T’estimo com un cèntim sobre els raïls estima el tren
–I love you like a penny on a rail
loves the train–

Aquesta frase és de la gran Tori Sparks, a la que vaig veure actuar a la cloenda del festival “Clot amb Blues“. Tori, que per primera vegada vaig veure sense l’acompanyament de la seva banda i armada només amb la seva guitarra i la inseparable petaca del whisky de la seva llunyana terra va deixar anar aquesta frase per introduir el tema que anava a interpretar. En aquell instant vaig començar a menjar-me el cap pensant quina mena de relació pot ser aquesta i vaig somriure. Vaig imaginar una moneda al raïl de la via molt acollonida sentint el tren arribar. Ella sap que serà intents, però ella també sap que serà total. No sé, és una forma de viure, de prendre’s la vida, ja que és curta i plena d’entrebancs.

Ja a casa i més relaxat, vaig seguir imaginant, d’una forma molt gràfica, la moneda, la via, el tren… També vaig recordar una altra cançó la de Tren de Hendrik Rover, autor que confesso m’encanta, i que té un tema que parla del fet de posar monedes als raïls del tren per esclafar-los. En Hendirik d’una forma nostàlgica es refereix a aquests costums enyorant el passat i els bons temps.

Així que aquesta frase i aquest tipus de fets es poden prendre com a un li convenen, com quasi tot a la vida.

Els ritmes de l’Àfrica

Però a més del blues enverinat amb l’estil cru i dols a la vegada, rabiós en altres ocasions de la senyoreta Sparks, la vetllada va comptar amb els sons del continent Africà on, ben segur, va iniciar-se tot això del blues i les músiques afroamericanes. Eren “Alegria Africana” acompanyats d’en Leo Cayuela, guitarrista, constructor de guitarres increïbles i culpable, entre d’altres, de la realitat del “Clot amb Blues”.

Els tambors, la bateria, un instrument que semblava un baix, la més coneguda Cora, ens transportaren als sons de Mali i la cultura Berber. En Leo, amb una inspiració “Rycooderiana” i amb una de les seves guitarres autoconstruïdes va donar el toc més americà a la combinació.

La nit, com no podria ser d’altra manera, va acabar amb el públic ballant amb comunió amb el diable i amb l’esperit d’en Robert Johnson que de segur va tenir quelcom a veure.

Tot aquest rotllo és només una excusa per explicar-vos que el petit, però encantador i ja imprescindible, festival de blues Clot amb Blues és molt més que un parell de dies de concerts, una cercavila a l’estil de New Orleans, una exposició fotogràfica o unes cerveses amb els ritmes del blues. És cultura, cultura popular!

Ara tocarà fer quelcom perquè l’anunciat tancament de l’Ateneu del Clot no sigui una realitat. Els especuladors prefereixen fer caixa especulant amb aquest edifici que fa 17 anys ha estat un centre cultural del barri del Clot, per fer-ne un pàrquing per a un dels grans supermercats que tots coneixem.

També, cal felicitar i donar ànims a l’organització i intentar que la tercera edició sigui una realitat i la puguem gaudir tots, com ens agrada gaudir, com les coses petites, però a la vegada ben fetes i on l’amor a la cultura es deixa veure en cada detall.