Temps era temps quan per primera vegada vaig sortir del meu poble per assistir a un concert de Rock’n’Roll. Havia vist ja a Los Burros —que després serien Los Últimos de la Fila—, però fora del poble on vivia aleshores no havia assistit a un concert d’aquestes característiques. Era a Vilanova i la Geltrú amb un amic i devia tenir 13 o 14 anys. De teloners un grup anomenat Zipo, dels quals només en recordo el nom, però de plat principal vaig gaudir dels gamberros Ilegales, capitanejats per l’irreverent Jorge Martínez, un personatge que em va deixar estorat. Seria rock, però l’actitud era 200% punk. Lletres provocadores, moviments violents i sincopats, i una ampolla de gin (penso) que utilitzava entre tema i tema per aclarir la gola.

La veritat és que em va explotar una mica el cap: era un crio i no entenia la meitat de les coses, però va ser tota una experiència que he repetit milers de vegades des d’aquell bateig satànic al rock.

Per coses de la vida, dissabte passat vaig tenir l’oportunitat de repetir concert passats uns 40 anys. Ell ja no està en la mateixa forma, jo tampoc, clar!, però la veritat és que l’arrogància i l’actitud no l’ha canviat massa. Jorge Martínez, nascut a Avilés el 1955, segueix sent l’ànima d’Ilegales, una banda que va néixer a finals dels 70 a Astúries i que ha estat una de les més influents del rock espanyol, coneguda per la seva actitud provocadora i la seva resistència als convencionalismes.

Amb els anys he anat canviant de gustos i ara gaudeixo molt més del jazz i d’altres músiques més treballades. No obstant, mai he renunciat a músiques més rockeres i fins i tot al punk més senzill i cru. En el fons, l’actitud, l’energia i el missatge a vegades senten millor que la més elevada de les músiques existents.

No estic massa acostumat a assistir a concerts com a espectador, però, encara que barrejat amb el públic, vaig fer alguna fotografia amb una senzilla Lomo LC-A+, màquina que sol residir a la butxaca de la meva jaqueta. Un Rollei RPX400 forçat a 1600 i tirant des de la meitat de platea del Razzmatazz: les fotos són purament testimonials, però sorprèn que una càmera tan senzilla pugui copsar alguna cosa en una situació tan complicada de llum i distància.

Bé, vaig retrobar-me amb el rock 40 anys després. Qui ho hauria de dir.