Sospito que l’edició d’enguany del Vijazz té com a eix central el baix (i el seu germà contrabaix), ja que la gran estrella d’aquesta divuitena edició és, sens dubte, el gran Avishai Cohen amb el seu trio. Intueixo també que s’ha aprofitat aquesta ocasió i, per oferir una varietat d’estils al voltant d’aquest instrument, la direcció artística ha aconseguit un cartell d’allò més interessant.

Diumenge no tindrem cap d’aquests instruments com a protagonista, però sí el tan admirat per mi Makaya McCraven, que compta amb l’excel·lent baixista Junius Paul. A més, sent Makaya un baterista, el ritme i els jocs rítmics seran, en aquest cas, una gran qüestió a tenir en compte. De moment, tot va sobre rodes i sospito que el públic està gaudint tant o més que jo mateix.

Seguim amb el Vijazz en el seu primer dia, divendres.

Poc abans d’acabar el grandiós concert de Marta Duran Quartet, vaig haver d’espavilar per poder arribar a temps i, el més important, aconseguir un bon lloc a primera fila a la plaça Sant Jaume (la del monument als castellers, com m’agrada anomenar-la), on hi ha l’escenari principal del festival.

La cita era amb el desconegut (per a mi) Vincen Garcia, un baixista molt reconegut dins les tendències més funk-fusió del gran univers que és la música de jazz. Venia a presentar el seu nou àlbum, Ventura, i tenia ganes de veure quina energia amagava aquest treball.

He de reconèixer que el funk és un dels “pals” del jazz que més em costa, però haig de dir que vaig gaudir molt de la modernitat i l’alt voltatge d’aquesta actuació. Vincen Garcia, virtuós del baix —ampliament reconegut a l’escena i habitual dels festivals internacionals més prestigiosos—, és d’origen valencià i va venir molt ben acompanyat per una formació de luxe: ell mateix al baix elèctric, Ben Wirjo a la bateria, Manu Pardo a la trompeta, David Cases al saxo i Andoni Narvaez a la guitarra.

No sé si va ser per la proximitat a l’escenari (tot i que no em va passar el mateix ni dissabte ni diumenge), però vaig patir una mica amb el so. No és que sonés malament, no. El problema era el volum, especialment el dels baixos. Perfecte que el protagonista sigui un mestre de les quatre cordes, però vaig haver de posar-me els taps protectors (coses de l’ofici) i el meu cos no va parar de vibrar amb la potència dels baixos. Segurament era la intenció, però a mi, com a característica, no em va acabar de convèncer.
Tot i això, l’energia i la qualitat de la banda van fer que fos una experiència intensa i memorable.