2026-10-23 — Ciutat Flamenco — Jordi Latorre: «Después del diluvio electrónico»
La colla d’en Jordi Latorre , amb Carmela Muñoz i Zúbel Arana, ha presentat dins del Ciutat Flamenco la seva obra Después del diluvio electrónico.
Una aposta, sens dubte, arriscada i contemporània, que de ben segur ha encantat i desencantat a parts iguals. Jo soc dels primers: entusiasmat i excitat, vaig quedar després de presenciar-la.
M’agrada que sacsegin allò preestablert, que realment m’emocionin, que facin que el meu cos senti coses i que no em deixin només com un espectador que, de veure sempre el mateix, tendeix a l’apatia i al descans mental.
Sense entendre’n gaire —insisteixo, com sempre— i sense ser especialista en flamenc, dansa ni moviments contemporanis —podria servir de tertulià, sempre penso—, el que sí que m’interessa és la percepció. Com en tot el món de l’art i la cultura, el que ha de prevaldre és el que un sent i si això li aporta o li resta.
Aquí, aquesta colla ha portat el flamenc a un extrem que gairebé —però només gairebé— deriva en una altra cosa. Han aprofitat la tecnologia de manera molt impactant: escenografia amb projeccions en directe mitjançant telèfons i altres andròmines, ambientacions de colors sòlids —en una travessa en què cada color protagonitza una peça— i ritmes i textures sonores ben potents i punyents. També, és clar, hi ha hagut ball flamenc —que semblava entrenar una IA— i un impressionant joc d’ombres i projeccions amb un passadís fet només amb llençols. En alguns moments era molt complicat saber quantes persones ballaven realment.
Però també ha sortit ell. Un cop més, els tempos i els límits del tempo eren una peça clau de l’obra. Impertèrrit, ha cantat jondament una mena de saeta. També hi ha hagut clarinets. I més ball.
Sens dubte, una experiència que, com es pot intuir pel títol, és ben poc convencional i gens ni mica tradicional.
El millor és que aquest tipus d’obres, a més d’obrir la ment a molts com jo, generen debat i controvèrsia i, sigui com sigui, permeten que tot canviï i evolucioni, i que es trobin noves formes d’expressió dins d’un gènere que massa sovint es titlla de tancat i poc evolutiu.
Per mi, una joia per al cor. Fins i tot em va fer ballar, encara que estigués amb la càmera a la mà durant tota l’obra. Hi ha testimonis!
Felicitats, felicitats i felicitats! Un nou fan incondicional!
- Direcció artística, visuals en directe espai sonor: Jordi Latorre
- Baile: Carmela Muñoz
- Performance: Zúbel Arana
- Dramatúrgia: Aina Serena
- Disseny de llums: Fixture Overload
- Assessoria artística: Juan Carlos Lérida i Pedro Ordóñez
- Tècnics de so: Ander Mora i Joel Alexander
- Mastering: Marc Teixidó (Tetric)
- Ajudant de producció: Marjorie Nastro
A l’entrada a l’espectacle la otganització repartia aquest poema:
Después del diluvio electrónico
Todo suspenso escafandra de descompresión tembloroso aliento en la paz de Dios.
Bajo-sobre palpitante milagro de tierra el agua limpia los ruidos. Estanque encantado por el íntimo surtidor fiel espectáculo biológico autobiológico.
La violencia nos crea la ternura. El agua cruza por el fuego. La vida es fuego doliente y gozante. La energía está en la naturaleza, viva siempre.
Cruzamos por un cuerpo de carne donde no hace falta ser consciente para ser vital, donde la cohesión es tensión permanente hacia la Unidad.
La vida, desde nosotros, se inicia en el desgarro y el tiempo es la residencia del espíritu.
Individuo, cuerpo de muerte, separado, ausente, la electrónica te saca de la carne.
José Val del Omar