Un dels esdeveniments relacionats amb la fotografia que més gaudeixo cada any és el cap de setmana central del Revela’t , el festival de fotografia contemporània analògica que se celebra a Vilassar de Dalt, lluny de la centralització de Barcelona i reivindicant la cultura de comarca.
Aquest festival internacional, de la importància del qual els de casa a vegades no som prou conscients, ja ha celebrat —i no pas perquè ho hagi tingut tot de cara— la seva 14a edició. Com era d’esperar, ha estat ben farcida de tot allò que envolta la fotografia analògica: exposicions —amb la possibilitat de fer-hi visites guiades—, conferències i xerrades, mercat fotogràfic, presentacions de llibres i fotollibres d’autors més o menys emergents, paella popular —que enguany no tastarem perquè serà demà diumenge— i un munt de freaks amants dels rodets, la química i les càmeres. I, igual d’important, de la cultura, la conversa, fer un got, intercanviar opinions i parlar dels seus projectes. Aneu-hi a descobrir-ho: encara s’hi pot assistir fins al dia 18.
A més de tota la passió que desperta fixar la llum en un suport físic, tinc la gran sort de compartir aquests esdeveniments fotogràfics amb companyes i amigues que tenen la virtut de suportar-me unes quantes hores de tant en tant. Així que hem començat la jornada ben d’hora per intentar esquivar l’amenaça de diluvi a tota la zona costanera de Catalunya.
A les nou del matí ja hem quedat amb la Jud i en Manel, els polissons que, per contribuir a la sostenibilitat del clima, aprofitem les places del seu cotxe. Aquesta vegada, però, anem més ben preparats per si la pluja ens vol aigualir la festa. Al bar on fem el cafè abans de sortir també hi han arribat l’Òscar Ciutat i la Lola Ortega que avui he tingut el plaer de conèixer. Un cop fet el recompte d’assistents, hem anat cap al cotxe, que el nostre conductor d’avui ja tenia ben aparcat just davant d’on érem. Yeah!
Arribar i moldre!
Després de tants anys d’anar-hi —penso que no m’he perdut cap edició—, ja sabem una mica on aparcar, on fer un mos i on comprar les entrades. Ens hem dirigit cap a Can Garbat, on hi ha el gruix més important de les exposicions.
Mentre fèiem una breu cua, hem vist arribar el mestre Juan Manuel Castro Prieto , molt ben acompanyat d’en Paco Gómez i d’algun altre dels artistes que hi exposen. Després de fer l’aportació per ajudar que continuï aquesta iniciativa cultural tan trempada, hem començat la peregrinació per les exposicions. I ja ens hem quedat enlluernats per les grans còpies de Caín, el projecte que Castro Prieto presenta enguany. Impressionant!
Feia goig ser dels primers. Gairebé teníem la sensació d’inaugurar el Revela’t tot just obrir: passejar entre les exposicions encara era tranquil i còmode. No faré aquí un repàs de cada mostra —no és pas la meva funció—, però potser la que més m’ha cridat l’atenció és Distances, de Mikael Suurilä , que m’ha semblat sublim. Això no treu gens de mèrit a la resta. I què dir de Caín ? Ja fa molts mesos que tinc el llibre, però veure’l muntat en formats tan grans era espaterrant.
Viatges èpics: les expedicions, el procés fotogràfic i la feina compartida
Aquest era el títol de la conferència que hem gaudit amb Castro Prieto, de nou acompanyat del seu «Sancho Panza», Paco Gómez . Aquest parell de fotògrafs ens han explicat, d’una manera amena i plena d’anècdotes, les seves aventures de fa gairebé trenta anys al Perú rural i llunyà i també d’Etiopia.
Tot va començar amb l’encàrrec de positivar unes fotografies de l’admirat Martín Chambi , gran fotògraf peruà i referent de Juan Manuel. En aquell viatge i en els que van venir després, Castro Prieto va incorporar Paco com a assistent i documentalista. Però, pel que sembla, allò anava més enllà de la relació entre fotògraf i assistent: era una parella Sherlock-Watson en tota regla.
Aventures increïbles, intimitat compartida, dificultats tècniques, imprevistos i fins i tot algun accident fatídic amb el material. Però la conclusió ha estat preciosa: el procés, l’amistat, compartir el camí amb les persones que hi trobes i conèixer altres realitats culturals és el que realment importa i el que fa créixer el fotògraf i la persona. Si, a més, en surten fotografies, encara millor. I amb aquests mestres, ja us podeu imaginar que els resultats són impressionants. Si teniu ocasió de coincidir-hi, no us ho perdeu.
L’hora de dinar
Després de tantes emocions i de caminar entre fotografies, la gana ja era notable. Havíem reservat taula per avançat, per no haver de fer massa cua, en un bar senzill on sempre ens atenen més que bé. Allà, la Jud i en Manel —com són!— ens han fet una mena de performance: ens han regalat uns volums ben grossos de Henri Cartier-Bresson. Cagada l’hemus! Tot plegat, mentre decidíem què menjàvem.
Després, per «culpa» de la Lola Ortega , s’han afegit a la taula ni més ni menys que ella i els amics amb qui acabaven de fer la conferència. De postres, també hem conegut una mica Carmenchu Alemán , una excel·lent fotògrafa. Més tard hem vist Hispania Sacra, a la Sala Estel. Què més es pot demanar?
Després del cafè de rigor, he pogut conversar una estona amb Castro Prieto, que un dia vaig tenir de professor de laboratori. Ha estat molt important per a mi: l’admiro molt i, sens dubte, és un dels principals culpables que faci servir el format 8 × 10.
La pluja amenaça
Durant la conferència, gairebé de manera còmica, a tots els assistents ens ha sonat alhora la ja coneguda alarma de Protecció Civil. Amb l’Òscar sempre atent al parte, hem decidit aprofitar el temps per veure tantes exposicions com poguéssim, però procurant evitar la tempesta que venia del nord.
Això ens ha permès gaudir de Hispania Sacra —potent, molt potent— i d’unes quantes exposicions més, tot i que ja miràvem de no fer-nos de nit a la tornada. Al final també hem pogut donar un breu tomb per el Mercat fotogràfic on la temptació és ben gran.
Finalment, no hem hagut de córrer ni hem tingut cap problema important. Tots hem arribat a casa sans i estalvis. Un dia intens, profitós i en companyia de gent excepcional. Així dona gust!
Com a darrer apunt, vull felicitar l’organització per la flexibilitat a l’hora d’adaptar espais i activitats a ubicacions més convenients davant l’amenaça de tempestes fortes. I, sí, soc un pesat, Pep: també vull destacar la millora significativa del diari-catàleg. Encara és lluny dels primers catàlegs clàssics en forma de llibre, però ara té un paper molt millor que en les edicions passades.
Gràcies i llarga vida al Revela’t!
Fotografia de portada és d’en Juan Manuel Castro Prieto