Aquest passat 11 de setembre, Diada de Catalunya, el vàrem celebrar d’una manera alternativa: fugint del centre de Barcelona i gaudint de poblacions i barris propers, sovint massa desconeguts.

Així que, de bon matí i després d’esmorzar tranquil·lament, vàrem agafar la línia vermella del Metro fins a Sant Andreu i, des d’allà, ens vam dirigir cap a Santa Coloma (Santako per als amics). Allà vam poder conviure amb la comunitat d’origen xinès i la seva riquesa en comerços i bars. Un cafè i la compra d’un paraigua en un basar xinès van ser la clau per continuar el camí sense quedar xops.

El mar, la mar salada

Teníem com a objectiu mullar-nos els peus a la platja i, per això, calia “baixar” fins al mar creuant Badalona. La sorpresa va ser majúscula quan, en lloc de baixar, primer vam haver de coronar un turó que impedeix veure directament el mar des de Santako.

Uns trams d’escales mecàniques ajuden a assolir el repte i, un cop al cim, les vistes tant del mar com dels turons del nord de Santa Coloma són privilegiades.

Fotos! Per descomptat, durant el trajecte vaig fer fotografies amb el telèfon (quina relació d’amor-odi que hi tinc), però també duia una de les meves càmeres preferides: la divertida Lomography Sprocket Rocket, carregada amb una Fomapan 100. Vaig disparar molt a ull i forçant-la a ISO 800 per la variabilitat de la llum en un dia plujós i canviant.

Badalona m’enamora

Ja de baixada, fent ziga-zagues segons ens guiava l’instint, ens vam topar amb un horrible centre comercial (ho sento, odio aquests temples del consumisme) i segurament amb el pavelló del Joventut de Badalona; aquell gran estadi on els badalonins celebren els seus triomfs amb la cistella i la pilota. Jo ni idea, mai m’han interessat gaire els esports de masses. Per sort —això sí— no vam tenir la fortuna de veure la cara del senyor Albiol, un tros de fatxa que regenta aquelles terres; sembla el Xèrif de Badalona.

Platja

En arribar finalment a la platja —hi ha un bon tros—, la pluja va tornar amb més força. En una terrassa a tocar de l’aigua vàrem poder fer un got i planificar on celebraríem la Diada tot fent un àpat tan digne com poguéssim.

A primera línia de mar, les terrasses eren ben plenes, amb molt rebombori, i això no és mai massa del nostre gust. Però, tot baixant, ens havia cridat l’atenció un curiós local anomenat Malparits, amb una pissarra on s’hi llegia: “Arròs melós de galeres, 15,50 €”.

Un encert

El local va resultar molt tranquil i alhora acollidor. Una cambrera molt simpàtica i atenta ens va servir i ens va sorprendre amb un detall: només tenien vins catalans, i a més naturals. Cosa que és el més lògic del món, oi? Massa sovint encara només trobem Riojas i Riberes del Duero com si fossin vins de proximitat, quan la realitat és que a casa fem uns vins que no tenen res a envejar a aquestes DO tan celebrades. El menjar va ser exquisit i a l’alçada de la celebració. El vàrem gaudir molt.

Per cert, el ví escollit va ser un esplèndid Vividors de vi, preneu-ne tota.

Remullada de peus al mar.

Tot anava sobre rodes i, en sortir del Malparits, el sol ja havia tornat a lluir i el dia es presentava meravellós. Vàrem seguir caminant cap a les Tres Xemeneies per veure-les de prop i, pel camí, ens vam remullar els peus al mar i vam fer-nos la foto inevitable amb el mico de l’Anís del Mono, símbol de Badalona.

Les xemeneies, de tan a prop, són del tot imponents, però ja teníem ganes d’un altre cafè i, allà mateix, no hi ha gaire res més. Així que vam continuar, creuant el cabalós Besòs, fins al barri de la Mina. Podíem haver-lo fet a Diagonal Mar i aquella nova zona, però vam preferir un bar popular de la Mina per sentir el caliu humà del barri. I així va ser!

Ja un xic masegats de tanta caminada i aventures —15 km aproximadament—, vam enfilar cap a la Prosper, aquest cop amb una combinació de Tram i el bus D50; no teníem massa ganes d’amagar-nos sota terra per acabar la jornada.

Per variar, si feu clic a la fotografia de portada, podreu veure unes quantes imatges fetes amb aquesta petita meravella de càmera que tant estimo.

L'entrada 2025-09-11- Explorant l’àrea metropolitana ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Un any més —i ja hem perdut el compte de quants en portem!—, la Prosperitat ha celebrat la seva festa més estiuenca i divertida: el Prospe Beach. Durant tot el mes de juliol, tot i que enguany sembla que els dalt han retallat una mica els dies, el barri gaudeix de la sorra (gairebé com la de platja!) que cobreix la plaça Ángel Pestaña.

Al matí, la mainada construeix castells i es refresca amb mànegues, acompanyats de familiars, centres d’esplai i casals d’estiu. Al migdia, la calor apreta i la plaça queda més tranquil·la, però a la tarda, petits i no tan petits tornen a omplir-la de rialles i jocs a la sorra, passant-s’ho d’allò més bé. Al vespre i fins ben entrada la nit, els joves prenen el relleu: fan esport i entrenen per al gran dia, el més esperat de l’estiu a la Prospe: el Prospe Beach!
Durant el juliol, la plaça es converteix en escenari de moltes competicions esportives, però la més multitudinària i popular, sens dubte, és la del dia de Prospe Beach. Veïns i veïnes, agrupats en penyes (les mateixes de les festes!), entitats i grups d’amics, s’organitzen per participar-hi.

El torneig comença a primera hora i no s’atura fins ben entrada la matinada, per la gran quantitat d’equips que s’hi apunten. Hi ha nivells per a tothom: des dels més “costellada” fins als aficionats i, és clar, els més “pro”, que arriben a la final i fan gaudir a tothom amb el seu nivell. Però el més important no és guanyar, sinó participar, fer festa, gaudir de la música i, sobretot, de l’exhibició gastronòmica: cada penya s’espavila per portar menjar fresquet o ben bo, tot i que cada cop es limiten més els focs per torrar carn.
Ahir només vaig poder passar-hi una estona al migdia, però espero que les fotografies us transmetin la màgia d’aquesta festa i com de lúdica i especial es veu la plaça en un dia tan assenyalat per a tothom.

L'entrada Prospe Beach 2025 ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

El Delta de l’Ebre és un paratge que m’encanta. Potser queda una mica lluny de Barcelona, però això fa que els pixapins —com jo, sí— no massifiquem l’entorn d’una manera insostenible. Els mosquits i les altes temperatures tampoc són el millor reclam per acostar-s’hi al sud de Catalunya.

Però la varietat paisatgística —el mar i les platges, el riu Ebre, les muntanyes dels Ports…—, la seva increïble i variada gastronomia —arrossos de tota mena, anguila, cranc blau, carxofes i un llarg etcètera— i la gent del Delta fan que valgui molt la pena anar-hi de tant en tant.

Aquest darrer pont de Sant Joan vam poder descansar uns dies al bell mig d’aquest meravellós i delicat ecosistema. La nostra base va ser una caseta llogada a Sant Jaume d’Enveja, als afores, envoltats d’arrossars i una fauna sorprenent.

Des d’allà era molt pràctic moure’s arreu. El primer dia vam arribar al vespre, just per instal·lar-nos a la petita caseta i posar-nos amb la intendència per als pocs dies que estaríem al Delta.

Ja descansats i ben protegits dels mosquits —el sistema de mosquiteres de la casa era una “feature” imprescindible—, el primer dia vam anar fins a la Sénia per descobrir els camps d’oliveres centenàries (i, qui sap, potser mil·lenàries). També vam gaudir d’unes vistes espectaculars des dels cims propers, on fins i tot vam trobar una font d’aigües gèlides. El dia, massa calorós, el vam acabar dinant en un bon restaurant i, a la tarda, passejant entre els camps d’arròs, encara verds i immensos.

De tornada al nostre “quartel”, vam decidir fer una bona passejada fins al mar. Així que vam anar a la platja de Migjorn, a tocar de l’Illa de Buda, tot i que la brisa i les onades ens van fer desistir del bany. Caminant entre els arrossars, em va sorprendre la quantitat de libèl·lules que hi havia: mai n’havia vist tantes!

El següent dia, la calor ja era intensa aquells dies, així que vam decidir anar a banyar-nos ben d’hora per evitar les hores més fortes. Amb el cotxe, ens vam apropar a la platja del Trabucador —ara que encara existeix— i vam alternar passejades per la platja verge amb banys al mar. Vam tenir sort i fins i tot vam poder aparcar a l’ombra mentre fèiem el matí a la vora del mar. Quan el sol ja cremava de valent, vam tornar a “casa” per dinar. Un parell de bones orades a la barbacoa van ser motiu de celebració. A la tarda, després de la digestió i amb la calor ja de baixada, vam anar fins al riu a fer un got tot passejant i coneixent el poble que, per cert, té una quantitat d’horts increïblement ben cuidats i bonics. Els mosquits ens van indicar el moment de tornar a casa per sopar i descansar.

Cap al sud i falta gent! No imagino una escapada al Delta sense fer una visita a la Ràpita. Alguna vegada hi hem muntat el nostre “quartel” i és un poble que tenim molt d’afecte. És bonic i, salvant alguna mala experiència passada, sempre s’hi menja molt bé.

Després de la visita matinera, vam enfilar cap al restaurant on teníem previst menjar de la manera més típica del Delta. Vam aprofitar per visitar el museu de la Casa de Fusta i observar la diversitat d’aus que, com nosaltres, visiten aquestes contrades. El restaurant La Casa de Fusta, recomanat per l’amic Cesc, espectacular i molt recomanable. És gran i una mica turístic, però saben el que es fan i ho fan molt bé. Jo vaig gaudir molt amb l’anguila i l’arrosset del menú tancat, molt digne!

A la tarda vam passar per Poble Nou del Delta, un dels pobles més pintorescs de la zona, on ja preparaven la foguera de Sant Joan. Ja teníem un pla!, però havíem sentit que a l’Ampolla —un altre indret que coneixem bé i ens encanta— feien una mena de festa amb barques de pesca, una verge i no sé què més. Ens hi vam acostar, però al final no ho havíem entès bé: feien una foguera a la platja i una revetlla amb ball i música en viu. Vam optar per sopar a casa i després, assassinant milions de mosquits amb el cotxe, vam anar a celebrar la revetlla al Poble Nou del Delta, on, molt més petit i casolà, vam gaudir de la foguera tradicional i fins i tot d’una actuació musical.

Tot s’acaba! Sí, finalment el dia 25 havíem d’abandonar la caseta de Sant Jaume, però vam parlar amb els propietaris i ens van deixar quedar fins després de dinar. Quina gent més maca! Així que, en lloc de marxar a primera hora, vam poder repetir bany a la platja del Trabucador i una llarga passejada per la sorra. Dinar, recollir-ho tot bé i enfilar cap a la gran ciutat per encarar uns dies de màxima calor.

Delta, no desapareguis, que ens agrada molt venir-hi a qualsevol època de l’any!

L'entrada 2025-06-23 – Una escapada el Delta de l’Ebre ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Aquest inici de juny he tingut la sort de tornar a una de les meves illes preferides: Menorca. Per casualitats de la vida, gràcies a amics del món del jazz, vaig descobrir l’existència d’unes salines poc conegudes al nord de l’illa, molt a prop de Fornells.

No són les primeres salines que visito —he estat a unes de Normandia i també unes altres a la Camarga—, però el blanc intens de la sal apilada i les basses poc profundes que permeten l’evaporació de l’aigua per obtenir la millor qualitat de sal em van fer pensar que podria ser un motiu fotogràfic excepcional.

Vaig buscar informació i vaig trobar l’empresa que les gestiona actualment: Sal de Menorca. A més de vendre sal produïda de forma totalment artesanal, ofereixen visites guiades on s’explica tot el curiós i centenari procés de producció d’aquest element tan preuat en la nostra gastronomia i, des de temps immemorials, imprescindible per a la conservació d’aliments.

A la visita, ens van explicar molt bé tot el procés d’extracció de la sal marina a aquestes salines, que són les darreres que perviuen a l’illa. Només fan servir l’aigua del mar i, mitjançant un sistema de basses i amb l’ajuda del Sol i el vent, van evaporant l’aigua fins a aconseguir la preuada flor de sal, element que ens regala la natura per poder-la gaudir.

Després vaig veure que a la majoria de botigues de Menorca, tant les turístiques com les més autèntiques, tenen ben destacat aquest producte local, del qual sembla que estan ben orgullosos.

Jo, com no podia ser d’una altra manera, vaig aprofitar per fer-ne unes quantes fotografies que aquí us deixo. Com de costum, són fetes també de forma artesanal, amb la Leica M6, un 28 mm i pel·lícula Fomapan ISO 100. Més endavant publicaré també més fotografies d’aquest pintoresc indret en altres formats, també analògics.

Bé, després d’aquesta breu explicació, només queda recomanar-vos la visita a les salines si us ve de gust veure el procés i gaudir d’unes vistes espectaculars de les salines a tocar de la badia de Fornells.

Aquesta excursió, que combina fotografia, història i gastronomia local, em va recordar la importància d’explorar els racons menys coneguts de les nostres illes, i la satisfacció de compartir-ho amb amics i amants de la fotografia.

L'entrada 2025-06-04 – Les salines de la Reserva La Concepció a Menorca ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Aquest passat setembre vaig fer una escapada a la meva illa preferida, l’illa que més m’agrada de les que conec. Ja no hi vaig mai a l’estiu per la massificació turística, però fora dels mesos més estiuencs encara puc gaudir d’un indret tan especial com aquest.

Vaig comptar amb la companyia de l’amic Manel, un altre apassionat de la fotografia, i el suport logístic del gran amic i llop de mar Fernando. Tot això sense oblidar les bones amistats que he anat coneixent al llarg dels anys que he visitat l’illa.

La finalitat del viatge era fer un tour exprés per ensenyar els meus racons preferits a l’amic Manel. També vam aprofitar per fer fotografies, jo sobretot amb rodet, dels millors llocs que encara queden.

A més, en un futur vull muntar un taller on es combini el descobriment de bons racons amb la gastronomia de l’illa i, sobretot, la fotografia química, la de tota la vida. Ja aniré informant si aconsegueixo organitzar una estada a l’illa per a persones amb els mateixos objectius.

En una setmana, segons els càlculs, vam caminar uns 80 km i en cotxe vam fer uns 500 km. Així que vam aprofitar al màxim!

De moment deixo unes quantes fotografies fetes amb la Leica M6 i una òptica Júpiter 35 mm f/2.8 que m’encanta. També algunes amb Voigtlander 21 mm f/4.

L'entrada 2024-09 – Menorca; un tour fotogràfic a l’illa estimada ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Sessió de fotografia de cuina. Al restaurant La Rioja de Barcelona.

L'entrada Tapes ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.