Ahir vaig poder gaudir d’una estona de relax, de bona conversa i de bon menjar amb bones amistats.

Com que el repte de #112Revelats ja comença a posar-se seriós, vaig aprofitar —per sort, de vegades penso un xic— per posar a la bossa la més nova de les meves càmeres estenopeiques: la petita i preciosa ZeroCam2000. Per si sorgia l’ocasió durant el dinar.

Sortosament, ja em coneixen i no els sorprèn que aprofiti qualsevol moment per desenfundar la càmera i entabanar amics i amigues perquè quedin immortalitzats. Aquesta càmera, petita, discreta, de fusta, coquetona i tan surrealista per a qui no sap com funciona, facilita molt que la gent s’hi acosti i es deixi «estimar» per ella.

Vaig carregar un rodet de 400 ISO perquè érem a l’interior d’un pis, però, fins i tot forçant la pel·lícula a 800, els temps d’exposició eren massa llargs perquè les retratades no perdessin la paciència. La primera víctima va ser l’amiga Anike, que sempre es deixa entabanar —gràcies, generosa!—. Però, en veure que gairebé tres minuts d’exposició eren una tortura, vam canviar de pla i vam situar l’escena en un balcó interior, on la llum era molt més potent i podíem fer més via.

Encuriosida, i tot i no conèixer ni la tècnica ni cap càmera estenopeica, Carolina, una amiga de l’Anike que també dinava amb nosaltres va acceptar ser retratada per la petita andròmina.

M’agraden molt els resultats, però cal acostar-s’hi més, tancar el pla… Aquesta càmera encara l’estic tantejant i costa una mica acostumar-se a la seva focal. Incorpora un visor, però ja ni sé on para el pobre. Però bé, per això són les proves, per veure què tal por funcionar la idea.

Res més, us deixo l’enllaç per si us animeu a participar en el projecte, i un parell de fotografies d’aquesta petita sessió estenopeica —o pinhole, per als moderns—. I aprofito per donar les gràcies a aquestes boniques noies de llunyà Brasil.