De casualitat, aquest passat cap de setmana vaig veure a Instagram que anunciaven una conferència titulada “Perdre’s hauria de ser obligatori”, a càrrec del reconegut fotoperiodista colomenc Samuel Aranda. La trobada estava organitzada per Más Retina dins el marc de les Jornades per la Pau i la Cooperació 2025.

El primer que em va sorprendre va ser descobrir que l’Aranda era tan a prop, però de seguida vaig recordar que ell és fill de Santako i que sempre n’ha fet bandera. Després vaig pensar que seria una molt bona idea assistir-hi, ja que en guardava un bon record de la darrera vegada que el vaig poder escoltar en format conferència.

D’en Samuel en sabia poc, però el 2012 vaig tenir l’honor de ser un dels 200 participants en el projecte Objectiu BCN, que ell comissariava, i ens va oferir més d’una xerrada a La Grapadora.

Sentir-lo novament em va fer recordar l’interès que em desperten les seves pausades converses sobre el Pròxim Orient i l’Àfrica. Sap explicar, sense caure en sensacionalismes barats, la part més humana i bella de les seves gents, cultures i realitats. Sense oblidar la cara més crua i vergonyosa d’Occident, aconsegueix que el públic desitgi, com ell ha fet sempre, perdre’s per nous mons, noves cultures, noves maneres de viure la realitat i aprendre a escoltar altres visions de la vida.

També em va agradar comprovar que, ara que ja no té un lligam tan estret amb els grans mitjans, sembla que pot parlar amb més llibertat —sense aquella autocensura de la qual es va queixar i que, segons ell, és massa present avui dia a Occident.

Calen més mirades com la d’en Samuel. Ell, veí de Santa Coloma, ha aconseguit mostrar la seva visió del món a través dels grans mitjans on ha treballat, gairebé sense buscar-ho ni tenir-ho planificat.

No deixeu de descobrir la seva feina, tant la pretèrita com l’actual. Mai deixa indiferent i sempre s’aprèn molt de les cultures que ens semblen llunyanes i que massa sovint són presentades de manera estereotipada pel periodisme més acomodat i mesquí.