Fa un bon grapat d’anys que imparteixo classes de fotografia a Cameras & Films —l’antiga Lomography Embassy Barcelona—, al cor del barri del Born.

Allà hi viu una de les joies de la botiga: una preciosa càmera que tots anomenem, amb molt de carinyo, Woody Cam, perquè està construïda íntegrament en fusta. Es calcula que va ser fabricada cap al 1890 i continua sent una autèntica meravella. Tot i que l’objectiu és força més modern que la càmera, conserva tot l’encant dels seus orígens. És, pràcticament, càmera i trípode en una sola peça i permet treballar en gran format, amb plaques o paper fotogràfic de fins a uns 30 × 30 cm.

Per carregar-hi el material fotosensible disposàvem d’un únic xassís artesanal, construït amb una feina de marqueteria exquisida. Una autèntica obra d’art. Però, precisament per això, sempre he tingut por de fer-lo servir: si es trenqués, probablement ja no tornaríem a poder utilitzar aquesta meravellosa andròmina a la qual, ho reconec, li tinc una estima especial.

Per aquelles casualitats que té la vida, un dels alumnes —i ja amic de la casa—, Valery Kovakev, és un autèntic manetes. Fa dies que dedica hores i hores a dissenyar i fabricar un xassís nou, més robust i pràctic, però sense perdre l’essència de l’original.

Ja havíem fet alguna prova amb un primer prototip, però dissabte passat vam poder posar-lo realment a prova. Ens vam trobar a la botiga amb dos models diferents de xassís i vam començar una llarga sessió de proves amb la magnífica Woody Cam.

Les limitacions eren importants: treballàvem amb paper fotogràfic de 8 × 10 polzades i una sensibilitat que faria riure qualsevol càmera digital moderna: aproximadament ISO 3, és a dir, la sensibilitat d’un moble d’IKEA.

Així que vam decidir improvisar. Vam sortir al carrer i vam començar a retratar, sobre la marxa, les persones que s’animaven a posar davant d’una càmera de més de cent trenta anys.

Encara sense haver preparat el laboratori per revelar, ja vam fer el primer retrat. Gràcies, Alexia, per ser la primera valenta! A partir d’aquí, l’efecte crida va fer la resta i cada vegada hi havia més curiosos preguntant què dimonis estàvem fent.

L’equip de la botiga —gràcies, Gregory i Aida— es va encarregar que no ens deshidratéssim sota la xafogor barcelonina. Entre aigua amb gas, molta suor i moltes rialles vam compartir una tarda de retrats i bona companyia.

La feinada d’en Valery es nota des del primer moment. El nou xassís va aguantar perfectament tota la sessió. Encara queden petits detalls per acabar de polir, que precisament aquestes proves ens han permès detectar, i sempre hi ha qui comenta que alguna fotografia no està enfocada al cent per cent.

És clar… Enfocar un 8 × 10 a f/4,8, sense poder utilitzar la clàssica tela negra per aïllar la llum, al mig del carrer i fent retrats pràcticament “sobre la marxa”, no és exactament el mateix que disparar amb una càmera sense mirall i enfocament automàtic.

Però, al capdavall, aquest és precisament l’encant de tot plegat.

Jo m’ho passo pipa amb aquestes petites bogeries fotogràfiques. I, en aquesta ocasió, la implicació d’en Valery va ser imprescindible. Sense la seva paciència, la seva habilitat i les seves ganes d’experimentar, aquesta vella dama de fusta probablement continuaria esperant que algú s’atrevís a tornar-la a fer treballar.

I és que hi ha càmeres que no només serveixen per fer fotografies: també serveixen per explicar històries.activament amb tot —per sort!—.