Ahir va ser un dia gran.

Gràcies a la complicitat de l’Ivan Kovačević vaig tenir el privilegi d’acompanyar durant tota una jornada els Barcelona Gipsy balKan Orchestra (BGKO). Com indica el seu nom, són una formació dedicada a portar als escenaris les músiques populars dels Balcans i de l’Europa de l’Est. Una música festiva, intensa i carregada d’energia que, prescindint de les influències del rock-and-roll occidental, aconsegueix una cosa ben difícil: que pràcticament ningú —fins i tot jo— pugui quedar-se quiet mentre sona.

Però de la seva música ja n’han parlat molts altres, i molt millor del que ho podria fer jo. La meva feina és una altra: fer fotografies.

I el que més m’agrada és allò que sempre anomeno «el mentrestant». Tot el que passa abans que s’aixequi el teló: els assajos, els viatges, les converses, els silencis, les complicitats, les estones mortes… És aquí on els músics es mostren tal com són, sense filtres, abans de convertir-se en els personatges que tots contemplem damunt l’escenari.

Potser és perquè els veig en un estat molt més relaxat, compartint bromes, comentaris i mirades de complicitat. O potser perquè aquestes hores permeten entendre que darrere d’un concert de dues hores hi ha molts dies de feina invisible. Molta pedra picada perquè, quan arriba el moment, tot sembli espontani i fàcil, encara que sigui fruit d’una preparació minuciosa i d’un talent extraordinari.

Els assajos

Dissabte, a les onze del matí, ens vam trobar a l’estudi Here Comes The Sound, on la banda havia de donar els últims retocs al repertori. O, si he de ser sincer, aprofitar qualsevol excusa per gaudir fent música plegats.

Després d’una imprescindible dosi inicial de cafeïna, els músics es van col·locar en rotllana i van començar a repassar alguns dels temes del concert.

A més dels membres habituals de la formació, vaig tenir el plaer de conèixer alguns dels convidats d’aquesta vetllada tan especial: Ľubomír Gašpar, mestre del cimbalom, un instrument fascinant propi de l’Europa central i oriental; Sasha Agranov, al violoncel, i el llegendari violinista hongarès Roby Lakatos.

Poder escoltar-los a pocs metres de distància és un privilegi difícil d’explicar. Ja intuïa que el vespre seria memorable.

Hora de repostar

Cap al migdia vam fer una pausa per recuperar forces. Quasi tota la colla vam compartir taula en un restaurant proper a l’estudi. Una estona de conversa tranquil·la abans de reprendre la jornada balcànica, intensa i entusiasta.

Després de dinar vam tornar a l’estudi per descansar una mica, recollir tots els instruments i preparar el trasllat cap al Palau de la Música Catalana. Hi havia treballat moltes vegades com a fotògraf, però poques ocasions permeten descobrir-lo des de dins, amb la calma que precedeix un gran concert.

Muntatge i proves de so

A les quatre de la tarda vam passar els controls d’accés i, després de deixar el material als camerinos, va començar el muntatge.

Instruments, microfonia, il·luminació, proves de so, posicionament dels músics… Una feinada enorme que el públic gairebé mai no arriba a veure però que resulta imprescindible perquè, unes hores més tard, tot funcioni amb absoluta naturalitat.

També va ser un moment molt especial per a mi. Vaig poder conèixer personalment la Magali Sare, una música que ja havia descobert al Jazz I Am i que, amb la seva manera tan personal de combinar el folklore amb una veu absolutament contemporània, em continua fascinant. Ahir també ho va tornar a demostrar. Ella i la magnífica Margherita Abita van ser les grans protagonistes vocals de la vetllada.

Cada vegada em retrobo amb més cares conegudes entre els equips tècnics de les sales on treballo. Aquesta vegada hi havia en Genís, al control de so, una presència que transmetia aquella tranquil·litat que només donen els professionals amb molta experiència.

La producció anava a càrrec de l’equip de Mas i Mas Festival, coordinat amb en Marc, que s’encarrega de mil i una tasques dins dels BGKO.

Aquests moments són especialment intensos. El temps sembla accelerar-se, els nervis comencen a aflorar i jo aprofito que encara no hi ha públic per moure’m lliurement per l’escenari i disparar la càmera des de tots els angles possibles.

Quan s’obren les portes

Poc abans de les set de la tarda tothom que no havia de ser sobre l’escenari va desaparèixer.

S’obrien les portes del Palau i el públic començava a ocupar, tranquil·lament, els seus seients.

Mentrestant, els músics es retiraven als camerinos. Era el moment de relaxar-se uns minuts, canviar-se de roba, vestir-se per a l’ocasió i preparar-se mentalment per sortir a escena.

El concert

Finalment arriba el tercer acte.

Tot el que ha passat durant el dia convergeix en aquell instant. És el moment en què cada petit detall pren sentit i en què tota la feina invisible es transforma en música.

Segurament algun dia podrem veure els enregistraments de vídeo que es van fer aquella nit —n’hi havia unes quantes càmeres treballant—, però jo formava part de l’equip de fotografia fixa.

Vaig tenir força llibertat de moviments durant tot el concert, una cosa que sempre és d’agrair i que facilita enormement la feina.

L’espectacle va ser memorable.

No és gens habitual reunir tant talent damunt d’un mateix escenari i, malgrat que el concert es va acostar a les dues hores de durada, el repertori se’m va fer sorprenentment curt.

Confesso que hi havia alguna cosa que m’impedia quedar-me quiet. Anava d’una punta a l’altra de l’escenari buscant nous punts de vista, intentant retratar cadascun dels músics des del millor angle possible.

El concert va començar amb la formació més reduïda i, peça rere peça, es van anar incorporant la resta dels músics i els convidats especials, fins a convertir l’escenari en una autèntica celebració.

Quan va arribar l’hora dels bisos, el públic es va posar dempeus. El Palau, ple de gom a gom, va esclatar en una llarga ovació.

Era impossible no emocionar-se.

La tempesta com a cloenda

Després del concert encara quedava un últim capítol.

Al vestíbul del Palau els músics saludaven el públic, signaven discs, venien marxandatge i agraïen personalment l’escalf rebut durant tota la nit.

I, com si Barcelona també hagués volgut participar en la festa, una forta tempesta ens va obligar a esperar una estona abans de marxar.

Va ser un final perfecte per a una jornada intensa, plena de música, de fotografies i, sobretot, d’aquells petits moments que gairebé ningú veu però que són, precisament, els que més m’agrada explicar amb la càmera.