O fent el ‘guiri’ a la meva ciutat, Barcelona

Aquest estiu, Barcelona pateix una calor insuportable —gràcies governants inútils i negacionistes en general—. Després d’una primera onada bèstia, ara encetem la segona. Amb aquest clima, caminar pel carrer sembla un esport de risc; la temptació d’anar al súper o a centres comercials per gaudir de l’aire condicionat és ben real… Però avui et vull proposar una alternativa molt més enriquidora: aprofita la canícula per fer el guiri de veritat a casa teva!

Som a la ciutat amb alguns dels millors refugis climàtics del sud d’Europa: museus, sales d’exposicions, galeries. No només trobaràs aire fresc (climatització, banys decents i cafeteries!), sinó exposicions i activitats de primera. I la majoria de centres culturals programen propostes especials a l’estiu.

Com molts sabeu, per plaer i feina acostumo a visitar regularment exposicions, sobretot de fotografia. Aquesta setmana passada vaig gaudir d’“En l’aire commogut” al CCCB; tres hores de pau, art i, fins i tot, una mica de fred. Recomanació personal dels amics Marcelo i Glòria, moltes gràcies!

La poesia tot just ha començat – 50 anys de la Miró – Retrobament amb el Centre d’Estudis d’Art Contemporani

Ara feia molts d’anys que no hi entrava, la veritat. La darrera vegada va ser per un projecte amb la fundació i més gent involucrada en el surrealisme i la cultura de l’entorn del Poble-sec – Montjuïc, on aleshores hi tenia l’estudi. Desafortunadament, una auditoria a la fundació va anul·lar el projecte però ja vaig quedar-me amb les ganes de visitar, amb la calma que es mereix, aquest Centre d’Estudis d’Art Contemporani que tenim a la ciutat.

No puc assegurar de no haver visitat l’exposició permanent sobre el gran referent Joan Miró de petit —la meva família solia portar-me a moltes exposicions per no deixar-me sol— però, si hi havia estat, no ho recordava com ho he viscut avui. Feia molt de temps, però molt, que una obra pictòrica —o antipictòrica, com en molts moments vol mostrar-nos en Joan— aconseguia commoure’m d’aquesta manera. Tal vegada la bona climatització, la poca gent de primera hora del matí o les ganes de gaudir d’aquest temple de la cultura… però, sigui com sigui, ha estat un matí ben joiós on he entès un xic més la grandesa i importància d’aquest geni del segle XX que, a vegades, és mantingut per part de personatges que senzillament no han tingut l’oportunitat de deixar-se colpir per la seva simplicitat tan enorme i el brogit dels seus colors vius i saturats.

Reivindiquem-lo, estimem-lo i gaudim-lo!

Així que, si aquest estiu esteu fins la tita de la calor, no us perdeu l’oportunitat d’apropar-vos a veure aquest gran de la nostra cultura, cultura de quilòmetre zero.

Baixant per la Font del Gat…

Com a la cançó, en acabar la visita cultural a la Fundació Joan Miró hem decidit baixar a peu, amb calma, buscant un racó on continuar el nostre dia “guiri” i fer un most per dinar. La primera opció, el Mescladís del Mercat de les Flors, ha resultat estar tancada —una llàstima. Però, ja que teníem ganes d’estirar les cames, he decidit portar l’Elia, que avui m’ha acompanyat, a l’Ikki: una excel·lent tasca japonesa que feia molt, massa temps, que no trepitjava.

Tapís de la Funciació, només per aquest espectacular tapís paga la pena la visita.