2026-09-06 - El Paral·lel oblidat. Recordant Merche Mar (Festival MASiMAS 2026)
És un autèntic plaer poder seguir tan sovint la gran Barcelona Big Blues Band . Ells, que no són pocs, acostumen a comptar amb col·laboracions ben variades i, sempre, de primeríssim nivell.
Ahir vaig poder gaudir-ne novament a Paral·lel 62 , en el què va ser una gran festa de cloenda del festival MASiMAS , celebrada a la llegendària avinguda barcelonina del Paral·lel. Una nit que, a més, va voler retre un sentit homenatge a Merche Mar i recuperar, ni que fos per unes hores, part de l’esperit d’aquell Paral·lel que va ser sinònim de música, espectacle, cabaret i transgressió.
I com que les coses bones de la vida es gaudeixen més sense presses, anem a pams.
El <mentrestant>
Un dels grans avantatges de la meva feina és poder estar, discretament, entre bambolines i copsar tot allò que succeeix abans que s’encenguin els llums.
Quan, a més, fa molts anys que coneixes bona part de la gent que tens al davant i al darrere de l’escenari, no hi ha friccions ni tensions. Hi ha confiança. I això, amics, és probablement el que més valoro: aquests petits instants de complicitat, de poder veure de prop la intimitat de la preparació d’un espectacle.
Gràcies, com sempre, Ivan!
Abans de les llums, del vestuari i de l’espectacle hi ha moltes hores de feina. Aquest és el que jo anomeno el mentrestant del Festival MASiMAS 2026: El Paral·lel oblidat. Recordant Merche Mar: l’assaig general de la cloenda del festival, quan tot encara s’està acabant de posar a lloc i podem veure de ben a prop com es construeix un espectacle.
La Barcelona Big Blues Band, dirigida pel gran Ivan Kovacevic , assaja amb Agustí Burriel i els músics convidats Ster Wax , Spencer Evoy i Andreu Ros . Mentrestant, l’equip de Rhythm & Boobs prepara la part escènica amb les performers Vivi Velours , Adelaide Vasaturo , Ruby Monroe , Venedita Von Däsh , Dito Castro , Ella Muah i Lulú Txispún , amb Sven VonWhatever com a host i Diana Zafra i Míriam Corominas com a Stage Kittens.
És un moment més íntim i proper, sense el vestuari ni tota la parafernàlia del directe. Un moment per veure què passa quan un espectacle encara no és espectacle, sinó que simplement s’està fent.
El moment de la veritat
Sense gairebé adonar-me’n, el temps ha passat com un llampec i ja avisen que l’obertura de portes és imminent.
Fins ara he pogut disparar a tort i a dret, amb tota la llibertat del món, buscant moments, gestos i detalls. Ara toca canviar de registre, limitar una mica els moviments i deixar espai al nombrós públic que ja espera per gaudir del directe i de tota la seva força.
El Festival MASiMAS 2026: El Paral·lel oblidat. Recordant Merche Mar va posar punt final al festival convertint el Paral·lel 62 en un gran escenari de música, cabaret, burlesque i memòria.
Mentre el públic anava entrant, la música del DJ —del qual, ara mateix, no recordo el nom; disculpes per l’oblit— anava preparant l’ambient. I, puntualment, el mestre de cerimònies Sven VonWhatever va presentar la Barcelona Big Blues Band.
I la màgia va tornar al Paral·lel
A l’escenari, la banda va desplegar tota la seva potència, amb Agustí Burriel, Ster Wax, Spencer Evoy i Andreu Ros sumant-se a una formació que sembla tenir el do de convertir qualsevol escenari en una festa. I, al seu voltant, Rhythm & Boobs va anar construint l’altra meitat de l’espectacle: cabaret, burlesque, humor, sensualitat i una bona dosi de provocació.
El que durant l’assaig havia vist prendre forma entre bambolines ara ja era una realitat davant d’un públic entregat.
I és precisament aquest canvi el que més m’interessa com a fotògraf: passar d’aquell moment contingut i gairebé domèstic de la preparació a l’explosió del directe. Del silenci entre bastidors al soroll, la música, els llums i els cossos ocupant l’escenari.
En el fons, aquesta màgica nit era també una excusa per recordar Merche Mar i aquell Paral·lel barceloní on música, cabaret, llibertat i transgressió compartien escenari.
Una celebració contemporània d’aquell esperit que, potser, algun dia tornarà. Evidentment, adaptat als nous temps, però amb aquella mateixa capacitat de fer de Barcelona una ciutat més canalla, més divertida i menys domesticada que la que sovint ens està deixant la gentrificació, el turisme massificat i aquesta curiosa tendència a convertir qualsevol racó amb una mica d’història en un producte de consum.
I ara, les fotografies
Espero que us agradin les fotografies que podeu veure en forma de vídeo en aquesta petita publicació.
Poseu-vos bona música de fons —la de la Barcelona Big Blues Band li va com anell al dit— i gaudiu, o simplement reviveu, aquella nit que tan bé es va desenvolupar ahir al nostre estimat Paral·lel.
Perquè potser el Paral·lel no ha desaparegut del tot.
Potser només estava esperant que algú tornés a encendre els llums.