2026-08-22 - TE-V-1009
TE-V-1009, Terol · 22 d’agost de 2026
Feu clic a la fotografia per veure l’àlbum complet.
Una de les coses en què més m’ha ajudat la meva obsessió per fer fotografies és a ser més pacient o, directament, a tenir paciència. Cosa que no sempre porto massa bé.
Gràcies a les rutines, ni que siguin molt espaiades en el temps, un pot veure com canvia el paisatge i copsar com les estacions, les inclemències del temps, la petja humana i el mateix pas del temps el van transformant.
Fa uns trenta anys que, almenys un cop l’any, passo per aquesta inhòspita carretera de la província de Terol, la poc coneguda TE-V-1009, en el recorregut que comunica la zona d’Alfambra amb Santa Eulàlia.
És un camí que vaig descobrir per fer drecera quan anava cap a Griegos, el poble de la meva parella. A l’inici, allà no hi havia cobertura ni apareixia al GPS. Actualment ja hi surt, fins i tot a Google. Les coses han canviat.
Si investigueu una mica, descobrireu que aquesta ruta és molt més antiga del que, a primer cop d’ull, un podria imaginar. Sembla que ja era una via natural de comunicació utilitzada pels celtíbers per dirigir-se cap a la vall de l’actual Terol.
Un indret ben peculiar
Alguna vegada, quan explico que m’encanta aquesta petita carretera d’uns disset quilòmetres, la gent originària d’allà al·lucina. Ells, més pràctics i sense valorar massa el que tenen —això passa sovint arreu—, pensen que és una manera ben tonta de perdre el temps.
Jo, cada vegada que l’he transitat, m’hi he trobat un paisatge ben diferent i ben exòtic per a mi.
L’altitud, encara que no ho sembli, ronda els 1.200 metres. Això fa que el clima sigui dur i canviant: neu, vents forts, temperatures altes a l’estiu…
Camps de cereals gegants que els aborígens esgarrapen amb enormes tractors fan que els petits turons que un pot veure en totes direccions vagin canviant. Diferents tons d’ocre i marró; a voltes, sembrats de gira-sols; en altres ocasions, de blat.
La sensació és d’una immensitat que fa que un, enfilat en un cotxe, sigui totalment insignificant.
La sinuositat de la carretera, rodejant els petits turons; algun barranc abrupte; i, aquest darrer cop, unes basses que he descobert plenes de vida. Ruïnes del que semblen refugis per als ramats. Petites finques que, a la llunyania, semblen habitades.
A vegades penso que podria intentar anar-hi almenys un cop a cada estació per tenir ben documentada aquesta mutació que, encara que lenta, és contundent i fa que un espai aparentment pobre i avorrit tingui, per a mi, un interès enorme.
Penso que amb neu ha de ser preciós, però també perillós. Ventisques que en diuen allà —torb—, temperatures molt baixes, solitud quasi absoluta…
Fa venir ganes de passar-hi una setmana amb un tot terreny ben equipat, queviures i un bon llibre, esperant l’instant decisiu a cada racó d’aquesta carretera que, per moments, recorda els paisatges del centre dels Estats Units.
Bé, com de costum, un petit àlbum és accessible si feu clic a la fotografia principal.
Analògic, blanc i negre i amb un 28 mm calat a la Leica M6, i també unes poquetes fotografies fetes amb l’angular generós de la LC-A 120, en la seva versió per a pel·lícula de 120.