Qui ha dit que una fotografia ha de ser nítida i perfectament enfocada per ser interessant? La meva fidel companya, una vella i tronada Lomography LC-A+, em demostra dia rere dia que la bellesa pot sorgir de l’imperfecte, de l’aleatori, del moviment.
Aquesta petita meravella analògica, sempre a la butxaca, em permet capturar la vida urbana d’una manera única. Amb la seva òptica –Minitar 1 de 32mm f/2.8– i les seves limitades opcions (només puc triar la sensibilitat ISO i quatre distàncies d’enfocament), la LC-A+ em desafia a ser creatiu.
El que més m’apassiona és la possibilitat de disparar sense mirar pel visor. Amb una mica de pràctica, la fotografia de carrer es converteix en un acte gairebé instintiu, discret, captant moments fugaços que sovint passen desapercebuts.
Últimament, m’he llançat a una nova aventura: utilitzar pel·lícula de 100 ISO al capvespre, quan la llum escasseja. El resultat? Fotografies mogudes, borroses, plenes de misteri. La velocitat lenta d’obturació es converteix en la meva aliada, creant imatges que transmeten moviment, energia, vida.
A més, jugo amb els moviments del braç que subjecta la càmera per aconseguir “barridos” o més moviment encara. Aquesta tècnica afegeix una dinàmica addicional a les imatges, transformant cada disparo en una experiència visual única i emocionant.
I no acaba aquí. Al laboratori, continuo “maltractant” el negatiu, sobrerrevelant-lo per augmentar el contrast i accentuar aquesta estètica imperfecta que tant m’atrau.
És greu, doctor? Potser sí, però no vull curar-me d’aquesta passió per l’imperfecte, per l’inesperat. Perquè en aquestes imatges borroses i mogudes, hi trobo una veritat que cap fotografia nítida podria capturar.
La LC-A+ no és només una càmera; és una invitació a veure el món d’una altra manera, a abraçar l’atzar i a trobar bellesa en l’imprevist. I tu, t’atreveixes a moure la càmera?