que permet disparar amb pel·lícula de 120 en format 6×7 o 6×9. La porto en una bossa de tela, amb un petit trípode amb imant a les tres potes, que es pot enganxar a qualsevol lloc, i uns rodets d’Agfa Copex Rapid (com en les fotos que acompanyen aquest text) o, en altres ocasions, Ilford PanF.

Aquesta combinació permet fer fotografies d’una manera crua i primitiva, on el temps d’exposició i la pel·lícula ho són tot: no hi ha òptiques ni mecanismes que distreguin el procés de fer fotos. Només us recomano utilitzar pel·lícula poc sensible (de ISO baix) per tenir exposicions més llargues i que el marge d’error sigui menys crític.

Podeu veure unes quantes fotografies estenopeiques més si feu clic a la imatge que il·lustra aquesta empanada mental.

L'entrada 2025-06 – una visió estenopeica de Menorca ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Aquest inici de juny he pogut fer una escapada a la meva illa preferida: Menorca. Fa anys que la visito, però cada vegada descobreixo nous racons i capturo fotografies més interessants. L’illa té aquesta màgia: sempre et sorprèn, encara que pensis que ja la coneixes.

Aquesta vegada, he viatjat completament sol. Volia anar al meu ritme, sense preocupar-me de si algú m’ha de seguir la marxa o esperar-me mentre faig una foto rere l’altra. Segons el telèfon (que no menteix!), he fet uns 100 km caminant i gairebé 800 km en cotxe. Tot això en només 10 dies, i dos d’ells dedicats al viatge d’anada i tornada.

He anat penjant les fotos a un àlbum de Google, amb comentaris i ubicacions per si algú vol inspirar-se o repetir la ruta. Cap dels llocs és massa secret per compartir—els meus petits tresors amagats me’ls guardo per a mi, és clar!

Menorca és un lloc que mai s’esgota, sempre hi ha més per descobrir i gaudir. Per això, sé que hi tornaré tan aviat com pugui.

Properament, publicaré més material, però aquesta vegada amb fotografia química: la Leica M6, una Lomography Sprocket Rocket i una mica de fotografia estenopeica amb la Holga WPC 120. Però sense presses, perquè a les illes, tot va al seu ritme, i la calma és part de la màgia.

Si esteu interessats en una aventura fotogràfica per Menorca, estic preparant un viatge fotogràfic per a setembre. Serà en un grup molt reduït, amb estada en una masia de l’illa i combinat amb gastronomia menorquina. Els interessats podeu contactar amb mi directament i, puntualment, aniré informant d’aquesta nova aventura que fa mesos preparo.

Enllaç a l’àlbum: https://photos.app.goo.gl/3BfmTbcVwJsWnz7c9

L'entrada 2025-06-01 al 10 – Menorca en digital ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Qui em coneix sap que, quan puc perdre’m, ho faig a l’illa de Menorca, una terra que em té completament enamorat.

Ja de ben petit vaig tenir la gran fortuna d’anar-hi a passar més d’unes vacances amb la meva família. Des d’aleshores, sempre que he pogut, m’hi he escapat: en habitacions rellogades, a casa d’amics d’amics, a casa d’amics i, fins i tot, un cop a un hotel convencional.

Avui dia, gràcies a bons amics —en Fer n’és el màxim exponent— tinc moltes facilitats per poder gaudir-ne almenys un pic l’any. Fa temps que evito els estius, massa massificats i amb preus insostenibles per a butxaques minses com la meva.

Ara, mentre preparo la meva propera escapada fotogràfica a l’illa, recordo que vaig deixar en repòs una “versió digital” per a tots aquells que sempre em retreuen que ho faig tot en blanc i negre.

Les fotografies són del setembre passat on vaig gaudir molt d’una setmana intensa, molt intensa, amb el bon amic i també fotògraf Manel. Amb ell, apassionat de la natura, la fauna i la fotografia, vam fer una autèntica marató fotogràfica per tota l’illa. Perquè us en feu una idea: en 7 dies vam fer uns 600 km en cotxe, gairebé 80 caminant i milers de fotografies.

Ara, més de mig any després, he fet una selecció d’aquesta versió disparada amb la velleta, però fantàstica, Fuji X-Pro1.

Aviat —a principis de juny— tornaré a copsar l’illa amb les meves andròmines per fer fotografies, espero encara descobrir racons nous dignes de ser immortalitzats.

L'entrada 2024-11 – Menorca, versió digital ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Ja fa dies, quan la tardor mostrava els seus càlids colors, vaig escapar-me amb l’amic Manel a fer fotografies de tardor al Montseny, com fem molts anys. Aquesta vegada vaig portar un rodet de Fuji color negatiu de sensibilitat 200 ISO. Feia temps que li tenia ganes, però habitualment sempre vaig amb rodets de blanc i negre i mai veig el moment. Les fotografies són totes del moment en què vam fer el cim al Turó de l’Home, que estava ben tapat de boira. Però, gràcies a la natura, de sobte es va obrir i vam poder fer algunes fotografies.

El Turó de l’Home, amb una altitud de 1.712 metres, és la muntanya més alta del macís del Montseny i un dels llocs més visitats de Catalunya. El seu cim ofereix vistes espectaculars i és accessible tant per a caminants com per a ciclistes. En aquesta ocasió, la bellesa del paisatge tardorenc es va unir a l’emoció d’arribar al cim, creant una experiència inoblidable.

La tardor al Montseny és un espectacle visual que transforma el bosc amb tonalitats de taronja, groc i ocre.

L'entrada 2024-10-31 – Montseny en color analògic ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Ahir, amb l’amic Manel Sala, vam fer una escapada al Montseny per gaudir de la paleta de colors d’aquesta tardor. No és la primera vegada que ho fem, i cada any resulta ser una jornada molt profitosa i alhora esgotadora per la caminada que representa.

Des de Santa Fe de Montseny, on no vam trobar cap bar per fer el cafè que tant necessitava, vam iniciar la nostra primera passejada fins a arribar al Pantà de Santa Fe. No entenem per què tenen aquest petit pantà quasi buit després del que ha plogut enguany. És trist, molt trist veure’l pràcticament sec. Després d’intentar evitar que la pluja ens xopés, vam pujar fins al Turó de l’Home, on vam poder gaudir de les alçades i de les vistes espectaculars des dels 1.705 metres d’aquesta magnífica muntanya. Matagalls, les Agudes, la vall, el Mediterrani, Barcelona i fins i tot les muntanyes de Montserrat es poden veure quan la boira, que apareix i desapareix ràpidament, ho permet. Les fotografies d’aquesta jornada a la natura són molt variades i inclouen tant macrofotografia com fotografies de paisatges.

El millor de tot és poder escapar de la gran Barcelona i canviar el xip amb la tranquil·litat del Montseny entre setmana. Imagino que el cap de setmana estarà a rebentar de pixapins i serà més estressant que una passejada per les Rambles de Barcelona un dia de Sant Jordi.

Aviat revelaré el material que vaig capturar en pel·lícula, però de moment us deixo amb una versió digital que mostra els colors preciosos que vam copsar a través d’una lent Summicron de Leica. 

L'entrada 2024-10-31 – Escapada al Montseny ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.