Un any més hem tingut la sort de poder assistir al Festival de Blues de Barcelona, al districte de Nou Barris. I un any més, la gent de Capibola Blues ho ha tornat a fer.

Sí, amics. En una Barcelona on gairebé tot sembla pensat per convertir-se en un reclam turístic, amb entrades cada vegada més cares i una oferta cultural sovint orientada a qui té la butxaca més fonda, continua existint aquest petit miracle: un festival que porta blues de primer nivell, amb músics d’aquí i d’arreu, a un barri popular i, a més, completament gratuït.

No és poca cosa. És una aposta per la cultura com a servei públic, per acostar la música en directe a tothom i per demostrar que encara hi ha projectes que posen les persones per davant del negoci.

Enguany, això sí, abans dels concerts ens va tocar assistir a una curiosa performance ciclista vinculada a la sortida del Tour de França des de Barcelona. Personalment, continuo sense acabar d’entendre què hi pintava en un festival de blues. No tinc absolutament res en contra del ciclisme —al contrari, també en sóc aficionat—, però de vegades sembla que qualsevol esdeveniment cultural ha de servir d’aparador per a campanyes institucionals que poc tenen a veure amb l’esperit original de l’acte i serveixen més per blanquejar propostes surrealistes del senyor alcalde i els seus que altre cosa.

En qualsevol cas, això va ser només una anècdota. El que realment ens havia portat fins allà era el blues. I, un cop més, el festival va demostrar per què, després de vint-i-quatre edicions, continua sent una cita imprescindible per als amants de la música en directe.

Divendres, primer round

La primera nit ens va oferir tres propostes ben diferenciades, cadascuna amb personalitat pròpia.

Els encarregats d’obrir el festival van ser Balta Bordoy & SirJo Cocchi – The Blues Way. En Balta, probablement el millor guitarrista mallorquí de blues, ja és un vell conegut del festival. L’hem pogut veure en nombroses edicions, tant acompanyant grans bluesmen internacionals com liderant projectes propis. Aquesta vegada venia al capdavant de The Blues Way, una proposta sòlida i elegant, perfectament complementada per un immens SirJo Cocchi, que amb la veu i els teclats va captivar el públic des del primer tema.

A la base rítmica hi trobàvem dos “infiltrats” de Smoking Stones: l’amic Santi Ursul —que guapo ets, bandarra!— i Miki Izquierdo, que van aportar una solidesa impecable perquè la banda sonés com un autèntic rellotge suís.

Com a segon plat, i gairebé convertint-se en el plat fort de la vetllada, va arribar una proposta menys estrictament blues però absolutament explosiva. Ster Wax, també una habitual del Festival de Blues de Barcelona, tornava aquesta vegada posant la seva veu al servei de The Soulful Trio, liderats pel bateria Homero. I per si això fos poc, la formació incorporava el saxofonista Fede Álvarez, acabant de donar una dimensió encara més festiva al concert.

Energia, presència escènica, actitud i una enorme qualitat musical. Tot plegat va acabar fent ballar fins i tot els fotògrafs, que ja és dir. Personalment, em va encantar el solo de pandereta de l’Omero, amb aquell aire tan característic de Nova Orleans que va arrencar més d’un somriure entre el públic.

Per tancar la primera nit vam tornar al blues més clàssic amb Ubangi Stomp, una formació alacantina que defensa sense complexos un repertori cent per cent bluser. A més, es van permetre el luxe d’interpretar algun tema en català, cosa que, per a mi, suma automàticament un parell de punts més en qualsevol valoració.

El concert va anar creixent tema rere tema, demostrant ofici, cohesió i una gran capacitat de connectar amb el públic. I això té encara més mèrit si tenim en compte que els tocava sortir després de la piconadora que són la Ster i els seus xiquets. Lluny d’arronsar-se, van mantenir la plaça ben viva fins al final de la nit, deixant molt bon gust de boca i confirmant que el festival havia començat amb el peu dret.