Fa poc vaig tenir el plaer de compartir unes hores amb l’amiga Anike. Teníem pendent una antiga promesa: fer una paelleta mentre jo li ensenyava una mica els secrets del ritual. Va quedar ben bona, tot i que segur que qualsevol purista valencià la criticaria —per això són puristes—. Però, bé, nosaltres ho vam passar molt bé i, com no podia ser d’una altra manera, gairebé tot va acabar girant al voltant de la nostra passió comuna: la fotografia.

Una de les activitats que va sorgir de manera totalment espontània va ser fer una mica de proves a una Nikon FM que l’Anike havia adquirit feia poc. Així que em va demanar que li fes algunes fotografies i jo, que no perdo gairebé mai l’oportunitat de fer coses diferents, vaig proposar-li de pujar a una mena d’estri que m’havia cridat l’atenció de casa seva i que serveix per enfilar-se i fer exercicis.

Ella, sorprenentment, va accedir-hi. Gràcies, Anike.

Són només experiments: disparant a 1/30 i forçant un Foma 200 a 800, si no recordo malament. Però mira, el resultat m’agrada. Té punch. I jo vaig haver de jugar-me una mica la vida, estirat a terra just a sota d’on tot passava per sobre meu.

Per sort, ella és forta i prudent. Em va perdonar la vida, ves a saber si per pietat o perquè li vaig prometre que li revelaria el rodet.

Sigui com sigui, aquí teniu una petita seqüència d’aquests moments de risc extrem.

I, sobretot, una Nikon FM, una mica de pel·lícula i dues persones fent el que més els agrada: jugar amb la fotografia.