2026-08-24 a 28 - Escapada a Taüll

L’estiu passat ja vàrem decidir que no cal anar a l’altra punta d’Europa o al calorós Carib per gaudir d’uns dies de descans. Ben a prop de casa tenim tot tipus d’opcions: el fantàstic Mediterrani, el Delta, l’entorn del Montseny i els majestuosos i frescos Pirineus. Així que no vàrem trigar massa a acordar repetir destí, fins i tot l’apartament que vàrem llogar a Espot. Malauradament, però, vàrem fer tard i ja el tenien llogat a les dates que volíem. Mala sort.

Vàrem seguir buscant i, entre els preus ja molt alts de tot l’entorn del Parc Nacional d’Aigüestortes, finalment vàrem decantar-nos per una mena de golfes molt justetes en tot, al preciós poble de Taüll.

La idea era aprofitar per «atacar» el parc des de la part oposada, la vall de Boí-Taüll. El poble de Taüll i l’entorn ja els coneixíem: hi vàrem anar de càmping el 2011, però molt pocs dies, ja que anàvem de ruta transpirenaica.

Taüll el vàrem fer servir com a quarter general per fer excursions precioses per Aigüestortes, que era el que realment havíem vingut a fer: agafar la frescor dels Pirineus i gaudir-ne amb tots els sentits.

El primer dia vàrem arribar cap al tard. Una punxada va endarrerir-nos, però, a la vegada, va fer que gràcies a les hores perdudes evitéssim una forta tempesta que hauríem enxampat de ple. Arribant, la carretera es notava xopa de molta pluja i el riu Noguera de Tor baixava ben fort i força tèrbol.

Va ser arribar, ordenar l’equipatge i els queviures comprats pel camí i just donar un tomb pel poble per descansar. Havia estat un dia mogut i cansat. L’endemà volíem ja començar descansats.

Tocant el cel, gratant els núguls

Tenia un record preciós de les pistes d’esquí de Taüll. Només vaig provar d’esquiar una vegada a la vida i no hi tornaré —massa fred i perillós per a mi—, però quan la neu és fosa, la sensació d’alçada i de quasi poder tocar els níguls amb els dits és sensacional.

Vàrem, doncs, enfilar-nos amb el cotxe fins al pàrquing de l’estació i allà vàrem dedicar el matí a fer un «escalfament» per al que seria l’excursió estrella que teníem projectada fer l’endemà al parc d’Aigüestortes. Sorprenentment, hi havia un munt de persones amunt i avall treballant en tasques de manteniment de les pistes, preparant la propera temporada, imagino. Però bé, nosaltres vàrem gaudir d’una excursió preciosa fins quasi el capdamunt de tot.

Després de dinar tranquil·lament a «casa», encara no en teníem prou i vàrem decidir explorar l’Estany de Cavallers. Vàrem acostar-nos amb el cotxe fins a un pàrquing que hi ha a prop i a enfilar-se tocava. Fantàstiques vistes de la vall i un estany, amb la seva impressionant presa, ben ple.

De camí a Taüll vàrem parar a Barruera, al súper, a buscar quatre cosetes que faltaven. Allà, i no és el primer cop que passa, en Dani Codina amb la seva parella va cridar-nos! Sospito que ens segueixen sempre a les vacances, i sempre és un plaer veure’ls.

Passejada nocturna pel poble de Taüll per gaudir de la fresca i del romànic nocturn. Una meravella.

El dia D

Ja amb una mica d’aclimatació a les alçades i amb les garretes tonificades, el dimecres era el gran dia! Vàrem matinar per baixar a Boí per, després d’un cafè, agafar un taxi per anar al Parc Nacional d’Aigüestortes i fer la ruta «Aigüestortes, de Dellui a l’Estany Llong». Una preciosa excursió d’uns 17 km amb un desnivell de quasi 600 m.

Podeu veure’n tots els detalls al post que vaig escriure amb la ruta sencera i recomanacions. A l’àlbum d’aquest post, però, hi trobareu les fotografies fetes amb rodet, com ha de ser.

La vall

A la nit vàrem dormir com a ossos hivernant. L’excursió va ser excelsa, però quan un no té el costum, el cos, amb aquella sensació tan agradable, està masegat i tovet.

Vàrem, doncs, plantejar-nos un dia de relax tot explorant els pobles de la vall. Boí de nou, Barruera i allà el seu passeig fluvial, que tenen molt ben preparat. Ponts penjants que travessen el riu Noguera de Tor, passarel·les perquè tothom en pugui gaudir, cartells explicant la flora i fauna… Molt bé, la veritat.

També vàrem aprofitar per comprar un xic de tall del bo. A Barruera tenen una vedella ecològica d’excel·lent qualitat. Un parell de bistecs —poca carn però bona, m’agrada a mi— que vàrem gaudir acompanyats d’una bona amanida i fruita.

Ah! També molt recomanable adquirir algun formatge al súper de Barruera. Jo vaig tenir la sort que la noia que els serveix sap explicar molt bé la procedència i les característiques de cadascun d’ells. Un luxe! No vaig poder evitar fer-me amb un parell, dels quals encara en recordo el gust intens i bo. El millor regal que es pot fer per a coneguts i familiars!

Ja era el nostre darrer dia als Pirineus i, que bé!, vàrem descobrir que al poble proper d’Erill la Vall hi havia festa. Era la festa de la «Nit de la Llum» i ho tenien molt ben muntat.

Vàrem passar per reservar per sopar-hi, però estava tot ja dat i beneït. També vàrem veure que, ja que el poble és petit, havien habilitat un pàrquing a l’entrada, però recomanaven arribar-hi en taxi —els mateixos que et porten al Parc—, ja que, a més, feien un preu molt simbòlic per apropar la gent fins a Boí.

De festa pirinenca

Així que cap al vespre vàrem sortir de «casa» amb entrepans preparats —no sabíem que a la festa en preparaven també—, rumb a Boí per deixar el cotxe.

Allà, però, l’opció d’arribar-hi a peu ens va fer més el pes. No era massa lluny i el camí era ben bonic. Gent, molta gent, a Erill la Vall, però amb un ambient popular i familiar.

La Nit de la Llum no és una festa tradicional i antiga, no pas. És una festa que es va començar a celebrar el 2013, però és molt vistosa. En arribar vàrem veure ja el poble ple d’espelmes per tot arreu —als balcons, a les voreres, arreu!— i, quan cau la nit, s’apaguen les llums del poble i la gent encén les espelmes, quedant tot il·luminat per la parafina. De ben segur que al senyor Kubrick li encantaria.

A més de les més de 10.000 espelmes que diuen que hi ha —no les vàrem comptar—, la festa compta amb música, i en destacaria els Ribatònics amb els seus acordions, una barra popular amb begudes i entrepans i una petita fira amb artesans de formatges, embotits, joguines tradicionals i fins i tot joieria. Tot molt bonic.

Quan ja vàrem tenir-ne prou, vàrem tornar. Cua per agafar els taxis, però encara teníem ganes de caminar i vàrem desfer el camí fins a Boí també a peu. Portàvem una petita llanterna que va ajudar-nos a no ensopegar, però no érem els únics que enfilàvem cap amunt per aquest sender.

Al pàrquing de Boí, de sobte, els níguls es varen obrir i la nit va regalar-nos unes vistes estupendes de la lluna ben plena. Un comiat de la jornada espectacular.

Tot s’acaba!

L’estada a Taüll va ser breu i, si no fos per un missatge de l’empresa de lloguer de cotxes, penso que hauríem fet salat, ja que pensava que tornàvem dissabte i no pas divendres.

Però bé, era un embolic allargar un dia més l’estada, així que vàrem posar rumb a Barcelona. La humitat i la calor de més de 30 graus ens esperaven a can Fanga, no sense fer una parada per veure un amic que ara es troba en un poblet a prop de Lleida.

Val la pena aprofitar el cotxe per saludar gent bonica que la vida et posa al davant.

Fotografies

Com sempre, fent clic a la fotografia que il·lustra aquest post, trobareu l’àlbum sencer amb tota l’estada pirinenca, aquest cop 100 % amb rodet; la majoria amb la Leica M6 i un 28 mm, però també alguna estenopeica feta amb la Zerocam (de fusta!).