D’un espai ple de rates i merda en van fer un hort i un jardí. D’això ja fa deu anys i encara avui continuen sent un punt de referència per a tot el barri. Al cor de la Prosperitat hi ha aquest espai i, tossudes com són, les persones que el mantenen han aconseguit guanyar les mil i una batalles per evitar que els en desallotgin.
Cal que tothom sàpiga que, més enllà de les festes puntuals —que també tenim dret a gaudir-ne—, la tasca quotidiana d’aquest col·lectiu autogestionat, pràcticament sense cap suport institucional, és admirable. És un refugi per a persones i plantes, on consumir no és obligatori i on el tracte i la cura són el més important. Persones ben diferents, però amb ganes de sentir-se part d’una comunitat i de ser respectades, s’hi troben i hi conviuen.
Una tasca que hauria de fer l’Administració la fan les veïnes, de la manera més natural que saben i amb una satisfacció que es fa evident. Sempre hi ha algú a qui l’espai molesta, però són una minoria a qui l’amargor pesa més que les ganes de viure i fer barri.
Espero que en puguem celebrar, com a mínim, deu anys més!
Ah! I sí, aquí teniu algunes fotografies de dos moments en què ahir, enmig d’un dia atrafegat, vaig poder passar-hi.