Encarant el segon i últim cap de setmana de les Festes de la Prosperitat, aquest divendres vaig poder fer un tomb pel barri i gaudir d’algunes de les propostes musicals de la jornada.

La primera parada va ser al Me Pirra la Birra Fest Vol. XI, on van obrir la tarda Les Puigdomènech, una formació que em va sorprendre gratament amb les seves versions en català de clàssics populars del rock. Tot seguit van pujar a l’escenari Kasparrata, que van descarregar una bona dosi de rock punk contundent i sense concessions. Als RandomPero, que tancaven el cartell, ja no vaig arribar a temps de veure’ls.

Més tard vaig anar a parar a la plaça de Nou Pins, on actuaven els Mocebares. Una de les bandes més en forma del barri va convertir la plaça en una autèntica festa popular. Amb la seva patxanga teatralitzada, una energia desbordant i una connexió absoluta amb el públic, van fer ballar i cantar tothom. L’ambient era tan intens que fins i tot la penya dels Los Mil Duros, organitzadors del concert, va acabar esgotant les llaunes de cervesa de la barra.

Cançons convertides en autèntics himnes de barri, una plaça plena fins dalt i una posada en escena espectacular. Poc més es pot demanar a una nit de Festa Major.

Després encara hi hauria temps per acostar-se a l’espai dels Prospe Oases, una de les iniciatives més singulars de les festes, on la música, la cultura popular i les ganes de trobar-se continuen demostrant que la Prosperitat sap mantenir ben viu l’esperit comunitari que la caracteritza.

Però la nit tot just començava.

Un cop acabada l’actuació dels Mocebares i mentre es desmuntava l’escenari, la txaranga Banda Bones va assumir el paper de flautista d’Hamelín i va anar arrossegant el públic pels carrers del barri. Amb les seves versions de temes populars passades pel filtre festiu de la txaranga, van conduir una bona colla de gent fins a la plaça Ángel Pestaña, on arrencava una nova nit del Prospe Oases.

Allà començaven les actuacions d’Els Nois del Poble Sec i Tu Reggaetonera Peligrosa, que vaig poder seguir a distància, des del confort del Casal de Barri de Prosperitat, aprofitant per socialitzar una mica —sense excessos— amb la veïnada i comentar les jugades d’una jornada que ja venia ben carregada.

I això només era el divendres.

Demà arriba el dissabte gran, aquell dia que obliga a dosificar energies i gestionar bé les forces si es vol arribar viu al final de la festa. Perquè aquestes no són unes festes qualsevols: són les Festes de la Prosperitat.

L'entrada 2026-06-05 – Festes de Prosperitat – Me Pirra la Birra Fest + Mocebares + Prospe Oases ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Per a mi, si hi ha un acte imprescindible de les Festes de la Prosperitat, és el ja més que famós Xistorra Rock.

Per què?

Doncs perquè el nom ho explica gairebé tot. Una combinació perfecta de rock’n’roll —etern, com la colla que ho organitza, els Inmortales— i xistorra, aquell aliment providencial que ajuda a fer més suportable la ingesta de cervesa als cossos ja castigats, cansats i mig estabornits quan les festes majors arriben al seu equador.

Des de 1999, aquesta colla de supervivents de les llargues nits festives del barri ha aconseguit portar a la Prosperitat desenes de bandes de gran qualitat. Sempre amb pressupostos ajustats, però amb una actitud i una capacitat de generar bon ambient que fa que moltes formacions incorporin amb orgull al seu currículum haver passat algun cop per l’escenari del Xistorra Rock. Seria injust intentar fer una llista de grups perquè segur que ens en deixaríem algun.

La proposta d’enguany

Aquest 2026 la programació apostava clarament pel quilòmetre zero. D’una banda, les joveníssimes Elektra, arribades del barri veí de les Roquetes; de l’altra, The Replicants, situats als antípodes pel que fa a l’edat, però compartint exactament la mateixa actitud i intensitat damunt l’escenari.

I, com ja és tradició en les darreres edicions, la jornada va començar amb una sessió de la DJ Magnamara, encarregada d’escalfar motors amb la seva habitual selecció musical.

Malauradament, la primera actuació de la nit no va poder arribar a bon port. Les Elektra, que havia tingut la sort de descobrir fa poc a l’Ateneu Popular de Nou Barris, van veure com un problema elèctric obligava a suspendre el concert abans de poder començar amb normalitat. Pel que es podia observar, una derivació de corrent afectava la baixista i feia impossible garantir la seguretat de les músiques.

Van ser moments de nervis, proves, esperances i una bona dosi de caos controlat, però finalment es va imposar el sentit comú i es va optar per ajornar l’actuació. Per mantenir l’ambient, la DJ Magnamara va tornar a prendre el control de la situació mentre s’intentava resoldre la incidència.

Una autèntica llàstima. Per a mi, Elektra eren una de les grans apostes de la nit i es notava la il·lusió que els feia actuar en un escenari tan emblemàtic del rock popular de Nou Barris. Esperem que els Inmortales les recuperin tan aviat com sigui possible, si no és abans, al Xistorra Rock 2027.

Després d’una bona estona d’incertesa, finalment The Replicants van poder pujar a l’escenari. Els veterens rockers de la Prosperitat van oferir un repertori de versions dels grans clàssics del heavy metal, permetent que la nit recuperés el seu curs natural i que, almenys, poguéssim gaudir d’una bona ració de música en directe.

L’altre gran protagonista

Però si hi ha un element capaç de competir amb la música com a reclam principal de la jornada, aquest és la xistorra.

Cal reconèixer que any rere any els Inmortales afinen l’organització de l’esdeveniment. Cervesa fresca durant tota la jornada, samarretes i marxandatge per ajudar a finançar la causa, una programació sempre interessant i, evidentment, quilos i quilos de xistorra preparada amb dedicació i estima.

Els qui fa anys que hi anem recordem èpoques en què el fum, el greix i l’aroma persistent de les graelles formaven part inseparable de l’experiència. Tenia el seu encant, però també les seves complicacions. Amb el pas del temps, l’organització ha anat refinant els procediments i avui tot funciona d’una manera molt més còmoda, segura i eficient, tant per als voluntaris com per al públic.

I convé recordar una cosa important: el Xistorra Rock no consisteix a sopar xistorra. La xistorra és un detall, un tastet, una excusa gastronòmica per acompanyar la música, la conversa i la trobada entre veïns. Una petita tradició que ajuda a fer encara més especial una de les cites imprescindibles de les festes del barri.

Llarga vida al Xistorra Rock. I llarga vida als Inmortales.

L'entrada 2026-06-01 – Festes de Prosperitat – Xistorra Rock ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Aquest passat dissabte, l’Ateneu Popular de Nou Barris va celebrar el final de curs reunint diverses propostes culturals en una jornada intensa i diversa. Ja hem publicat una petita crònica del Nou Barris Meets New Orleans, però entre la cercavila dels Hip Horns Brass Collective i l’actuació d’Ster Wax amb The Soulful Trio també vam poder gaudir d’una nova edició del Lokal de Risc.

La proposta va comptar amb la participació d’artistes vinculats a La Cinètika, un projecte de cinema okupat, autònom, anticapitalista i feminista situat al barri de Sant Andreu. Abans de l’inici de les actuacions, dues persones del col·lectiu van explicar breument la trajectòria d’aquest espai, que ja fa una dècada que desenvolupa activitats culturals, socials i comunitàries al barri. També van compartir algunes de les dificultats que afronten per mantenir viu un projecte autogestionat en un context cada vegada més hostil per a les iniciatives populars.

Des d’aquí us animem a conèixer de prop La Cinètika. Al llarg dels anys han impulsat projeccions, debats, activitats formatives i propostes culturals obertes al veïnat, demostrant que una altra manera de fer cultura és possible, lluny de les dinàmiques especulatives que sovint condicionen la vida dels barris.

Durant la presentació, les persones de La Cinètika van explicar breument la trajectòria d’aquest espai, que ja fa una dècada que desenvolupa activitats culturals, socials i comunitàries al barri de Sant Andreu. També van compartir algunes de les dificultats que afronten per mantenir viu un projecte autogestionat en un context cada vegada més hostil per a les iniciatives populars.

Com és habitual, el Lokal de Risc va funcionar amb el sistema de taquilla inversa, que en aquesta ocasió es va destinar a donar suport a La Cinètika i a la seva tasca social i comunitària.

La sessió, presentada per en Rufi, va reunir una selecció de propostes molt diverses: Andrea Salomé Villalba amb Fusta y sensibilidad, Antu Circ amb Tenue, Natasha Luna amb Mogro, Marta Erra amb L.C.G. – La caiguda dels greus, Lola amb Sommeil fiévreux i Marine amb Derobée. Cada artista va aportar una mirada pròpia i un llenguatge diferent, confirmant l’esperit del Lokal de Risc com a espai d’experimentació, risc i llibertat creativa.

Mentrestant, us deixem una petita selecció de fotografies dels diferents números que es van poder veure al carrer davant de l’Ateneu Popular de Nou Barris. Va ser especialment sorprenent la creativitat, l’energia i l’originalitat de les peces presentades, totes elles executades amb una proximitat i una intensitat que només es poden experimentar plenament en directe.

Tot plegat va estar conduït per en Rufi i en Manu, que van anar presentant cada actuació amb el seu estil habitual, combinant humor, complicitat i una bona dosi d’improvisació entre número i número.

Una mostra més que la cultura popular continua trobant espais per créixer quan hi ha persones disposades a construir-los col·lectivament.

L'entrada 2026-05-30 – Lokal de Risc a l’Ateneu Popular de Nou Barris ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

La temporada arriba al seu final, però hi ha maneres i maneres d’abaixar la persiana. A l’Ateneu Popular 9 Barris van optar, un cop més, per fer-ho ocupant els carrers amb música, reivindicació i comunitat. Una fórmula que ja s’ha convertit en tradició i que, afortunadament, continua demostrant que funciona.

La tarda va començar amb la cercavila del Nou Barris Meets New Orleans, una d’aquelles activitats que transformen per unes hores la quotidianitat del barri. Els Hip Horns Brass Collective van encapçalar una processó festiva inspirada en les second lines de Nova Orleans, portant el ritme pels carrers de Verdum i Prosperitat entre paraigües de colors, balls improvisats i un públic que anava creixent a cada cantonada.

Com acostuma a passar en aquestes ocasions, hi havia qui ja hi venia expressament i qui simplement es trobava la festa pel camí. I és precisament aquí on rau bona part de la gràcia de la proposta: la capacitat de sorprendre, d’interrompre la rutina i de recordar que l’espai públic també pot ser un lloc de trobada, cultura i celebració.

La cercavila va fer diverses aturades durant el recorregut, algunes amb un clar component reivindicatiu. Probablement la més emotiva va ser davant de l’hort comunitari Date una Huerta, que aquest any celebra deu anys d’existència. Deu anys d’un projecte autogestionat que ha convertit un espai abandonat en un punt de trobada obert al veïnat, demostrant que sovint les iniciatives més valuoses són les que neixen des de baix i es mantenen gràcies a la implicació de moltes persones anònimes.

A mesura que avançava la tarda, la cercavila anava sumant participants. Alguns s’hi afegien només durant uns carrers; d’altres acabaven completant tot el recorregut. Entre la música, els paraigües tradicionals i l’ambient festiu, era difícil resistir-se a la invitació.

De retorn a l’Ateneu Popular 9 Barris —sense oblidar mai el “Popular” del seu nom— la jornada encara guardava una altra sorpresa. Després d’un respir, un most i alguna conversa compartida, va arribar el moment de la música en directe.

Ster Wax, una artista amb una força escènica difícil de contenir, va pujar a l’escenari acompanyada pels excel·lents The Soulful Trio. Era la primera vegada que la veia en aquesta formació i la impressió va ser immediata: una banda compacta, solvent i capaç de construir l’espai perfecte perquè la veu i la personalitat de Ster Wax brillessin amb tota la seva intensitat.

El públic va respondre des del primer moment. Soul, rhythm & blues, ecos de Nova Orleans i molta energia van convertir el concert en un final de festa a l’altura de la jornada.

Música, carrer, reivindicació, cultura popular i comunitat. Elements que, quan es combinen amb encert, expliquen millor que qualsevol discurs què representa l’Ateneu Popular 9 Barris per al barri i per a la ciutat.

Tant de bo aquesta petita però valuosa germanor entre Nou Barris i Nova Orleans continuï molts anys més. Si alguna cosa va quedar clara dissabte és que, malgrat els milers de quilòmetres que separen les dues realitats, comparteixen una mateixa manera d’entendre la música: com una celebració col·lectiva, oberta i profundament vinculada al carrer.

Recordeu, totes les edicions d’aquest «mini» festival a Pocallum.cat.

L'entrada 2026-05-30 – Nou Barris Meets New Orleans ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Primer dissabte de Festa Major i, com marca la tradició, la cercavila de repartiment del Diari de les Festes ha tornat a recórrer els carrers del barri. Per als despistats que no van poder assistir a la presentació del programa, aquesta és una bona oportunitat per fer-se amb el seu exemplar. Però enguany, com gairebé cada any, el repartiment ha estat només una excusa.

Els autèntics protagonistes han estat les armes de munició aquosa. Pistoles, escopetes, fusells improvisats, cubells i tota mena d’artefactes destinats a remullar el personal han convertit la cercavila en una batalla festiva i refrescant. A ritme de batucada i altres ritmes —Batuprospe i Diables—, prosperitencs i prosperitenques han anat resolent diferències a cop de raig d’aigua, mentre des dels balcons alguns veïns s’hi afegien amb galledes, mànegues i qualsevol altre sistema disponible. Tot s’hi val quan la calor apreta i la festa ho demana.

Un cop acabat el recorregut arriba la recompensa. La Comissió Interpenyes i el Casal de Gent Gran prepara, com ja és tradició, les seves magnífiques sardines a la brasa, acompanyades de pa i porró de vi per ajudar-les a passar. Un final senzill, popular i sempre benvingut.

La festa continua, però a mi avui se m’ha girat feina en un altre indret. Demà, més, o no.

L'entrada 2026-05-30 – Festes de la Prosperitat: Cercavila ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Sembla que fos ahir, però ja estem celebrant la sisena edició de La Juganera, el cicle de concerts comunitari organitzat per la mateixa comunitat de la Nau Bostik, al barri de la Sagrera de Barcelona.

Any rere any, aquesta cita s’ha anat consolidant com una de les festes més estimades de l’espai. No només per la música, sinó també per tot allò que representa: la capacitat de crear cultura des de baix, entre veïns, col·lectius, artistes i persones que fan possible que la Nau continuï sent un lloc viu.

Per sort, aquesta vegada la meva predicció meteorològica va fallar. La calor dels darrers dies ens va donar una treva i vam poder gaudir de tota la programació sense quedar estabornits sota el sol de finals de maig.

La jornada va començar puntualment cap a dos quarts de set amb el tradicional txupinazo a càrrec de Sagresamba, el conegut col·lectiu de percussió de la Sagrera. Els seus ritmes potents i ensordidors van actuar com una autèntica crida per a tot el barri, anunciant que la festa ja era aquí.

Tot seguit va pujar a l’escenari Sumerr, acompanyada de The Soul Adventurers, oferint una bona dosi de reggae roots sorgit de l’entorn de La Panchita Records. Amb una veu poderosa i una banda sòlida, van convertir la plaça de la Nau en una petita illa jamaicana per una estona.

La nit va continuar amb els Riddim Riders, que van comptar amb les veus de Dimas, Rowsi, Ben Jammin, Naila de Swardt i Sabina Sound. Una selecció de clàssics jamaicans interpretats per un equip de cantants que van mantenir el públic en moviment durant tota l’actuació.

Entre concert i concert, Sagresamba no va abandonar la seva missió i va continuar recorrent l’espai amb els seus ritmes de percussió, mantenint l’ambient ben viu i recordant a tothom que la festa encara tenia molta corda.

Les barres, les taules compartides i les converses improvisades recordaven que La Juganera és molt més que un cartell musical. És una celebració col·lectiva que només s’entén des de la participació i el treball comunitari que la fan possible any rere any.

Per finalitzar la vetllada, la gran DJ Owey va posar les mans als plats perquè el públic continués movent el cos al ritme de les seves seleccions d’arrel afro. Un tancament perfecte per a una jornada que va demostrar, una vegada més, la bona salut d’aquest festival comunitari que ja forma part del calendari imprescindible de la Nau Bostik.

Ara només queda tornar-hi dissabte per continuar celebrant aquesta tradició que la comunitat de la Nau Bostik ha convertit en una de les cites imprescindibles del calendari cultural de la Sagrera.

L'entrada 2026-05-29 – ‘La Juganera’ a la Nau Bostik ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Més enllà de la Prosperitat…
i més enllà dels horaris impossibles

Doncs sí. Ahir vàrem tancar l’exposició “Més enllà de la Prosperitat”, una proposta del nostre col·lectiu que ha volgut sortir —encara que sigui puntualment— de la mirada habitual sobre el barri. La idea era precisament aquesta: obrir finestres, desplaçar el focus i mirar una mica més enllà del nostre entorn immediat. Parlar d’altres realitats, altres paisatges i altres maneres d’explicar el món des de la fotografia.

I, per acabar-ho d’arrodonir, vàrem tenir la sort de comptar amb l’amic i gran músic Ricky Gil, en format íntim de cantautor, només amb guitarra i veu.

Per a qui no el conegui —que ja caldria posar-hi remei—, en Ricky és una figura clau de l’escena musical barcelonina. Veu i ànima de Brighton 64, també ha format part de projectes com Top Models, entre d’altres. Una trajectòria llarga, coherent i sempre connectada amb l’ofici de fer cançons amb criteri i personalitat.

I potser això és el més important: hi ha artistes que acumulen discos, i n’hi ha que acumulen història. En Ricky és dels segons.

Ara bé, també cal dir les coses com són.

La cloenda va quedar atrapada en aquella mena de combinació fatal tan pròpia de la vida cultural de barri: dimarts al vespre, horaris complicats, nervis previs a les Festes Majors i una sensació general d’anar fent equilibris amb el calendari. Malauradament, al Casal de Barri de Prosperitat —el nostre quarter general de tantes hores i aventures— actualment només es poden fer presentacions o actes similars en dimarts. I això, siguem honestos, tampoc ajuda gaire.

De fet, aquesta exposició sembla que hagi estat maleïda des del principi. La idea original es va començar a moure fa gairebé dos anys i, entre malentesos, canvis de responsables i canvis de dates, el projecte ha anat encallant una vegada i una altra. La proposta inicial, aprovada a la gestora, era que fos l’acte del col·lectiu 9Barris Imatge dins la programació de les Festes Majors de Prosperitat. Però a última hora es va imposar una mirada més conservadora, evitant els possibles —que no pas probables— problemes de barrejar festa popular i fotografies penjades.

Una llàstima, sincerament.

Però també cal intentar ser constructius. Aprendre’n i mirar de fer-ho millor la propera vegada.

Personalment, el que més em va saber greu va ser haver de fer malabarismes per convèncer en Ricky de venir a tocar i que, finalment, tanta gent ni tan sols s’assabentés de l’acte o no pogués venir per la combinació impossible de dia i hora. Aquí la tasca comunicativa per part del Casal brilla per la seva auséncia, i aquesta fa temps que només funciona —i malament— a Instagram lluny de la majoria de públic de l’equipament.

Perquè el que vàrem viure va ser especial.

Una vetllada íntima, gairebé privada, on uns quants privilegiats vàrem poder gaudir d’un músic enorme en un registre molt diferent de l’habitual: sol, proper, sense artificis, tocant pràcticament a la perifèria de Barcelona i enfrontant-se amb tota naturalitat al quasi anonimat. I precisament aquí hi havia també alguna cosa bonica. Perquè la cultura de barri, quan funciona, té aquestes coses: et permet veure de prop allò que sovint només existeix sobre un escenari.

Tal com comentàvem després amb ell mateix, per a en Ricky també va ser una experiència curiosa i interessant. Però compartíem la mateixa sensació: tanta energia, tanta feinada i tanta estima invertides perquè finalment ho acabéssim compartint tan pocs.

Sigui com sigui, avui i demà encara podeu visitar l’exposició. I per a tots els que no vau poder venir a la cloenda, us deixem una petita mostra en forma de clips i un petit àlbum fotogràfic fent clic a la imatge.

Perquè, malgrat tot, aquestes coses val la pena continuar fent-les.

L'entrada 2026-05-27 – Acte de cloenda de l’exposició ‘Més enllà de la Prosperitat’ amb Ricky Gil ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Hi ha un moment molt concret que marca l’inici real de la Festa Major de la Prosperitat: quan el Diari surt del forn i les primeres mans impacients comencen a fullejar-lo com si fos un mapa del tresor. La resta —pregons, concerts, cercaviles— ja vindrà després.

Les 48es Festes ja són aquí, i amb elles aquest petit objecte de culte de paper que concentra dues setmanes de vida intensa. No és només programació: és memòria, és identitat, és la suma de moltes hores de gent que s’ho curra perquè tot plegat tingui sentit. I sí, també és aquell moment en què tothom busca “quan toca el seu” i calcula fins a quin punt el cos aguantarà el ritme.

A la Prosperitat, això funciona així: autogestió, orgull de barri i una manera molt concreta d’entendre la festa. L’Ajuntament hi posa una part —la justa— però el múscul real surt d’aquí, de les penyes, de la comissió, de la gent que no surt als cartells però ho fa possible.

Aquest any, com sempre, el Diari corre pel Casal de Barri de Prosperitat i passa de mà en mà amb aquella barreja d’urgència i ritual. També el podeu consultar en línia, per als qui prefereixen planificar amb calma (o fer veure que ho faran):


Les fotos d’avui van d’això: del moment exacte en què la festa encara és promesa. Gent llegint, comentant, assenyalant pàgines. I, per acabar d’engegar la maquinària, l’actuació de La Risa del Pepe, banda prosperiteca, que posa banda sonora a aquest punt de sortida.

A partir d’aquí, que cadascú administri forces.

L'entrada 2026-05-23 – Presentació del Diari de festes amb ‘La Risa del Pepe’ ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Afortunadament, aquests darrers dies he pogut tornar a gaudir de l’indret que més m’agrada del món. Menorca —cada vegada més malmesa i més massificada— continua tenint aquesta capacitat estranya de resistir-se a si mateixa.

Des de ben petit m’hi han portat. Hi he tornat sempre que he pogut, i sempre passa el mateix: sorprèn, enamora i converteix els dies en una mena de lentitud intensa, plena de petites descobertes.

A vegades hi vaig sol —cosa que recomano molt—, altres vegades en bona companyia, però sempre amb esperit aventurer. Caminant tot el dia, entre pedrotes (jo en dic així dels vestigis de civilitzacions antigues), platges i cales magnífiques, cada vegada més convertides en icones saturades de temporada alta.

Agraeixo, com els darrers vint-i-tants anys, la hospitalitat dels bons amics i amigues que tenen el privilegi d’habitar aquesta pedra del Mediterrani. I a ritme d’illa, aniré publicant el material d’aquest penúltim viatge en analògic.

Poc a poc, pic a pic.

De moment, un petit resum fet amb el telèfon —sobretot útil per geolocalitzar els indrets per on he passat.

L'entrada 2026-05 Menorca (resum) ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.

Arribava tard. Venia de fora, venia de lluny, i l’acte ja havia començat feia estona. Però encara vaig ser a temps de trobar-me un pati interior ple i una conversa viva. D’aquelles que no són només una presentació de llibre sinó també un exercici de memòria compartida, amb moments d’acord, d’ironia i fins i tot algun retret entre generacions. Tot plegat al Casal de Joves de Prosperitat, recentment inaugurat, en un ambient que convidava tant a escoltar com a fer un got mentre la conversa anava creixent en petits corrillos improvisats.

La presentació girava al voltant de la segona edició del llibre La moguda juvenil a la Prosperitat. 1980-2000, escrit pel periodista Roger Costa Puyal i coordinat per la comissió de memòria i patrimoni de l’Associació Veïnal de Prosperitat. Un llibre que, segons explicaven les seves impulsores, es va esgotar el mateix dia de la primera presentació i que ara torna a estar disponible.

El projecte recupera la memòria d’una generació que va construir espais propis al barri, especialment al voltant del Casal de Joves de Prosperitat. Un model pràcticament únic: un espai autogestionat per joves que encara avui continua existint i mantenint viu aquell esperit de participació directa, assemblea i cultura feta des de baix. Una rara avis en temps de gestions externalitzades, protocols i branding institucional omnipresent.

El llibre recorre bars, locals, concerts, fanzins, ràdios lliures i formes d’organització juvenil que van marcar una època concreta de Nou Barris però que també expliquen una altra manera d’entendre Barcelona, molt allunyada del relat olímpic oficial i dels decorats de postal que sovint han acabat monopolitzant la memòria de ciutat.

Durant l’acte era interessant observar les mirades creuades entre els qui havien estat joves als vuitanta i els joves d’avui. Canvien els codis, canvien les eines i canvien les precarietats, però en el fons continuen apareixent les mateixes preguntes: com construir espais propis, com organitzar-se i com evitar que la memòria d’un barri acabi convertida només en nostàlgia domesticada.

A les fotografies, alguns dels protagonistes i responsables d’aquesta publicació que ja ha arribat a la seva segona edició. Senyal que, malgrat tot, encara hi ha històries de barri que interessen, interpel·len i continuen generant conversa.

L'entrada 2026-05-20 – Presentació del llibre ‘La moguda juvenil a la Prosperitat’ ha aparegut primer a Blog de Pocallum – camera & action!.