2026-09-05 - Novament a Perpinyà a la Visa pour l'Image

Fins sempre, Jean-François Leroy

La 38a edició d’enguany ha estat protagonitzada, sense cap mena de dubte, per la recentíssima mort de Jean-François Leroy, qui, amb el suport de Roger Thérond, director de Paris Match, i Michel Decron, director de Photo, va ser un dels fundadors d’aquest prestigiós festival que se celebra a Perpinyà, especialitzat en fotoperiodisme.

Així doncs, tot el nostre escalf i reconeixement a una tasca tan important dins del periodisme i l’art de la fotografia.

Calor

Si enguany alguna cosa cal destacar són els 38 graus que vàrem tenir aquest passat dissabte. A Perpinyà no estan tan acostumats a aquestes temperatures i, encara que cada any hi ha menys ventiladors i més aires condicionats, el moviment de canell sostenint un ventall era quasi un complement imprescindible.

Aventura i sostenibilitat

Aquesta vegada no he pogut entabanar cap propietari de cotxe, però jo, sempre que puc, pujo, sigui com sigui, ni que sigui un sol dia, a la cita del fotoperiodisme més important d’Europa.

Així que, mirant opcions, tenia:

a) Lloguer de cotxe —amb els extres de la benzina a preu d’or, el pàrquing i tot l’embolic de recollir-lo i deixar-lo al seu lloc.

b) Tren d’alta velocitat. Prou atractiu, però a uns preus que quasi surt millor anar-hi amb taxi.

c) El bus, transport per excel·lència de les classes populars, com la meva.

Així que vaig decidir provar d’anar-hi a l’aventura en el transport més barat i vaig triar BlaBlaCar com a empresa que ens portaria, deixant la tornada «oberta», ja que, depenent de la calor, la idea era tornar més o menys aviat.

L’anada va anar prou bé. Sortíem a les 7.45 h de l’Estació del Nord i teníem previst arribar sobre les 10 h del matí a l’estació d’autobusos, que està a uns quinze minuts a peu del famós Castellet, on, com no podia ser d’altra manera, vàrem poder prendre una bona dosi de cafè per poder obrir els ulls i així gaudir de les exposicions.

De moment, molt bé: quasi fred a l’autobús, amb un aire condicionat generós, cap incidència de trànsit i una bona capcinada de quasi dues hores que el cos demanava a crits.

La marató d’esposicions.

Finalment, l’Elia, la meva compi, va apuntar-se a l’aventura i això va fer que tot fos més amè, entretingut i també ben organitzat.

Amb el programa a la mà vàrem iniciar la ruta d’exposicions, que era el que havíem vingut a fer: gaudir del bo i millor del fotoperiodisme mundial en una sola jornada.

La primera parada va ser a La Maison de la Catalanité, on vàrem iniciar la ruta de les exposicions de l’edició d’enguany. Moltes són, i al web del festival, visapourlimage.com —que ja fa temps que prescindeix del català—, les trobareu totes i ben explicades.

Per salut era obligatori fer algunes parades per hidratar-se, i així vàrem fer-ho fins a l’hora de dinar.

Ja havíem degustat, més o menys, la meitat de l’oferta expositiva, així que vàrem decidir dinar al parc que hi ha al costat del Palau de Congressos. Els horaris dels establiments francesos no són massa primerencs per als nostres costums.

La parada va ser curta: la calor era massa intensa i vàrem acabar refugiats de nou en un bar per aprofitar i administrar-nos una nova dosi de cafeïna.

Ja recuperats de la calor gràcies a l’aire condicionat, vàrem quasi rematar la resta d’exposicions i aprofitar per comprar —online, com pertoca— un bitllet per a l’autobús de la tornada.

Les 20.20 h semblava que ja ho tindríem tot llest i, amb temps d’acabar la ruta, enfilaríem de nou cap a l’estació d’autobusos. Ben cert també és que no hi havia cap autobús més aviat per agafar, almenys d’aquesta companyia.

A les 20 h ja estàvem a l’estació, però el nostre autobús no venia.

Vaig revisar el correu electrònic i allà vaig observar un botó on deia «siga a su autobús». Allà vaig descobrir que aquest estava de camí, però amb un retard d’una hora aproximadament.

Tocava tenir paciència. El trànsit no es pot controlar i el bus venia de lluny, del nord de França.

Finalment va arribar i vàrem poder pujar-hi. Explicacions, zero. I vàrem iniciar la ruta de tornada a la nostra càlida i humida Barcelona.

Passat Girona, segons vaig veure al Google Maps, ben a prop de l’aeroport d’aquesta ciutat, vàrem fer una parada a una mena de gasolinera. De nou, sense cap mena d’explicació, vàrem estar parats uns deu o quinze minuts i, amb el mateix misteri amb què vàrem aturar-nos, vàrem seguir fins, ara sí, arribar a l’Estació del Nord ja quasi a mitjanit.

Quasi una horeta més i el metro ens deixava al barri, cansats i recalentats d’un dia intens, llarg i molt calorós.

Tot i això, ho vàrem passar pipa i ja vàrem apalabrar repetir-ho l’any que ve.

Això sí: cal investigar opcions en tren més econòmiques o esbrinar totes les opcions d’autobús disponibles.

Podeu veure una mena de petit reportatge fotogràfic de l’aventura fent clic, com sempre, a la fotografia principal d’aquest post.