Fa mandra baixar al centre de Barcelona, la ciutat on visc des de fa molts anys. Normalment fa mandra per la quantitat de turistes que, pensant que estan en un safari, menystenen amb mala educació els costums i activitats que haurien de ser normals a Barcelona. Lluny d’això, ells —els de sempre— han guanyat i ara el centre ja és “territori comanxe”, on els comerços locals ni ens hi volen ni hi volem circular. Tot orientat al turisme, amb preus prohibitius, la nostra estimada llengua gairebé inexistent en la majoria de cartells i converses, i un tracte que ens situa com a servents dels senyors turistes. Sense parlar del més gran de tots els problemes: el preu de l’habitatge i la puta especulació que patim la majoria de no-propietaris.

Però bé, de tant en tant baixem a gust a Barcelona, perquè és la festa major. Encara que cada cop en gaudim menys hores, sempre agrada passejar ben atapeïts amb la resta de veïnes i veure els gegants, el correfoc, els balls i tota la resta de cosetes folklòriques que, astorats i tot, també fotografien els turistes entre sorpresos i espantats.

Res, que ahir vam baixar i vaig fer unes poquetes fotos d’un dia viscut com un turista a la meva ciutat, un rol que cada vegada encarno millor, malauradament.