Un any més, a la Prosperitat, qui no pot baixar a sucar-se els peus a la Barceloneta pot gaudir del plaer de tenir els entredits plens de sorra sense sortir del barri.

Sota una calor de justícia —tot i que, en aquest país, la justícia ni per això sembla funcionar— una important munió de persones de totes les edats s’ha reunit al voltant de la plaça Ángel Pestaña per gaudir de l’esport… i d’altres plaers força més terrenals.

L’esport com a excusa

Perquè, en realitat, aquí hi ha molt més que vòlei.

Hi ha la colla —o la penya, com en diem a la Prospe—, l’amistat, compartir una cervesa, un refresc o un got de qualsevol cosa fresca. Hi ha l’excusa perfecta per ensenyar la pell al sol, suar sense complexos, acumular una bona dosi de vitamina D i respirar aquesta peculiar barreja d’olors que només existeix en dies com avui: protector solar, cervesa, sorra i el fum de les barbacoes que ja comencen a reclamar protagonisme.

Tot plegat fa que molta gent sigui feliç, fins i tot amb més de trenta graus.

Ja de bon matí —gràcies, DJ!— els qui hem dormit poc per culpa de la calor hem gaudit d’un despertar una mica… contundent. Els altaveus anunciaven els primers partits a tot drap. Ja sé que ho fan perquè la competició no s’allargui fins a hores intempestives i no pas per fastiguejar-me a mi i a la resta del veïnat, però en aquell moment costa ser especialment cordial.

Des de dijous molta gent ja havia reservat el seu racó per plantar una carpa improvisada i assegurar-se unes quantes hores d’ombra, menjar i beguda durant tota la jornada.

Perquè aquí s’hi ve a fer feina.

Les cinc pistes funcionen sense parar i els equips van passant ronda rere ronda. Al principi tot s’hi val i és una delícia veure jugar tothom, cadascú amb el seu estil i el seu nivell. Però, a mesura que avancen les hores, la cosa es va professionalitzant i els millors acaben destacant fins arribar a les fases finals.

Jo, que no sóc precisament amic de la pols ni dels excessos de l’astre rei, m’he refugiat a casa durant bona part del matí. Cap al migdia, però, he baixat a fer un got ben fresc i a respirar l’ambient d’aquesta plaça que tinc —per sort i, segons com, també per desgràcia— a pocs metres de casa.

Calor. Més calor. Una música que, entenent perfectament que és popular, no contribueix gaire a millorar el meu humor. Però també rialles, bon ambient, les primeres olors de menjar que fan venir gana encara que no en tinguis, i un munt de veïnes, veïns, amigues i coneguts saludant-se com si el barri fos, una vegada més, un poble.

Una de les missions del dia era endur-me algun record gràfic.

Per això he baixat només amb el telèfon i una càmera de joguina, una Superheadz Digital Harinezumi. Les càmeres bones prefereixo deixar-les ben lluny de la sorra. Són delicades. Bastant més del que de vegades també ho és un mateix.

Mentre esperem les finals d’aquesta matinada, us deixo unes poques fotografies d’una jornada tan bonica, estiuenca i calorosa com només la Prospe sap celebrar.

Bon Prospe Beach!