Una de les imatges de Gareth Phillips a la expo Interstates of Becoming
Revelar-se sempre és recomanable. Ser rebel és el que ens permet evolucionar, encara que moltes vegades errem en la forma o el moment de fer-ho. Però és l’únic camí per avançar o, per què no, per decréixer, que és el que penso que ens tocaria fer més aviat que tard.
Després d’aquesta reflexió espontània que m’ha brollat del teclat, aquí us presento, un any més, un petit reportatge fotogràfic fet amb amor químic de l’edició del millor festival de fotografia química (o analògica, si ho preferiu) del món mundial.
És cert que, des de la pandèmia, el festival va viure un punt d’inflexió i, pel que sé, diuen… diuen…, no falten els problemes. Però la rebel·lia, la tossuderia i la perseverança de l’organització han fet possible, un any més, que el festival tiri endavant.
Segur que hi ha coses a criticar —jo segueixo insistint que caldria un catàleg de veritat, tot i que entenc el que costa econòmicament, i també s’han reduït alguns espais expositius—, però en projectes tan èpics i amb tan pocs recursos, cal animar i veure’n la part positiva, la que fa que les coses avancin. I si no us agrada, sempre podeu sumar-vos-hi i aportar el vostre granet de sorra, que és la millor manera de canviar les coses que conec.
Només per l’exposició del gran i polèmic Masahisa Fukase ja em vaig sentir afortunat. Però això va ser només una de les moltes exposicions i activitats del festival, com sempre.
La jornada va començar amb la invitació d’anar-hi amb gent propera que estima tant com jo la fotografia. A més de ser encantadors, tenen cotxe, i això fa que l’anada i la tornada siguin menys feixugues, sobretot amb bona companyia. Moltes gràcies, novament, Judit, Manel i Oscar!
Un cop a Vilassar de Dalt, poble que ja començo a conèixer bé, ens vam trobar amb la resta d’amiguetes —Glòria i en Marcelo—, tots entusiasmats i amb l’actitud correcta per afrontar una jornada de dura caminada d’exposició en exposició. A més, fa molt de goig copsar l’opinió de cada company sobre cada autor, cada fotografia, cada tècnica.
Després del cafè de rigor, vam començar la visita amb l’exposició de Masahisa Fukase, Ravens, de la qual ja venia ben empapat i que em fascina. Tot seguit, ens vam dirigir a l’espai expositiu més gran, Can Garbat, on vam passar la resta del matí fins a ensumar la ja clàssica paella que s’ofereix dins el festival. No llistaré totes les exposicions, són moltes, però en destacaria la de Movimiento continuo d’en Juan Manuel Díaz Burgos, amb la seva exquisida visió en clàssic blanc i negre de l’Havana. També em va alegrar veure les “bogeries” d’en Lluís Estopiñan, que mai deixen indiferent.
La paella, com sempre, de nota! Felicitats, cuineres i cuiners!
Després de dinar, vam tornar al punt de partida per més dosis de cafeïna i poder seguir. Després del cafè, vam anar a La Estrella, on vaig gaudir molt del surrealisme molt ben executat amb Hasselblad (diria jo) d’en Rodney Smith amb la seva mostra The End.
A continuació, vam passar per La Massa, on Fred Ritchin presenta Potential Histories, Parallel Universes. Aquí va començar la polèmica: Intel·ligència Artificial sí, Intel·ligència Artificial no? Bé, nosaltres ho vam discutir, però mantindrem la nostra opinió en privat.
Crec que finalment vam veure totes les exposicions. No cal comentar-les totes aquí, són moltes i totes prou recomanables. També hi havia el mercadet —ho sento, no vaig tenir temps ni de passar a saludar els amics que el munten—, i les parades de llibres, roba amb cianotípia, etc. Un dia no dona per més.
Així que res, esperant la propera edició, que de ben segur encara serà millor. Recordeu que tota la informació la podeu trobar al web del festival: revela-t.cat, i encara queden dies per gaudir de les exposicions. Jo no m’ho perdria per res del món!
Ah! Com de costum, si feu clic a la foto d’aquest post podreu veure unes poques fotografies del que vam viure.
