Dissabte. Segona jornada del 24è Festival de Blues de Barcelona. Una d’aquelles nits tòrrides en què la calor, la suor i el blues es barregen fins al punt que, si tanques els ulls, gairebé et sembla ser a la vora d’un pantà de Louisiana.

Després de les salutacions de rigor per part de l’equip de Capibola Blues, va començar una nova marató de bona música.

Els encarregats d’obrir la vetllada van ser Quique Gómez & His Vipers, arribats del llunyà Madrid mesetari carregats de rhythm & blues, elegància i moltes ganes de fer-nos passar una bona estona. Bona posada en escena, una banda magnífica i una actitud blusera al cent per cent. De fet, no era pas la primera vegada que els vèiem al Festival de Blues de Barcelona. En Quique ja havia trepitjat aquest escenari acompanyant altres artistes en edicions anteriors, i es nota que se sent com a casa.

La segona proposta de la nit tenia un nom imprescindible dins la història del festival: Lluís Coloma. Pianista extraordinari i, durant molts anys, director artístic del Festival de Blues de Barcelona, aquesta vegada venia acompanyat de la seva Musical Troupe 5: el genial Manolo Germán al contrabaix, l’impecable Arnau Julià a la bateria, Artem Zhuliev al saxo i altres artefactes de vent, i el sorprenent guitarrista Kid Carlos.

Lluny de limitar-se al boogie-woogie que l’ha fet tan popular, Coloma continua explorant nous camins, incorporant-hi swing, rhythm & blues, jazz i altres influències sense perdre mai la seva identitat. Tot plegat interpretat amb una naturalitat i una qualitat musical impressionants. El públic, com acostuma a passar cada vegada que puja a l’escenari, se’l va posar a la butxaca en pocs minuts. Probablement va ser també el moment en què el pati de la Seu del Districte presentava la màxima afluència de públic. Un valor segur, sempre.

I per acomiadar els concerts d’aquesta vint-i-quatrena edició del festival vam tenir l’oportunitat de veure per primera vegada en directe Kirk Fletcher. Feia temps que en seguia la trajectòria i que n’havia sentit meravelles, però encara no havia coincidit mai amb cap dels seus concerts.

El seu currículum impressiona: ha format part de bandes com The Fabulous Thunderbirds o The Mannish Boys, i ha compartit escenari amb músics de la talla de Charlie Musselwhite, Kim Wilson o Robben Ford, entre molts altres. Però més enllà del currículum, el que realment sorprèn és la seva manera de tocar.

Fletcher no necessita demostrar res. Fraseja amb una elegància extraordinària, escull cada nota amb una precisió gairebé quirúrgica i fa que la guitarra canti sense recórrer a l’exhibicionisme. És d’aquells músics que et recorden que, al blues, sovint tenen més força les notes que no es toquen que no pas les que s’encadenen a tota velocitat.

Va ser un magnífic final per a dues jornades de festival que tornen a confirmar el bon estat de salut del blues a Barcelona. Gràcies, una vegada més, a tota la gent de Capibola Blues per continuar fent possible aquest petit miracle anual que converteix Nou Barris en la capital del blues, encara que només sigui durant un cap de setmana.