Enamorat estic, perdudament enamorat. No és primavera —tot just encetem la tardor—, però fins i tot amb auguris de tempestes apocalíptiques, res no impedeix que, per una estona, la llum il·lumini aquest petit i meravellós festival dedicat, precisament, a la llum. La llum ensinistrada per mostrar visions diferents de la quotidianitat que ens envolta. La llum en formes i expressions ben diferents de les que estem acostumats a veure.
Tot això passa a La Nuu Festival , el festival internacional de fotografia de Rubí, tan a prop i, alhora, tan lluny de la Barcelona gentrificada. S’hi arriba en mitja hora amb cotxe des de Barcelona, però també amb Ferrocarrils o autobús.
El format és ben curiós i treu la disciplina fotogràfica al carrer. No hi ha galeries ni espais tancats: les peces o instal·lacions fotogràfiques es mostren a l’exterior, en places i carrers, sobre grans lones que permeten que tant el visitant llaminer d’art fotogràfic —servidora— com les rubinenques en gaudeixin en total llibertat i de la manera que els sembli millor.
Les fotografies són d’interpretació lliure, però a la secció d’artistes del web en podreu llegir tota la informació. També s’ofereixen visites guiades on, dirigits per Carles Mercader Fulquet , director del festival, els autors —quasi tots— expliquen de primera mà el seu projecte expositiu.
La proposta és variada: poden ser unes poques peces gegants guarnint una façana o lones muntades en formes geomètriques als espais públics. Un luxe poder sentir totes les explicacions de primera mà i fer preguntes en un to ben proper i amè. Tal vegada, com a crítica constructiva, caldria un petit equip de so portàtil: amb el xivarri del carrer, en algunes parades es complica sentir bé les explicacions.
La programació d’enguany,
de l'1 al 31 d’octubre de 2026
Malauradament, enguany no puc assistir a gaire res més que a la visita guiada d’avui. La feina, la vida personal i un episodi de tempestes severes fan que no pugui assistir a res més, però espero que l’àmplia programació del festival es pugui dur a terme en la seva totalitat, per justícia artística.
No deixeu de consultar la programació al web oficial , sobretot si s’aturen els avisos meteorològics tan contundents.
L’any passat va ser el primer cop que vaig treure el nas a aquesta proposta de festival. Uns bons amics fotògrafs i amants del vuitè art varen tenir l’encert de convidar-me a acompanyar-los, juntament amb més companys. Aquest any, ja organitzats de feia dies, hi vam tornar a coincidir els mateixos.
De bon matí, els de can Fanga vam repostar cafeïna al bar fins que hi vam ser tots. Aprofitant el cotxe de la Judit i en Manel , l’Òscar i jo vam enfilar cap al nostre descampat preferit de Rubí per deixar-hi el vehicle, tots controlant l’estat del temps i creuant els dits per poder fer la visita guiada sense haver de comprar un flotador al primer bassal de la ciutat.
En arribar al punt de trobada, la primera cara coneguda era la d’en Carles Mercader , que ja anava organitzant els visitants. Seguidament ja vàrem divisar a la resta de la colla, els benvolguts Gloria , Marcelo i Liz. Però calia més cafeïna i teníem el temps just per adquirir-la tot esperant l’inici de l’experiència. Allà, més amics d’amics, coneguts, coneguts dels amics i algú més ja ens anàvem preparant per a la primera explicació.
Però no us donaré la pallissa explicant cada parada i cada anècdota. Per a això podeu consultar l’àlbum , on podreu veure en imatges una mica de l’aventura d’avui.
Només vull deixar bona constància que el format d’aquest festival de fotografia contemporània, a més d’estar molt ben curat —com els bons formatges—, permet conèixer els autors i la seva obra. Però això no és tot: també permet conèixer la vila de Rubí, les seves veïnes, els seus comerços, els seus temples de relació social —també coneguts com a bars—, ateneus, casals i altres espais culturals que, per joia de tots els seus habitants, no són pocs.
Al mal temps bona cara
Avui, la visita guiada no me la xafaria res ni ningú, vaig pensar. Encara que les prediccions eren de pluja, i de la important, vam iniciar la visita expositiva amb els paraigües a punt. El temps va aguantar prou bé fins gairebé al final quan, a falta de dues parades, crec, una tromba important ens va fer córrer fins a sota un pont per refugiar-nos del diluvi.
Sortosament, a més d’un paraigua de fireta, portava un bon impermeable a la bossa. Això em va evitar acabar xopa com la majoria de companys. Però bé, encara no fa fred i una parada i fonda fa que passin tots els mals i s’eixugui, més o menys, la roba.
Vam fer un dinar ben entretingut amb la colla passigolla i l’artista Liz Gorman , amb acompanyant, que vam acollir gratament. Per cert, vam dinar d’allò més bé al Bar Cotorras: un bon assortit de plats combinats, torrades, entrepans i altres menges van fer les delícies de tots nosaltres.
Espero poder-hi tornar aviat, com a màxim en la propera edició d’aquesta joia de festival i, si pot ser, acompanyada de la mateixa colla de gent ben parida i interessant.
Salut i llarga vida a La Nuu!