Exemple de les darreres fotografies realitzades amb la Lomography LC-A+ amb una pel·licula Fomapan 400 forçada a 800. Excursió per Santa Coloma i Badalona.
Poques vegades surto de casa sense, almenys, una càmera a la bossa o a la butxaca. Encara que avui dia sempre portem el telèfon, a mi m’encanta portar una andròmina de rodet còmoda, petita i discreta.
La millor opció, al meu criteri
Per al dia a dia, les fotos que m’agrada fer de manera més espontània, discreta i sense ni tan sols parar de caminar, les faig amb la càmera de la qual us parlo avui.
Es tracta de la Lomography LC-A+, una revisió de la mítica Lomo LC-A (Lomo Kompakt Automat), que es va “inspirar” en la japonesa Cosina CX-2 i que es va començar a produir a l’antiga Unió Soviètica l’any 1984 per l’empresa de Sant Petersburg Leningrad Optical Mechanical Association (LOMO). Curiosament, en aquell temps, Vladimir Putin n’era tinent d’alcalde.
Per què?
Bé, de la mateixa manera que varen descobrir a Praga els joves estudiants austríacs Matthias Fiegl i Wolfgang Stranzinger —que després fundarien l’empresa Lomography— a principis dels 90 en un viatge a l’Est, aquesta càmera aparentment senzilla té unes característiques molt atractives per a alguns, com jo. Us en faig un resum ràpid:
- Portabilitat: És molt petita, i això també la converteix en una càmera molt discreta.
- Òptica: Porta una òptica Minitar-1 de 32 mm i f/2.8. Aquest objectiu ofereix un angular que vinyeteja les imatges i n’incrementa la saturació i el contrast de manera molt particular.
- Fotòmetre: Disposa d’un excel·lent fotòmetre que calcula molt bé l’exposició i permet disparar fins i tot en llarga exposició quan la llum és escassa. Quan això passa, s’encén la segona petita llum vermella al visor, indicant que millor utilitzar quelcom semblant a un trípode. El control de la sensibilitat és manual, de 100 a 1600 ISO, així que també podem jugar amb forçats.
- Enfocament: No és una rèflex ni té autofocus. Cal seleccionar a ull la distància amb una palanca que té 4 posicions: 0,8 m (primer pla), 1,5 m (retrat), 3 m (grup) i infinit. Tot i semblar poc precís, amb la pràctica esdevé un sistema còmode i fins i tot ideal per disparar ràpid i discretament, de vegades des de la cintura.
- Multiexposicions: Aquesta versió de la LC-A incorpora la possibilitat de fer diverses exposicions amb una palanqueta inferior. No ho faig servir gaire, però té un potencial creatiu molt potent.
- Forma de disparar: Gràcies a la seva òptica angular i l’enfocament per zones, permet disparar sense haver de posar-se la càmera a la cara. Això fa que les fotos siguin més fresques i espontànies. Des de la cintura, des de dalt, lateralment… qualsevol angle és bo.
- Accessoris: Tot i que avui dia són difícils de trobar, existeixen complements: un afegitó que la converteix en un ull de peix, un gran angular (crec que d’uns 21 mm) i fins i tot un accessori que permet fer fotos instantànies amb la pel·lícula Fuji Instax Mini.
- Tapa. Impossible de perdre ja que una practica palanca acciona una pestanya que cobreix l’òptica per protegir-la de cops i bruticia.
Una col·lecció personal
En aquest mateix blog podeu veure moltes fotografies fetes amb qualsevol de les meves LC-A. Ho podeu trobar al cercador o a la categoria corresponent. En soc tant fan que en tinc unes quantes: la Cosina CX-2 original (amb motor i tot), la LC-A russa original (amb sensibilitat en GOST en lloc d’ISO), la Lomography LC-A+ (amb què he fet les fotos d’aquest article) i també la LC-A 120, una raresa creada per Lomography per traslladar l’òptica Minitar-1 al format 120. Una lleugera i autèntica joia.
Per si tot això fos poc, també tinc la versió per a muntura M (Leica) de la mateixa òptica, que de tant en tant poso a la Leica M6 per portar un 32 mm que quasi no sobresurt del cos i que, a parer meu, dona uns resultats fascinants.
